Inspiració i elaboració

Ruyra medità molt seriosament sobre el seu art, i en els pròlegs dels seus llibres i en un extens assaig titulat L’educació de la inventiva va definir en successives matisacions el nucli teòric de la seva tècnica narrativa, amb pretensions d’elevar-la a «teoria» universal. Ruyra creu en la inspiració. La paraula «inspiració», tan desacreditada, pren en ell un sentit relativament racional. Es tracta d’aquella aura poètica, «una certa cosa exterior, que ve a moure les facultats perceptives», i que els escriptors de l’Antiguitat gentil atribuïren «a les muses, a Apol·lo, a un Numen…». Ell mateix, en un impromptu de fe monoteista, imagina el seu origen en Déu: «sentia a voltes venir a mi, dels mons del no-jo, certes idees inspiradores», i «no podia menys d’atribuir-les a un altre esperit capaç de pensar». O sigui que, «a través d’ombres», segons ell, «llambregava Déu».

En L’educació de la inventiva procura donar a la «cosa exterior» mobilitzadora de les facultats perceptives, a les idees que li semblaven vingudes dels mons del no-jo, una explicació menys mística i menys mítica. Per a això se serveix d’algunes hipòtesis pouades del llibre Science et méthode del matemàtic Henri Poincaré —Eugeni d’Ors també se n’aprofità, per la seva banda—, i identifica la inspiració amb els amagats impulsos i les fermentacions del «jo subliminal». Més tard, d’altres escriptors interessats pel mateix problema van decantar-se per la concepció freudiana del subconscient. Ruyra, coetani de Freud, possiblement no arribà mai a conèixer les doctrines del doctor vienès, i és probable que, si les hagués conegudes, no li haurien fet gens de gràcia. La idea de Poincaré, almenys, no topava amb les seves massisses conviccions religioses: el «jo subliminal» del matemàtic era immaculat, mentre que el subconscient de l’altre se li havia de presentar amb tot l’aire d’un brut erotisme. Fos com fos, les premisses «psicològiques» a què s’adheria Ruyra són secundàries: hi ha una força creadora que l’artista sent sense saber com, i això és suficient. Ja és més important que Ruyra la suposés susceptible d’educació. I l’«educació de la inventiva» constitueix, tant com el fonament de la seva disciplina literària, un criteri estètic definit: el d’ell mateix.

«En certes ocasions, l’escriure és una necessitat i una delícia», diu Ruyra: són aquelles en què s’esdevenen els «desvetllaments febrosos» del «jo subliminal», de la «inspiració». La «inspiració» ho és tot. Però, les planes que s’escriuen al dictat d’aquest fervor no són «santes», com creia Maragall: inviolables, miraculoses, supremes. Al contrari, «s’han de corregir, després, molt i, àdhuc, força vegades s’han de refer completament»: una revisió lúcida s’hi fa preceptiva. Convé que sigui una revisió «amb molt de compte», perquè no sols s’hi ha de conservar tot el que de vàlid hi havia en l’escriptura inicial, sinó que sobretot cal realitzar-la d’acord amb el «sentiment especial d’harmonia que presidí la primera confecció». Quan la «inspiració» no compareix, és perillós de forçar-la o de simular-la: «la fluïdesa no es pot fingir», els succedanis que l’escriptor pugui arbitrar-se esdevindran «figures retòriques sense contingut», «una xerrameca buida». L’únic remei, si la inspiració decau —si el «jo subliminal» es mostra poc loquaç—, és «conformar-nos a ésser senzills quan no la trobem». L’originalitat premeditada sempre serà falsa i banal. La senzillesa «mai no ens farà quedar malament». «L’afany és dolent», agrega; «el treball, no». I el treball supleix la inspiració, i el que encara és més important, la pot estimular. És possible, doncs, d’«enriquir l’home “subliminal”». La millor manera de fer-ho és de convertir-ho tot en «problemes d’art».

«L’artista no ha d’ésser-ho solament en el moment de l’obra, sinó en tots els instants de la seva vida». L’escriptor ha de situar-se davant la vida com a escriptor. «Quan observi un efecte interessant, pensi: “Quines paraules podrien pintar-lo? Quin adjectiu diria el seu matís? Quin verb revelaria el seu moviment? Amb què es podria comparar?”, i cerqui mentalment i procuri absoldre aquestes preguntes. Quan vegi alguna fisonomia que li causi impressió pensi: “Per què me la fa? En què consisteix el caràcter d’aquesta cara? Què la distingeix precisament de les altres i com dir-ho?”. I així, davant de cada objecte de la naturalesa i sobretot dels que fereixin d’una manera especial la sensibilitat, examini, interpreti, formuli problemes d’art». Aquest exercici permanent lubrificarà els mecanismes «literaris» de l’escriptor: la seva «inspiració», en última instància, ja que reverteix sobre el «jo subliminal».

D’altra banda, no n’hi ha prou amb «veure» i «observar». El que pertoca a l’artista «no és copiar, sinó combinar»: la seva veracitat, ja que no el seu verisme, no ha de ser el d’una «màquina fotogràfica». La «invenció» —art de combinar— és el seu camí. Cal combinar, a més, d’acord amb unes «lleis imperioses» de versemblança, de manera que personatges, paraules i episodis tinguin una coherència interna «natural». Ruyra rebutja l’abstracció simplista («el personatge A serà un conjunt d’avarícia, rusticitat, hipocresia i astúcia; el personatge B, un conjunt de noblesa, susceptibilitat, elegància natural, etc.»); no imagina tampoc una «aventura humana» mancada de «lògica». «Com que el personatge ha d’ésser per al drama, que és el món en què ha de viure, els fets culminants que dins aquest drama haurà de realitzar, presos en conjunt, ja el situen dins un ordre que exclou certes possibilitats, però que encara és prou ample per a admetre’n una infinitat d’imprevistes. Dins aquest ordre cal tenir en compte la imatge conjunta de tots els tipus reals que hi càpiguen, la qual ens subministrarà un altre ordre més delimitador, encara que també amplíssim». I a partir d’aquí el novel·lista podrà fer moure la seva criatura «amb tota llibertat i segons convingui a l’escena concreta en què prengui part, procurant només que no transgredeixi cap de les grans línies establertes». D’aquesta manera el personatge anirà «determinant-se» a si mateix en la imaginació de l’escriptor. Ruyra, autor responsable, s’autoacusa explícitament d’haver conculcat aquesta regla i reconeix que en L’idil·li d’en Temme féu parlar un petit pescador en termes que no eren congruents ni amb l’edat ni amb la condició social del personatge. La «inventiva» pot ser educada. I «guiada». O, el que és el mateix, l’art del literat descansa sobre una decisió vigilant, constructiva, pacient.