Preferències

I per cert que, com un tret privatiu, també podríem assenyalar en els poetes noucentistes del Principat el fons comú, extrapoètic —ideològic— però poèticament significant, del «catolicisme». La «reacció» enfront del Modernisme sembla que tingui també aquesta conseqüència. Entre els modernistes havia predominat l’ateisme sense embuts, d’ascendència o afinitat àcrata; tampoc no hi era insòlit el tipus «indiferent», més o menys agnòstic, estil Rusiñol; i, al costat dels cristians d’estricta observança, abundaven els que, com Maragall, vacil·laven davant les adhesions massa contundents. El Noucentisme fou, en canvi, un intent de recuperació «catòlica». Ho fou, d’entrada, com a actitud «intel·lectual» genèrica, i D’Ors en donava la pauta: la idea de «catolicitat» —universalisme, unitat, tradició romana— encaixa justament amb els esquemes noucentistes. Convé advertir, tanmateix, que es presenta amb una voluntat «liberal» molt diferent de la que havia prevalgut fins aleshores en el sector conservador del catalanisme. Mentre el bisbe Torras i Bages encara proclamava que «Catalunya serà cristiana, o no serà», Prat de la Riba aigualeix aquesta posició en reconèixer que «Catalunya podria ésser lliurepensadora sense deixar d’ésser Catalunya». Pel que fa a la «religiositat» estricta del catolicisme literari noucentista, més aviat sembla reduir-se a una vaga efusió superficial que, evidentment, està mancada del nervi i del patetisme que trobàvem en Verdaguer o en el mateix Maragall, i resta dispersa entre la brillantor de les fórmules sentimentals i culturals, l’apologètica d’aficionats —d’aquí l’èxit de Chesterton els anys vint i trenta— i el fons maurrassià d’un pragmatisme polític mal dissimulat. «Catòlics» van ser Xènius, Guerau de Liost, Carner, López-Picó, Josep M. Junoy; «catòlics» seran la majoria dels neonoucentistes que els succeïren, com Farran i Mayoral, Josep M. Capdevila, Agustí Esclasans, Carles Riba, Joan Estelrich. Només molt excepcionalment, però, es produeix l’enduriment ideològic en aquesta direcció, i el cas de Ramon Rucabado n’és un dels pocs exemples que es podrien citar. En general, les manifestacions teòriques i pràctiques són menys fosques i inflexibles.

Aquest catolicisme té una forta presència en la temàtica de la poesia. Hi coincideix amb una altra propensió marcada: el tema «urbà». De la barreja surt «aquell to ciutadà-religiós, purament per reflex», que Agustí Esclasans anomenava «poesia jesuítica» i que no costa gaire de detectar com a característica dels lírics barcelonins del primer quart de segle. Barcelona —una certa Barcelona, sens dubte— ocupà una gran espai en la literatura catalana de la Renaixença, i això s’accentua en el període modernista. Xènius propaga el «mite» de la Ciutat: de la Ciutat, en abstracte, com a categoria encarada al rústic, a la simple aglomeració —al «campament de pedra» que deia ell—, a la Naturalesa intonsa.

Una mica de tot això se’ls encomana als poetes de la primera lírica noucentista, i aquesta Ciutat ideal —Catalunya-ciutat, de vegades— calia que fos, naturalment, una Barcelona més o menys metamorfosejada. Carner i López-Picó, sobretot, van ser uns poetes entranyablement «barcelonins». Fins i tot Guerau de Liost, tan lligat a la fascinació plàstica de l’espectacle feréstec del món extraurbà —recordem els seus títols La muntanya d’ametistes, Selvatana amor, Ofrena rural—, dedica La ciutat d’ivori a la seva Barcelona adoptiva. Aquest aire ciutadà de la poesia noucentista és perceptible fins i tot quan el motiu del poema no és explícitament barceloní.

I tant aquest aspecte urbà com el religiós, convertits en matèria poètica o poetitzable, passaren a la generació següent, i gairebé no hi ha versificador excel·lent o menor que no els pagui el seu tribut: Barcelona s’havia constituït definitivament en capital literària de la llengua catalana, i el catolicisme seguia sent una obvietat personal per a molts poetes, fets —tots dos— que expliquen aquella perduració. Els darrers badalls del Neonoucentisme podrien fixar-se en textos com el Poema de Barcelona (1949) d’Esclasans i l’Esbós de tres oratoris (1957) de Carles Riba. Tot no vol dir, és clar, que els temes indicats no tinguin també la seva versió al marge de la classificació noucentista (Salvat-Papasseit, Josep M. de Sagarra, J. V. Foix, etc.).

Una altra particularitat que cal subratllar en la poesia del Noucentisme és el restabliment de la sàtira en la seva millor dignitat literària. Als Països Catalans, com a tot arreu, mai no havia deixat d’haver-hi poesia satírica: precisament la poesia satírica hi havia estat una de les poques constants de la Decadència i en les primeres etapes de la restauració cultural de l’idioma. Però aquesta tradició ininterrompuda es mantingué, de fet, al marge dels propòsits que generalment són atribuïts a la «literatura». Els poetes noucentistes rescataren la sàtira del ghetto de la grolleria i de lluita interessada en què s’havia autoreclòs, i la van restituir al lloc que li pertocava.

Potser hi contribuí el gust per la ironia, medul·lar en les maneres del Noucentisme. Res no s’assembla tant a la sàtira com una ironia exacerbada. Sàtires i Somnis són, en efecte, dos dels millors llibres de Guerau de Liost, i en Auques i ventalls i en Bella terra, bella gent, Josep Carner exerceix la seva prodigiosa causticitat, tan fina com violenta. Sorprèn una mica que enmig de l’habitual i progressiva «tensió» lírica, que és la dominant del Noucents poètic de Catalunya, s’obrís pas el realisme de la sàtira. Enfront de l’enrariment cada cop més intens de la tendència metaforitzant, la sàtira s’expressava en termes directes, col·loquials, àcids. De tota manera, la sàtira, a pesar de la seva gloriosa importància, tampoc no hi representa un volum massa considerable. En la segona etapa noucentista, en el Neonoucentisme, només compta amb la magnífica aportació de Pere Quart. Més tard. Salvador Espriu en recull l’herència, encara que amb un signe molt diferent.