Jaume Vicens i Vives
El llibre-clau és, tanmateix, Notícia de Catalunya, aparegut el 1954. Vicens Vives havia nascut a Girona el 1910. La seva tesi doctoral, Ferran II i la ciutat de Barcelona (1479-1516), editada el 1936, el distingí d’una manera ràpida i brillant en els cercles erudits: era, a més d’una monografia rigorosa i voluminosa, un repte a la tradició historiogràfica indígena. La tesi de Vicens, sense ser una rehabilitació d’aquell rei des de l’angle català, responia a un decidit gest d’objectivitat i a una actitud potser irònica d’atac o d’indiferència respecte dels tòpics venerables del nacionalisme històric. Jaume Vicens, historiador expert i pròdig, s’especialitzà en l’època dels Trastàmara, i en aquest terreny, dedicà una especial atenció als conflictes agraris dels remences. Potser la seva familiaritat amb els documents i els problemes de la «revolta social» li aplanava singularment el camí per a acceptar el canvi metodològic que en l’erudició europea introduïen Marc Bloch, Lucien Fèbvre i el grup francès de la revista Annales. Quan el 1950 se celebrà a París el IX Congrés Internacional de Ciències Històriques, on la «història social» s’imposà d’una manera clara, Vicens s’hi va trobar identificat. No va tenir, per desgràcia, molt temps per a depurar i exercir el nou mètode. Va morir prematurament a Lió, el 1960.
Les intrigues de palau, la paperassa diplomàtica, les gestes dels herois, totes les galeries de prínceps, estrategs i genis que protagonitzaven «la Història» van ser substituïts, en l’interès de l’historiador, per una nova primacia: la dels atzars de les collites i de les epidèmics, el còmput demogràfic i la corba dels preus, als alts i baixos de la moneda i les innovacions de la tècnica. El 1950, al sud dels Pirineus, aquest canvi d’òptica hagué de semblar increïblement revolucionari. A l’àrea catalana era una novetat radical que es feia qüestió de l’àlbum d’«estampes d’Épinal» fabricat per l’entusiasme reivindicatiu de la Renaixença romàntica. Meseta endins, la historiografia, dominada per un nacionalisme encara més frenètic —que no s’acabava amb autors tan considerats i fins i tot «liberals» com Menéndez Pidal, Américo Castro, o Sánchez Albornoz—, el que Vicens Vives introduïa havia de sonar com una blasfèmia patriòtica. Jaume Vicens i Vives contradeia unes rutines tenebroses: la seva «història» era incompatible amb la retòrica i amb la mala fe política.
Cal destacar-hi, en primer lloc, el propòsit de replantejar, en termes neutres, els seculars antagonismes entre centre i perifèria: l’antagonisme Castella-Catalunya dins de l’àmbit prèviament designat com a «espanyol». Amb el llibre —en castellà— Aproximación a la historia de España (1952, 1960), Vicens proposa les línies generals d’una desmitificació d’aquesta «història d’Espanya», que des de sempre havia estat manipulada amb segones intencions feroces. Notícia de Catalunya en va ser la inevitable variant local. Però el que es debatia en Notícia de Catalunya era molt més entranyable i concret: era la qualitat i el futur del seu país, de la seva societat, d’un nucli humà més o menys ben definit en l’extensió geogràfica —el centre a Barcelona, naturalment, i Lleida o Tortosa ja gairebé tan «perifèria» com Alacant, Menorca o Perpinyà. Notícia de Catalunya va suggerir, en l’edició del 1954, una lleu polèmica entorn de les qüestions que Vicens havia posat sobre la taula: les circumstàncies no permetien altra cosa. La segona edició del llibre, el 1960, amb el text ampliat i rectificat, hauria pogut originar més debats. Però la premsa autoritzada als Països Catalans no es prestava aleshores a ser-ne la palestra més franca.
A partir del 1950, Jaume Vicens i Vives havia començat a interessar-se en la història moderna. La preocupació pel fet social el va portar a acostar-se al passat més pròxim, en allò que aquest tenia de supervivència actual. Vicens i Vives, pel camí de la història, arribava a la política, o hi estigué ben a prop. Ho demostren els assaigs que, amb la rúbrica «Espill dels temps», publicà a Serra d’Or al llarg del 1960. Ho certifiquen d’altres detalls. I el llibre Industrials i polítics del segle XIX, aparegut el 1958, és una suggestiva «hipòtesi de treball» per als historiadors de demà, però també un insinuant al·legat doctrinal.
Notícia de Catalunya conté una notable síntesi de l’experiència històrica de Vicens respecte del seu país, des del cancell carolingi fins al 1930. Precisament fins a aquest any. Els esquemes que Vicens i Vives hi esbossà, per a entendre el curriculum vitae dels catalans, posseeixen una validesa, de moment, molt apreciable. I és a partir d’aquesta seguretat que el llibre es fa estimulant. Les conclusions de l’autor són, de tota manera, i per a dir-ho amb una menció castellana, pròpies de l’esperit del 98 —perquè 1936-1939 és el 1898 local—: «a Catalunya el mòbil primari és la voluntat d’ésser». La frase, tot i que potser tingui antecedents a Catalunya, sona a Azorín, a Unamuno, a Maeztu. I és justa, d’altra banda, en la lògica de l’autor. Després de les idees del «català, home de marca», del «sentit social de la terra», del «treball, eix de continuïtat», del «pactisme», etc., constants en la personalitat catalana segons Vicens, es produeix i consuma una «voluntat d’ésser», la qual, en crisi permanent, vertebra i desvertebra alhora l’articulació «específica» del Principat. I dels Països Catalans, en definitiva.
Notícia de Catalunya no ha tingut fins ara una rèplica adequada. Els assaigs de Ferrater i Mora ni tan sols la contrarien en el detall: Vicens veia en les seves especulacions i en les de Ferrater «un ressò harmònic del que s’anomena “consciència de generacions”». Una rèplica al llibre de Vicens i Vives exigiria posar en joc tanta astúcia intel·lectual i tants dispositius erudits com ell sabia utilitzar. I això no és gens fàcil. D’aquí que, de cara al futur, Notícia de Catalunya i amb ella altres textos de Vicens, conservin un atractiu poderós. Això s’observa en les obres de la mateixa mena, aproximada o paral·lela, que s’han publicat després, en les quals la citació de Vicens es fa inexcusable. Notícia de Catalunya ha tingut, a més, la virtut de promoure altres temptatives similars, bé que sense tanta solidesa científica, que poden ajudar a corregir el «regionalisme» de la seva visió. Vicens, i com ell Ferrater i Mora i tants altres, quan parlen de Catalunya no acostumen a pensar, sinó incidentalment, en tots els Països Catalans: els falta consciència o diligència per anar més enllà de les quatre províncies, en un concepte integrador. Vicens, però, deixava una porta oberta a la superació d’aquest defecte. «Si hem d’assolir alguna conclusió general al capdavall dels nostres esforços, cal comptar amb les veus dels catalans que l’expansió dels avantpassats féu créixer i perpetuar més enllà del territori estricte del Principat», escriu. La llavor de Notícia de Catalunya encara no ha donat tot el seu fruit.