L’erudició literària
La història literària ha mantingut la brillantor que assolí amb Antoni Rubió i Lluch. És la branca de la cultura catalana que menys alts i baixos ha patit en els darrers anys. Hi col·laboren, de més a més, nombrosos investigadors estrangers, amb aportacions importants a la investigació, la crítica i l’edició de textos. Són molts els erudits catalans que tenen una bibliografia mereixedora de ser consignada ací: Josep M. Casas i Homs (Valls, 1894), Ramon Aramon i Serra (Barcelona, 1907) —Cançoner dels Masdovelles (1938)—, Alfons Serra-Baldó (Barcelona, 1909), Sigfrid Bosch (Barcelona, 1916-1940), Josep Romeu i Figueras (Òdena, 1917) —El comte Arnau: la formació d’un mite (1947)—, Joan Ruiz i Calonja (Barcelona, 1923) —Història de la literatura catalana (1954)—, Rosalia Guilleumas (Barcelona, 1924) —Ramon Llull en l’obra de Jacint Verdaguer (1953)—, Jordi Carbonell (Barcelona, 1924) —L’obra literària de Joan Ramis i Ramis (1967)—, etc. No podem dedicar-los l’atenció que reclamen. Només farem menció especial de Miquel Batllori i de Martí de Riquer, tant per l’amplitud dels seus temes de treball com per la variada novetat dels seus resultats. El jesuïta Miquel Batllori (Barcelona, 1909) ha dedicat una lògica preferència a l’estudi de fets i figures relacionades amb el seu orde, però la seva obra abasta èpoques i assumptes molt diversos; des de Ramon Llull a Balmes, des dels Borja a Costa i Llobera, des d’Arnau de Vilanova al pare Ignasi Casanovas. Els seus llibres Vuit segles de cultura catalana a Europa (1958) i Catalunya a l’època moderna (1971) són una brillant antologia de la seva labor. Martí de Riquer (Barcelona, 1914) s’ha especialitzat en literatura medieval, tant catalana com castellana, francesa o provençal, i si en totes aquestes branques s’ha distingit amb troballes i intuïcions admirables, concretament en la catalana ha contribuït amb un singular bagatge d’hipòtesis i punts de vista originalíssims. Des dels seus llibres de joventut, L’humanisme català (1388-1494) (1934) i Comentaris crítics sobre clàssics catalans (1935), passant per notables edicions de textos (Tirant lo Blanc, Bernat Metge, Antoni Canals, Cerverí de Girona, Jordi de Sant Jordi, Lletres de batalla, Andreu Febrer, etc.) fins a la seva voluminosa Història de la literatura catalana (1964), l’esforç de Riquer en aquest sentit és un dels més amplis i fecunds que s’hagin fet en els darrers anys. Fruit de la seva dedicació a l’estudi de la vida cavalleresca és L’arnès del cavaller (1969).
Pel que fa als estudis històrics o històrico-crítics sobre la literatura catalana moderna, ja n’hem donat alguna notícia de passada. Hauríem d’aprofitar l’al·lusió a d’altres autors per a afegir-ne algunes més: el Shakespeare a Catalunya (1937), de Ramon Esquerra; els estudis de Josep Miracle (Barcelona, 1904), sobre la Renaixença —Verdaguer, amb la lira i el calze (1952), Guimerà (1958), La restauració dels Jocs Florals (1960)—; l’Antoni Puigblanch (1960) i l’Eugeni d’Ors (1967) d’Enric Jardí; Un home de combat (Mossèn Alcover) (1962) de Francesc de B. Moll; etc. Recordem ara els llibres i articles de Josep M. Miquel i Vergés (Arenys de Mar, 1905-Coyoacán, Mèxic, 1964), sobre escriptors del Vuitcents, els de Miquel Gayà sobre Joan Alcover i Costa i Llobera i, en particular, el Joan Maragall i la Setmana tràgica (1961) de Josep Benet i Morell (Cervera, 1920).
De fet, la literatura catalana del XIX i del XX, objecte d’una gran quantitat d’exegesis i comentaris, ha estat poc atesa des de l’angle històric. L’etapa renaixentista encara aconsegueix temptar els erudits; el modernisme, molt menys, i en general, els que se n’ocupen s’interessen, sobretot —així Ràfols i Cirici Pellicer—, pel seu aspecte artístic. El que s’ha esdevingut del 1900 ençà només ha servit de tema polèmic o apologètic, començant per l’afer D’Ors i acabant per les incidències de l’exili o els tràngols de l’època críptica de la postguerra. Aquests setanta anys abracen una sèrie densa i embolicada de fets que esperen encara la curiositat d’un historiador: d’algú que els fixi, els ordeni, els aclareixi i els puntualitzi, d’entrada, en tant que fets. L’elaboració de les presents notes ha ensopegat amb aquesta primera dificultat: la falta d’informacions clares i concretes, tant d’ordre bio-bibliogràfic sobre autors, com referents a les circumstàncies de caràcter més general. Les excepcions a aquesta escassetat —és a dir, els pocs estudis publicats acceptables— han estat utilitzats tant com era possible per qui això escriu.