Capítol CCCCLXXVII

Lo testament de la princesa

Com totes les coses mundanals sien transitòries e allenegables e degú qui sia en carn posat a la mort escapar no puixa, ans li és certa cosa lo morir, e les persones sàvies deuen dispensar e proveir en l’esdevenidor, perquè complit lo temps del peregrinar de aquest miserable món, tornant al seu Creador, ab molta alegria puixa dar bon compte de la sua ànima. E per amor de açò, jo, Carmesina, filla del sereníssim^[1] emperador de Contestinoble e princesa de l’Imperi Grech, detenguda en malaltia de la qual desitge e só certa de morir, emperò en mon bon seny, ferma, èntrega e manifesta paraula, en presència de la magestat del senyor emperador, pare meu, e de la sereníssima* emperadriu, mare e senyora mia, e ab lur líbera voluntat, en nom del meu senyor Déu Jhesucrist, fas e orden lo present meu testament e derrera voluntat mia.

En lo qual pos marmessors meus e del meu present testament executadors lo egregi Diafebus, duch de Macedònia, e la egrègia Stefania, muller sua, als quals suplich carament tinguen la mia ànima per recomanada.

E suplich als damunt dits marmessors e·ls man, a càrrech de lur ànima, que facen posar lo meu cors ab lo de Tirant, ensems en aquell loch on Tirant ha manat que sia posat lo seu, car, puix en vida no havem pogut star ensemps, almenys, que los cossos en la mort sien units fins a la fi del món.

E més, vull e man que lo comdat meu sia venut e totes les mies robes e joyes, e los preus que n’exiran sien repartits en casaments a totes les mies donzelles, segons l’estat e condició de cascuna, a coneguda de mos marmessors. E que per l’ànima mia distribuesquen de mos béns lo que ells conexeran que sia vist fahedor. Tots los altres béns e drets meus, los quals tinch en l’Imperi Grech, fas e instituesch hereva mia universal la preclaríssima emperadriu, mare e senyora mia, que aquella en loch meu sia posada e succeesca en tot l’imperi, com la mia persona, a fer de aquell e de tots los drets meus a ses pròpies voluntats.

Com la princesa hagué ordenat de sos béns e de la sua ànima, pres comiat de l’emperador, pare seu, besant-li les mans e la boca moltes vegades, e per semblant a la emperadriu, sa mare, demanant-los ab molta humilitat perdó e la lur benedicció.

—Oh trista, mísera de mi! —dix la princessa—. Yo veig l’emperador més mort que viu per ocasió mia. De una part me tira la mort de Tirant e d’altra lo meu pare: cascuna part me venç.

E lo miserable de pare, trist e ple de amargues làgremes, com véu star sa filla en passament —que ab gran pena podia parlar— e li hagué hoït dir tantes adolorides paraules, e véu lo gran plor que era en la cambra e per tot lo palau, ab gran turbació e fora de seny, quasi mig mort, se volgué levar del lit per anar-se’n. E caygué en terra, car fallí-li l’esperit e, axí smortit^[2], lo prengueren en braços, passaren-lo en una altra cambra e posaren-lo sobre un lit, e aquí finà sos darrers dies, ans que sa filla la princesa.

Los crits foren molt grans per la mort de l’emperador, que fon forçat que vingués a notícia de la emperadriu e de la princesa. La emperadriu cuytà^[3] tant com pogué e ja fon passat l’emperador d’esta vida.

Pensau la miserable senyora quina devia star, veure morts marit, filla e gendre! Negú no·m demane de semblant dolor com en aquell palau era. E tanta tribulació venir en hun dia!

Dix la princesa:

—Ajudau-me a seure en lo lit e hoïreu les mies paraules. Bé sabeu tots generalment com, per mort de l’emperador, pare meu, yo só succehïdora en l’Imperi Grech. E per ço, los meus cavallers, yo us man, sots pena de la feeltat que éreu tenguts a la magestat del senyor emperador, e ara a mi, que·m porteu lo cos de mon pare e lo de Tirant ací.

E així ho hagueren a fer forçadament. E féu-se posar l’emperador a la part dreta e Tirant a la sinestra, e ella stava enmig e sovint besava a son pare e molt més a Tirant. E pres-se a dir:

—Ay trista desaventurada, que la amor strema que he portat a Tirant s’és convertida en cruel dolor! O ànima de Tirant! Suplich-te que sies present en la nostra festa imperial, e yo deixar m’é morir per la tua amor. E seré lunyada de la gran angústia e dolor en què só posada! E crit ab veu dèbil e miserable: Oh tu, mort cruel e malvada, pren les tues armes contra mi, puix prop de mi tinch lo qui solia ésser meu, Tirant, e axí cauré morta com desitge! E per los mals tan grans que·m tenen afligida só fora de mon seny e ja haguera dada fi a ma dolor sinó que d’una part me tira amor e d’altra temor. Mirau, cavallers, los qui de amor sentiu: preneu spill^[4] de mi, si só benaventurada! Tinch a la una part hun emperador e a l’altra lo millor cavaller del món. Mirau si me’n dech anar aconsolada en l’altre món que tan bona companyia tinga! Però bé poran dir aprés la mia dolorosa mort que he vixcut en lo món com a ignocenta per no voler sentir los delits de aquell. Ara vinga la mort tota hora que li plàcia, car jo só presta de rebre-la ab bona paciència.

Emperò tu, Senyor, qui est Déu de natura e pots obrar sobre natura, volria que, mitjançant la tua misericòrdia, fesses en Tirant lo miracle gran que fist a Làzer. Mostra ací lo teu gran e infinit poder e yo seré guarida de continent si aquest ateny salut e vida. E si no vols perdonar a aquest, no perdones a mi la mort, car viure sens ell no desige, e per a sempre serà en recordació com só morta per amor de Tirant, e negú de açò no·m pot en res inculpar. O senyor meu, Jhesucrist! Yo ret les armes, que la mia ànima no·m vol fer més companyia, car en les cames i en los peus no tinch sentiment negú. E per ço, acostau-vos a mi, les mies leals germanes e companyones, e besau-me totes d’una en una, e sentireu part de la mia misèria.

E així fon fet. E la primera començà la reyna de Ethiòpia, e aprés la reyna de Feç, aprés la duquessa de Macedònia. E aprés, totes les altres dones e donzelles sues e de sa mare li besaren la mà e la boca e prengueren dolorós comiat de la princesa ab gran multitud de làgrimes que y foren scampades.

E fet açò, ab gran humilitat los demanà perdó, en general, e dix, plorant e ab dolorosos suspirs:

—Vull anar a cerquar mon goig e mon repòs, aquell qui havia d’ésser mon senyor e ma vida. E si ell hagués vixcut, cent donzelles de vosaltres havien d’ésser nóvies ab mi ensemps aquell dia que Tirant e yo teníem a celebrar les festes nupcials, e dar a cascuna tants de mos béns fins que fósseu ben contentes. Però, puix la fortuna ha ordenat e vol que axí sia, de qui·m clamaré? De amor o de fortuna, o de la mia poca sperança que tinch? E per ço jo no crech que lo meu cors jamés és stat batejat en aygua de benedicció sinó de dolor, per ço com yo só stada aquella desaventurada de la casa imperial qui no haguí compassió de mi mateixa de la dolor que sostenir havia. Per què, fortuna desigual, no·m tingues tant a noves. Fes-me sentir los béns e la glòria de l’altre món, car yo veig l’anima de Tirant molt resplandent qui·m spera.

E féu-se donar la creu e, mirant e contemplant en aquella, dix les següents paraules, ab molta devoció.