Neoescolàstics

Entre aquests corrents de pensament que procedien del XIX, cal citar, en primer terme, l’Escolàstica. Filosofia «oficiosa» de l’Església catòlica, el tomisme serà inalterablement professat pels autors de formació clerical, sense que, d’altra banda, cap d’ells ens reclami una menció especial. Balmes, que mirà de «posar al dia» l’escolàstica dels seminaris, i d’adobar-la amb nous problemes i noves solucions, gairebé no va tenir continuadors immediats. Potser el pensador més distingit de la segona meitat del Vuitcents fou el bisbe Torras i Bages.

Més tard el caputxí Miquel d’Esplugues (Esplugues de Llobregat, 1870-Barcelona, 1934) i el jesuïta Ignasi Casanovas (Santpedor, 1872-Barcelona, 1936) insinuaran dos matisos distints de l’Escolàstica que responien al to peculiar dels seus ordes respectius. Ni l’un ni l’altre no foren filòsofs, en un sentit estricte: es decantaren, més aviat, cap al terreny de l’apologètica, de la moral, de la història de la filosofia. Però tots dos s’esforçaren per promoure els estudis filosòfics —de la seva «escola», naturalment—: el P. Miquel d’Esplugues fundà i dirigí les revistes Estudis franciscans i Criterion, que dedicaren una atenció preferent —sobretot la darrera— a temes d’aquest tipus; el P. Ignasi Casanovas fou l’animador del Foment de Pietat Catalana i de la Biblioteca Balmes, que també estimularen, a la seva manera, treballs semblants. El caputxí, entre altres llibres, publicà Miscel·lània de Filosofia Religiosa, El Pare Nostre, Sant Francesc de Sales, La vera efígie del Poverello, El missatge d’Israel. Del jesuïta cal recordar La religió natural, Teoria de la revelació, El fet de la revelació, Teoria de l’art, L’art i la moral, etc. Miquel d’Esplugues és autor, encara, d’algunes monografies de temes no religiosos molt dignes de ser tingudes en compte: El compromís de Casp, Notes psicològiques: Assaig sobre el sentiment aristocràtic a Catalunya, La tragèdia de Mossèn Verdaguer, En Maragall, els dos darrers entre la literatura i la religió.