Ben al contrari de Miquel Costa, que ofega el dolor a dins seu i a penes el deixa entreveure quan ja no és més que hipocondria atenuada, Joan Alcover creu —i per experiència— que la plenitud humana no comença
sens que fermenti en l’ànima el llevat
de l’íntima sofrença.
Més encara: fa d’aquesta personal aflicció un ministeri poètic, alt en el seu patetisme, insaciable de la pròpia intensitat.
Alcover havia nascut a Ciutat de Mallorca el mateix any que Costa i Llobera, el 1854, i fou un funcionari forense de provada solvència i un seguidor polític incondicional de don Antoni Maura. El 1887 publica el seu primer llibre, en castellà, Poesías, continuat, en el mateix idioma, per Nuevas poesías (1892), Poemas y Armonías (1894) i Meteoros (1901). Eren poemes delicats i anodins que reberen una correcta deferència del públic i de la crítica. Menéndez y Pelayo hi elogià: «la pulcritud en todo, la elegancia sencilla, el respeto constante a las leyes de la lengua y de la versificación». En aquests primers reculls, intercala ja algunes peces en català, en les quals predomina, com digué més tard el mateix Alcover, «l’espurneig de l’enginy» i «les fórmules arbitràries de la fantasia». Per a ell, certament, i durant molt de temps, la poesia fou com un artifici delicat i irònic, sense altre compromís que el de la seva intrínseca perfecció.
Una aclaparadora tragèdia familiar trasbalsà radicalment aquestes plàcides conviccions: Alcover perdé la muller i dos dels seus fills. La seva obra va obtenir amb això el to d’una profunda gravetat, i és en català —llengua definitiva del poeta des d’aquell moment— que traduirà l’«íntima sofrença» que el tortura. Cap al tard (1909) aplega les millors peces de la seva lírica tan amargament revitalitzada. El 1918 apareix el seu segon llibre de versos en català: Poemes bíblics. A l’any següent, la mort escometé novament la seva vida amb una cruesa desoladora: aquesta vegada li arrabassava dos dels tres fills que encara li restaven, i en una sola nit, un a Ciutat i l’altre a Barcelona. Aleshores la seva poesia s’extingí, o gairebé. Alcover va morir a Ciutat de Mallorca el 1926.