Idees per a una burgesia «a la defensiva»
Els «humanistes» i els «enciclopedistes» representen estadis progressius d’una trajectòria alliberadora, l’arrel «material» de la qual hem de buscar en l’élan de la burgesia europea com a classe ascendent. La situació de Xènius era ben diferent. Tot i que, en termes relatius, la burgesia catalana del principi del XX encara podia considerar-se «classe ascendent» en relació amb les estructures arcaiques de l’àmbit social regit per l’Estat espanyol, no és menys cert que es tractava ja d’una burgesia «a la defensiva» davant traumes i amenaces previsibles. D’Ors n’havia de ser el portaveu. En conseqüència, l’«humanisme» i l’«enciclopedisme» de Xènius havien de tenir, inevitablement, un signe «conservador», més aviat oposat, si no al d’Erasme, al de Diderot. De fet, el Glosari conté gairebé totes les peces de la panòplia de fórmules i d’arguments que constitueixen el cos d’idees del conservadorisme tradicional del Principat, però restaurades, lubrificades, i posades al dia des d’unes premisses culturalistes noves. Malgrat tot el que el podria distanciar, en qüestions teòriques, dels epígons doctrinals de la línia Balmes - Mañé i Flaquer - Torras i Bages - Maragall - Prat de la Riba, Eugeni d’Ors s’instal·la en la mateixa trinxera.
No és difícil d’entendre, doncs, que reclamés de refer contra Voltaire el Dictionnaire de Voltaire: la pretensió era la de «refutar» Voltaire en el seu propi terreny, i amb els seus mateixos mitjans dialèctics, sense recórrer a les argúcies de fons romàntic. Voltaire, no cal ni dir-ho, només era un símbol o una referència: en adduir-lo, D’Ors es referia al gruix del corrent del liberalisme occidental i a les seves seqüeles democràtiques. Els crítics reaccionaris solien embrancar-se sovint en objeccions d’extracció sociològica, religiosa o sentimental. D’Ors defensa la posició conservadora, no en nom de la «societat», de la «fe» o de la «història» —que no s’estava de menysprear, per cert—, sinó en nom de «la Raó». La simpatia que demostra més d’un cop pels escriptors i els ideòlegs francesos de la corda de Maurras és molt significativa. Xènius anunciava l’hora en què havia de sonar «la Marsellesa de l’Autoritat», i predicà la «Santa Continuïtat», i una mena de paternalisme polític que no tenia res d’ingenu. Això explica, de més a més, les vel·leïtats posteriors d’Eugenio d’Ors: les seves afeccions «corporativistes», el seu faible per Mussolini, algunes altres concomitàncies de signe similar. De moment, és a dir, en temps de Prat de la Riba, els criteris i les receptes de Xènius no podien ser més oportuns: encaixaven perfectament amb allò que Prat volia i serviren la classe dirigent amb indiscutible intel·ligència. La «restauració» conservadora que ell va acomplir no va obtenir, però, seguidors. Només Joan Estelrich, teòric oficial de la Lliga fins al 1936, recull parcialment la seva herència.