Temes i tons
L’«aire» general del lèxic de Foix realment posseeix una notació «exòtica» molt peculiar, dins la moderna poesia catalana: antic i comarcal, en contrast i oposició amb la norma urbana i actualitzant que imposava el Noucentisme i que depurava el Neonoucentisme. Aquest exotisme lliga admirablement amb la intenció lírica del poeta: la serveix i s’hi identifica fins al punt d’integrar-se en el perfil «hermètic» del poema com un ingredient més de la seva clausura. El món poètic de Foix es construeix amb visions desconcertants, captades potser «a la ratlla del son», on la realitat, l’absurd i el desvari conceptual s’embranquen i es combinen. Se l’ha comparat (Domènec Guansé, Guillem Díaz-Plaja) a la pintura de Giorgio de Chirico —la del Chirico sincer o simulador de l’Avantguarda—, i la referència és vàlida. Objectes, paisatges i figures de concisa definició, «reals», pateixen un sobtat dépaysement, com en el somni, per a ordenar-se en perspectives i esdeveniments ja literalment «irreals». El poema emmarca aquest espectacle «il·lògic», que, traduït en paraules, presenta una total, o gairebé total, desconnexió amb les vivències habituals del lector. Contribueix a accentuar aquesta autonomia del poema —i no poc— el caire «abrupte i contundent» de la dicció. Tot això, encara, s’origina en un propòsit conscient i es fa precís amb una mecànica refinada: més que una «absència de control exercit per la raó», hi ha deliberació i paciència, «art». Per a insistir en les comparacions manllevades a la plàstica, la poesia de Foix «recorda» els quadres de Dalí, d’Yves Tanguy, de Magritte, on el trompe l’œil és utilitzat per representar imatges d’una «irrealitat» estremidora. Foix es pretén «visionari»: «sóc un testimoni del que conto». Més que escriure, transcriu, i els seus escrits són, o serien, si hem de creure’l, «paràfrasis» o «circumloquis». Aquesta suposada «passivitat», cal entendre-la, amb tot, compaginable amb l’esforç lent, demorat i artesà de l’elaboració literària. «Investigador» i «especulador», en això troba la seva oportunitat.
De tota manera, la poesia de Foix és molt més encara. Els sonets de Sol i de dol, i molts altres poemes —sobretot entre els «en vers»—, responen a temes i procediments de tipus tradicional dins els corrents simbolistes. Si més no, Foix hi destaca, en contrast amb la majoria dels seus col·legues de generació, per la fantasia bigarrada de les metàfores i pel seu sencer utillatge verbal. Potser sigui el d’Onze Nadals i un Any Nou el moment més sedimentat de tota la seva obra. El poeta es decanta, en aquest llibre de «circumstàncies», per la seducció sentimental o moral de la Nativitat del Crist, i els seus versos llisquen amb una senzillesa sense precedent en la seva obra, i alhora, amb els millors recursos de la seva experiència. L’idioma, adust i preciós, la concisió descarnada, el ressò medievalitzant, l’espurneig «visionari», i fins i tot alguna reminiscència popular, es fonen en un resultat nítid i emotiu.
Castellet i Molas han destacat també, en els poemes posteriors al 1939, remissions candents al «context» històric o social en què van ser escrits («i em faig un clam del silenci de tots»; «deixeu-me sol, que sóc molts», etc.). Els mateixos crítics han assenyalat, com a símptoma de l’«actitud de rebel·lió individual» del poeta, la fuga cap a la divagació onírica: «el rebuig de la vida immediata li fa preferir el somni a la realitat quotidiana». Això, realment, és irrecusable. I encara s’hi podria afegir que la presència de l’«actualitat» problemàtica del seu poble i de la seva època es fa més intensa en els darrers poemes de Foix. Però només esporàdicament —per exemple en el titulat «Tot n’és ple»— aquesta imbricació és inequívoca. En la resta, el nervi de la protesta, rebel·lió «individual» de petit-burgès irritat, es difumina subtilment en eufemismes complicats, en reverberacions estètiques, que ofeguen la seva significació.