Marià Manent

Marià Manent (Barcelona, 1898) és un altre poeta que en els seus inicis, i en el to general de la seva obra, es relaciona directament amb Josep Carner, i que confirma la «línia carneriana» en allò que de més noble podia tenir. El Manent jove —el seu primer llibre de versos, La branca, data de 1918— sembla ser un «deixeble» més de l’autor de La inútil ofrena. Ho fou, a la llarga, en la direcció «superadora» que el Neonoucentisme adoptà respecte al Noucentisme primer: anant «més enllà», en una ultrança ja reflexiva, del que els mestres proposaven. La confrontació Carner-Manent és, en aquest punt, ben reveladora. De Carner, Manent en poua o assumeix el «do» preciós de la forma submisa i de la paraula musical. La poesia de Manent «canta» amb una naturalitat plàcida i serena, com la del millor Carner. Amb l’avantatge, en el fons, de saber prescindir del guspireig «enginyós», epidèrmic, a què tan sovint es redueixen els versos del Carner més «fàcil». D’altra banda, Manent prolonga la curiositat respecte a la poesia anglosaxona que Carner havia eixamplat en la literatura catalana: curiositat que en Manent s’alça en vertadera i fructuosa «especialització». El 1919 publica unes primeres traduccions de Keats —Sonets i odes—, i el 1931, d’altres de Rupert Brooke —Poemes—, per a continuar amb un breu volum de Versions de l’anglès, antològic, el 1938, i amb la de l’Epipsychidion de Shelley, el 1946: Poesia anglesa i nord-americana (1955), finalment, resumeix en el seu abundant i divers contingut el gran amor i el profund coneixement que Manent aplica als lírics d’expressió anglesa. No és menor la seva familiaritat amb l’obra crítica i teòrica dels escriptors de la mateixa procedència, com es veu en els seus assaigs, tan aguts i comprensius quan es tracta del fenomen poètic. Un altre detall que l’emparenta, de nou, amb Carner són les seves «interpretacions» de poetes xinesos: L’aire daurat (1928) i Com un núvol lleuger (1967) agrupen aquests treballs orfebrats.

Seguint les seves pròpies reflexions, podem veure com Manent arriba a una concepció de la poesia en què el «fet verbal» i la «intuïció metafísica» conflueixen i es difuminen per a sedimentar en una experiència d’ordre transcendent. «La poesia ens espera, de vegades, al cor del silenci», ha dit, «en objectes, en éssers i concordances que inexplicablement se’ns tornen símbols i semblen condensar el misteri del món». És, essencialment, metàfora —«neix d’un impuls metafòric»—, però la «metàfora», per a ell, serà, més que una simple manera d’«eludir el nombre cotidiano de las cosas», el descobriment de «la relació profunda dels éssers». El poeta «sap que hi ha una afinitat secreta entre realitats allunyades, fins i tot entre els éssers i les coses més discordants», i tracta de condensar en paraules aquesta saviesa. Va, per aquest camí, més enllà que el filòsof i tot. La poesia, de més a més, «en cercar l’afinitat dels éssers», revela «un impuls cap a l’Ésser, la fascinació que sent l’home davant el misteri de l’Únic». Per això, potser, «tota poesia autèntica és, en el fons, religiosa»… No resulta difícil, doncs, d’endevinar-hi una actitud molt pròxima a la de la «poesia pura», i en el que té d’específicament literària, així és. Les implicacions metafísiques i religioses, que el poeta assenyala, pertanyen a un terreny intel·lectual diferent.

En la seva lírica, Manent respon a les conviccions exposades. Sense excessos, de tota manera. L’«impuls metafòric» mai no aboleix les «realitats» sensibles, ni s’esfuma en mera àlgebra d’imatges, com s’esdevenia en alguns moments de Riba; tampoc no pretén de donar a l’aspecte metafísic i al religiós el lloc explícit que, amb millor o pitjor fortuna, un López-Picó o un Esclasans concediren en els versos respectius. Els poemes de Marià Manent es mantenen sempre arrelats en vivències personals, en l’home que el poeta és i en allò que l’envolta, somni o il·lusió, paisatge o figura. El poema no és una proposició estètica tout court, sinó que transporta, en tot cas, una mica d’alè «subjectiu». Sens dubte, el tracte amb els romàntics anglesos compensa, en Manent, qualsevol possible desviació cap a una «puresa» freda i abstracta.

No fóra gaire arriscat d’atribuir a això la parquedat de la seva producció. Només tres petits llibres, i molt espaiats, publicà Marià Manent després de La branca: La collita en la boira, el 1920, L’ombra i altres poemes, el 1931, i La Ciutat del Temps, el 1961. Diríem que el poeta només escriu quan no pot deixar de fer-ho. Wordsworth retreia a Goethe que els seus versos «no eren suficientment inevitables»: no es podria pas acusar Manent del mateix. També deu contribuir a aquesta parsimònia creadora el fet que Manent sotmeti els seus poemes a una elaboració atenta i llarga. Sota l’aparença d’una naturalitat sense fissures ni ensopecs, ni ha «la paciència d’un art voluntari i humil», escrupolosa. D’això, en deriva una elegància impecable, ferma, inconsútil. La tria de les paraules, dels ritmes, dels temes, l’atmosfera que hi crea, responen a una cura conscient i pacient. Però no és una perfecció frígida o maquinal, «neoclàssica»: els versos de Manent retenen, encara, el tebi batec d’un anhel o d’una nostàlgia que semblen sincerament «vius». L’amor, el bosc, una fauna amistosa, el temps que no torna, i l’altre temps, el de les estacions —primaveres subtils, tardors fugisseres—, són la seva «matèria». I tornem a pensar en el més delicat del romanticisme anglosaxó.

Al costat de tot això, la voluta ràpida d’una cançó fa evident l’encant —charme, i no a la manera de Valéry— que Manent sap arrencar a la paraula, la qual, per ella mateixa, i en la seva irisació, o irradiació, de sentit, conté la plenitud de l’eficàcia lírica.

La música —«música anterior al concepte», per dir-ho abusant de Mallarmé, en frase que el mateix Manent invoca en el pròleg de La Ciutat del Temps— hi retroba els seus drets literaris…