Més noucentista que Carner fou el seu amic Guerau de Liost: «més», perquè acomplí amb una major exigència, o autoexigència, l’aplicació dels supòsits «estètics» que tots dos compartien. Davant d’un poema de Josep Carner el lector pot arribar a creure que es troba enfront d’una creació verbal on tot sembla produir-se per una mescla de do i d’atzar, sense que gairebé s’hi noti l’astuta deliberació artesana del poeta. El vers de Carner flueix sempre amb una «naturalitat» —musical, sintàctica, semàntica— que no indueix a pensar precisament en l’«arbitrarisme». Fins i tot la part d’afectació, de retòrica trivial que arrossegava al principi, i les arestes visibles de la preocupació tècnica, resulten excusades per l’encant o en la lluïssor de la seva total estructura. L’obra sencera de Guerau de Liost, en canvi, es presenta descaradament com un «esforç»: cada paraula, el ritme, les imatges, advenen amb la marca d’una elaboració meticulosa, fruit d’eleccions i de rebuigs, el procés dels quals suposem rigorós i sense concessions, lúcid, lent. La de Guerau de Liost és una escriptura castigada, subjecta a àrides vigilàncies i que per aquesta via va a parar a formulacions d’una nitidesa diamantina. L’ideal «arbitrari» era això: aquest. Es tractava de forjar una poesia en la qual la «intel·ligència» fos el factor determinant i regís alhora el seu desplegament —la «construcció»— i el seu sentit, però també sense que aquesta tensió operativa pretengués dissimular-se. No debades, per designar el projecte, s’havia triat el terme d’«arbitrarisme»: l’arbitrarietat, en tant que caprici —caprici intel·lectual—, s’hi imposava com un propòsit i com una temptació literària. Guerau de Liost assolí els més alts cims de bellesa a través d’aquest procediment. El Noucentisme trobà en ell el seu poeta per excel·lència.

Jaume Bofill i Mates naix a Olot, el 1878, d’una família de terratinents: el seu pare, oficial carií durant la segona guerra civil, va ser, de més a més, un comerciant distingit. Bofill estudia al Seminari de Vic, i aquesta formació clerical l’influeix a fons. Més tard cursa Dret i Lletres a Barcelona, on es casa i s’estableix definitivament. L’amistat amb Josep Carner orienta la seva vocació literària: uns inicis literaris «verdaguerívols», molt comprensibles —Vic, Seminari—, aviat van ser superats gràcies a la seducció i al consell de l’autor d’Els fruits saborosos. Carner, també, l’ajuda a inventar-se el pseudònim d’aire feudal amb què hauria de firmar des d’aleshores tota la seva producció poètica, Guerau de Liost, i li suggereix el títol del primer llibre: La muntanya d’ametistes. Publica aquest el 1908. La segona versió de La muntanya d’ametistes aparegué el 1933, el mateix any de la mort del poeta, esdevinguda a Barcelona. Entre les dues «variants» de la mateixa obra, Bofill i Mates dóna a la premsa cinc altres llibres de versos: Somnis (1913), La ciutat d’ivori (1918), Selvatana amor (1920), Ofrena rural (1926), i Sàtires (1929). Participà en la política catalana del seu temps —fou un dels fundadors del partit Acció Catalana, dissidència «liberal i democràtica» de la Lliga, i ocupà diversos càrrecs públics—, i hi destacà com a orador persuasiu i polemista mordent. D’això darrer en donen testimoni alguns textos importants recollits en volum: La llengua catalana a l’Ajuntament de Barcelona (1916), Les joventuts catalanes (1919) i, sobretot, L’altra concòrdia (1930), implica a Per la concòrdia de Francesc Cambó, en la cruïlla de la caiguda de la Dictadura. La seva religiositat, que en els versos no passa de ser un tema més, objecte d’asèptiques especulacions metafòriques, es manifesta meditada i severa en alguns assaigs en prosa, sobre les formes franciscanes d’espiritualitat: Notes a l’esperit de Sant Francesc (1927), L’afalac franciscà (1928). Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans.