Si fa no fa, hem anat classificant obres i autors d’acord amb uns vagues esquemes de «gèneres literaris». Les necessitats pràctiques d’aquesta exposició ens obligaven a barrejar-los o a separar-los d’una manera relativament arbitrària. Era inevitable. És la dificultat de mètode que presenta tot intent d’«història literària». Ara ens veurem forçats a la reiteració. Ens queda per ressenyar, sota el boirós epígraf de «prosa diversa», tipus de papers que tenen unes fronteres de «gènere» més aviat confuses. No fóra just de deixar-los de banda. Són escrits que no sempre responen a un designi clar de «fer literatura» —de vegades, sí—, i s’hi interfereix el document personal i l’erudició: diaris íntims, memòries cartes, retrats literaris, biografia, llibres de viatges. No abunden, precisament, en català. La gent del país —professionals de les lletres o no— s’ha mostrat més aviat refractària a la redacció de textos que comprometin la seva intimitat, o, en tot cas, a publicar-los.
De diaris íntims, autènticament íntims, com d’alguna manera ho era el de Francesc Rierola, l’«Amiel de Vic», no en tenim gaires, dels escriptors que ací ens interessen. L’extraordinari Quadern Gris, de Josep Pla, sobrepassa el marc d’unes apuntacions personals, i, sense perdre el caràcter viu i directe de l’anècdota de l’autor, esdevé «assaig» més o menys objectiu, de consistència especulativa. Més «íntims» són els papers que Ferran Soldevila ha reunit, amb el títol Al llarg de la meva vida (1925-1939) (1970), les notes immediates d’un contrast emotiu amb la realitat: la realitat estrictament individual i la col·lectiva, i encara, la col·lectiva, des d’un angle estremit i circumstanciat. El dietari de Soldevila conté moltes planes «elaborades», «literàries», però moltes més que responen a la peripècia privada de l’home, breus, el·líptiques sovint, en les quals palpita un drama silenciós, barrejades la fisiologia i la història.
El Diari 1918 de J. V. Foix, per contra, és una col·lecció de proses líriques, que no tenen res a veure amb un «diari íntim». Tampoc els epistolaris —que existeixen, naturalment, i molt interessants— no han arribat a les premses si no és en mostres cauteloses. De «retrats literaris», se’n poden trobar força en l’obra de Josep Pla: la sèrie dels Homenots constitueix un model d’aquesta especialitat. Hem citat, també, de passada, els Retrats literaris —Abans d’ara—, de Domènec Guansé. Els llibres de «memòries» i de records personals són més freqüents. Ho hem donat a entendre sobre la marxa. A part els publicats darrerament, d’autors del període anterior —com Mitja vida de teatre, d’Adrià Gual, o Quaranta anys d’advocat, d’Amadeu Hurtado—, cal tornar a citar Caliu, de Lluís Nicolau d’Olwer, i Tots els camins duen a Roma, de «Gaziel», i molts llibres de Pla, i afegir-hi, a un nivell molt més secundari, La meva vida, d’Agustí Esclasans, i Quan els sentits s’afinen, de Ferran Canyameres.
Les Memòries de Josep M. de Sagarra, publicades el 1954, són, potser, les que ofereixen un major interès. La peripècia vital de Sagarra, tot i que no pateix de massa sotracs, és molt més rica en anècdotes i amenitats que la dels escriptors que acabem de mencionar; Sagarra, de més a més, posseeix un gust especialment incisiu per la delació irònica del pintoresc, de l’irrisori, i l’explota fins al màxim. La seva prosa, en les Memòries, arriba a extrems d’acrobàcia i de bigarrament, enlluernadors. El Sagarra «prosista» cremat per la servitud del periòdic, o pel treball aplicat de la novel·la, se’n rescabala, amb la fluïdesa lliure de les evocacions i de la xafarderia. La virolada intensitat de la paraula, l’ull sardònic, el record maliciós, s’articulen amb una reacció vibrant, jocunda, àgil. El gran escriptor que era Sagarra hi troba una opció tardana, però excelsa. Carles Soldevila, amb Del llum de gas al llum elèctric (1951), dóna una mostra més de la seva discreció elegant i pulcra.
Els llibres de viatge, emparentats amb diaris i memòries pel que tenen de relat d’experiència personal, hi han estat relativament constants: els noms de Nicolau d’Olwer —El pont de la mar blava—, de Joan Santamaría, d’Agustí Calvet, de Josep Pla, de Nicolau M. Rubió, els hem esmentats anteriorment. Hores angleses (1937), de Ferran Soldevila, s’inclou en Al llarg de la meva vida. Josep M. Poblet (Montblanc, 1897) ha publicat De Barcelona a l’Havana passant per Darnius, Els Estats Units, Pobles d’Amèrica, etc. La biografia «literària» compta també amb contribucions importants. Novament, Josep Pla mereix una referència destacada: Rusiñol i el seu temps, Vida de Manolo, Un senyor de la Terra del Foc, El pintor Joaquim Mir, Cambó. Avel·lí Artís (Vilafranca del Penedès, 1881-Mèxic, 1954) ha donat un breu Adrià Gual i la seva obra (1944), i Joan Alavedra (Barcelona, 1896) un voluminós Pau Casals (1962), en tots dos casos igualment nodrits amb dades obtingudes de l’amistat o de la convivència. Les Memòries polítiques (1963) de Claudi Ametlla (Sarral, 1883-Barcelona, 1968) són, també, un document útil.
Ja en un altre pla, Alexandre Galí (Camprodon, 1886-Barcelona, 1969), abnegat pedagog, autor —en aquest terreny— de La mesura objectiva del treball escolar (1928), de Per la llengua i per l’escola, d’Una hipotètica revolta d’uns mestres hipotètics (1964), de Mirades al món actual (1967), publica el 1954 Rafael Amat i de Cortada, Baró de Maldà, suggestiu estudi d’un aristòcrata grafòman del segle XVIII. Ferran Canyameres ha escrit un Josep Oller i la seva època (1959), història d’un obscur català que, arrelat en el París de la belle époque, fou empresari del Moulin Rouge en els temps de Toulouse-Lautrec. Dos insignes erudits doblats de literats, autors de nombroses i especialitzades monografies, s’han avingut a redactar textos biogràfics en els quals, sense rebaixar gens el rigor científic, l’exposició literària posa el llibre en l’àrea comuna de les atencions intel·lectuals generalitzades: Ernest Martínez Ferrando i Ferran Soldevila. De Martínez Ferrando són: Jaume II o el seny català (1956) i La tràgica història dels Reis de Mallorca (1960); de Ferran Soldevila, Vida de Jaume I el Conqueridor (1958) i Vida de Pere el Gran i d’Alfons el Liberal (1963).