La incitació orsiana a la normalitat era una autèntica Kulturkampf d’ambicioses proporcions. Es plantejava, també, com un pla peremptori. «Au!, de pressa, de pressa!, vinguen Museus, vinguen Acadèmies, vinguen Exposicions, vinga Cultura, vinga Educació, vinga Vida Civil…», exclamava Xènius. Una vegada més, la urgència de cremar etapes s’imposava. Només que, ara, tot estava subjecte a una coordinació, tàcita almenys, i s’orientava cap a crear la base estable d’unes realitzacions d’ordre institucional. Un mínim d’estructura permanent podia vertebrar, ja per sempre, l’ascens de la cultura catalana. I exactament aquesta fou la «política» Prat-Ors: una «política pedagògica», sobretot, en el sentit més ampli de la paraula. Implicava tant l’erecció d’escoles primàries, l’ensenyament tècnic i professional, l’orientació de mestres, les biblioteques populars, com la constitució de fons bibliogràfics especialitzats, el foment de la investigació científica, el rellevament dels cossos acadèmics. Tot això era emprès en part per compensar les deficiències de l’Estat en la seva funció cultural. Però més que res es pretenia d’equipar el país amb un utillatge intel·lectual «a l’europea» dins de la seva pròpia tradició: és a dir, consolidar l’edifici incipient d’una nova cultura catalana. Les temptatives anteriors havien estat insuficients: pecaren d’incoherència, els mancà propòsit clar, resultaren contradictòries o puerils i no foren projectades des del poder. Prat de la Riba donà l’empenta i l’ajut que només el poder podia donar, i D’Ors ho decorà tot amb les pertinents justificacions.