Novel·les de la diàspora

Des d’un punt de vista molt determinat, la derrota del 39 ha hagut de ser «fecunda» per a la novel·lística catalana. La desbandada, primer, i l’exili, a continuació, van fer-hi sentir una influència emergent: els escriptors i els aprenents d’escriptor que aleshores «fugiren» van córrer una aventura personal inesperada, i això havia de repercutir en la seva obra. Potser mai no s’hi haurien arriscat, en termes voluntaris. I no es tractava d’un «viatge» ni d’una «emigració», que poguessin justificar-se en la curiositat o en qualsevol decisió versàtil. Era un «èxode», amb les connotacions bíbliques del vocable. L’experiència individual i l’espectacle de totes les experiències possibles havia d’obrir uns horitzons literaris inexplorats. Ja ho hem apuntat, pel que fa a la poesia. Més encara podia ser revulsiva la peripècia en el camp de la ficció. Les rutines «locals» —la fixada atenció en el món quotidià, la societat immediata, les inèrcies afectives— hi rebien un xoc dràstic. Sense arribar a la ruptura, esdevenien remotes, i en tot cas, derivaven cap a l’enyorança o cap al remordiment. Unes altres «realitats» s’hi imposaven. Aquestes «realitats» ja no eren absorbides amb l’ull distret d’un turista ni amb nonchalance cosmopolita, sinó que pertanyien a l’atzar viscut de cadascú.

D’entrada, els episodis tràgics de la dispersió hagueren de tenir-hi un lloc notable. Han estat narrats de moltes maneres. Ara caldria tornar a citar El Pelegrí Apassionat, per exemple. En Els fugitius (1956), Xavier Benguerel en consigna una primera etapa: França; Tots tres surten per l’Ozama (1946) de Vicenç Riera Llorca dóna testimoni d’unes incidències del salt a Amèrica; K. L. Reich (1963) d’Amat-Piniella en recull unes altres, en la mateixa terra de l’Europa nazi. Podríem ampliar les referències. J. Amat-Piniella (1913-1974) havia publicat, a partir del 1956, unes quantes novel·les d’ambient de postguerra —El casino dels senyors, Roda de solitaris, La pau a casa—, però el seu paper més «viscut», més significatiu, K. L. Reich, sofrí dificultats de censura i apareix tard: quinze anys després d’haver estat enllestit. Una llarga estada en un camp de concentració alemany en constitueix el tema: mort, vexacions, misèria. El text és ben escrit, acusador i, en definitiva, esfereïdorament documental… Però, més que res, el confinament perdurat serà el factor més perceptiblement agut: els exiliats que s’instal·len a l’Amèrica del Centre i del Sud es posen en contacte amb unes societats «diferents», hostils o no, en principi, en la mesura d’una possible integració, i amb els annexos exòtics del pintoresquisme o de les supervivències exòtiques de la multitud indígena.

Per a la novel·la catalana, aquest dépaysement dels literats, i —naturalment— el dels qui no ho eren, representava una oportunitat fascinant. Se’n beneficia l’última producció d’un C. A. Jordana —El Rúsio i el Pelao—, posem per cas, i omple la creació sencera de Pere Calders, de Lluís Ferran de Pol, d’Avel·lí Artís-Gener, de Vicenç Riera Llorca. La d’ells, sobretot: Calders, Ferran de Pol, Artís-Gener, Riera Llorca. Són porosos al món autòcton, tant en la pressió d’una actualitat compartida com en la fantasmagoria arqueològica dels residus pre-colombins. Odó Hurtado (Barcelona 1902-1965) —Unes quantes dones (1955), L’Araceli Bru (1958), Es té o no es té (1958), Un mite (1959), La condemna (1962), Desarrelats (1964)— relata el malestar de la neoburgesia de la diàspora, poc o molt aclimatada al país on s’allotja, però encara reminiscent del país d’origen, ni que sigui per oblidar-lo. L’obra d’Hurtado peca de convencional, però també és una dada. L’impacte «americà», d’altra banda, no es limita a la novetat dels escenaris ni al replantejament dels problemes lligats a les incidències privades. Hi ha, per sota o per sobre, el desplaçament de l’escriptor català a uns medis literaris inhabituals: relacions, lectures, perspectives.