Jordi Rubió i algú més
El capítol de la història literària —el més directament enllaçat amb la lliçó de Rubió i Lluch— compta amb aportacions magnífiques. La de major volum i importància és la de Jordi Rubió i Balaguer (Barcelona, 1887). Escampada en múltiples revistes i publicacions nacionals i internacionals de l’especialitat, abraça l’estudi monogràfic dels més diversos aspectes de la literatura catalana anterior a la Renaixença. En molts punts, les indagacions i les interpretacions de Jordi Rubió són d’una novetat il·luminadora. Ha dedicat pàgines penetrants, carregades de dades desconegudes o d’anàlisi perspicaç, a Ramon Llull, a l’humanisme medieval, a Anselm Turmeda, a Eiximenis, etc., i ha tret a la llum textos i documents d’extraordinari interès.
Una petita part dels seus treballs esparsos ha estat aplegada en volum: De l’Edat Mitjana al Renaixement (1964), La cultura catalana del Renaixement a la decadència (1964). I la seva Literatura catalana, que forma part de la Historia general de las literaturas hispánicas és, indubtablement, la síntesi més densa i completa de què disposem sobre la tradició literària autòctona dels Països Catalans: síntesi en la qual Rubió i Balaguer posa a contribució una extraordinària quantitat de notícies i de suggestions inèdites, d’irrevocable utilitat. Rubió ha concedit una clarivident preferència a la dilucidació de problemes històrico-culturals d’aspecte secundari. Per a ell, la literatura no són únicament les grans figures i les grans obres, i encara aquestes només les entén inserides en un corrent general més complex i profund. «Allò que més cercava de saber posar en relleu», confessa, «eren actituds vitals sorgides, inconscientment a vegades, en les manifestacions culturals, actuacions més aviat anònimes i col·lectives que no pas d’un home, superior o no, pres individualment». «Em mou una ingènua curiositat d’explorar els estímuls de la vida de la cultura», agrega. I a la recerca d’aquests «estímuls», no sempre «culturals», que han d’explicar o d’ajudar a explicar una obra, un autor, una tendència, Rubió i Balaguer hi aboca tota la seva pacient sagacitat. La «literatura» es converteix, sota la seva mirada d’historiador, en una realitat orgànica, en un fet viu: «la successió dels alts i baixos de les aventures d’un poble».
De Lluís Nicolau d’Olwer, cal citar els seus estudis Sobre les fonts catalanes del «Tirant lo Blanc» (1907), Fèlix, bisbe d’Urgell, i l’adopcionisme en els dominis francs (1909), L’escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII (1920), Del diàleg en la poesia medieval catalana (1920), L’expansió de Catalunya a la Mediterrània oriental (1926), Paisatges de la nostra història (1929), etc. Després del 1939, a l’exili, es dedicà a l’estudi de la personalitat del filòsof Abelard i al dels historiadors espanyols d’Índies. Un breu manual seu, del 1917, Literatura catalana. Perspectiva general, reelaborat posteriorment i publicat el 1927 amb el títol de Resum de literatura catalana, ha estat fins ara una insubstituïble visió panoràmica de la història literària local. Nicolau d’Olwer publicà, també, dos volums de l’Epistolari de Milà i Fontanals (1922).
Ramon d’Alòs-Moner (Barcelona, 1885-1939) dedicà amplis estudis a la bibliografia lul·liana, a l’humanisme medieval, a Arnau de Vilanova, etc. Dels erudits de la generació següent, però encara vinculats a l’escola de Rubió i Lluch, citarem Josep M. de Casacuberta (Barcelona, 1897), Marçal Olivar (Barcelona, 1900), i Pere Bohigas (Vilafranca del Penedès, 1901). Pere Bohigas ha inventariat els manuscrits catalans existents a les biblioteques europees, ha estudiat la pintoresca literatura profètica de l’Edat Mitjana catalana i els textos cavallerescos, i ha editat les poesies d’Ausiàs March entre més coses. Marçal Olivar —traductor de Plini, d’Apuleu, de Plaute— publicà diverses monografies sobre Andreu Febrer, Bernat Metge, la prosa de la cancelleria, etc. Josep M. de Casacuberta és autor de nombrosos treballs sobre els escriptors de la Renaixença, i fundà i dirigeix l’Editorial Barcino, que té col·leccions dedicades a la publicació sistemàtica de clàssics catalans —Els Nostres Clàssics— i a estudis literaris especialitzats —Biblioteca Verdagueriana, Biblioteca Renaixença, etc.—, que tant han contribuït al coneixement de la literatura nacional. La intervenció callada de Casacuberta en el treball d’altres erudits és, potser, un esforç que mai no serà possible d’apreciar, i segurament, un dels més fecunds de la seva complexa labor.