Capítol CXLV

Com lo conestable informà a l’emperador del stat del camp

—No consent la veritat ésser caillada, pròsper emperador e mon senyor natural, dels singulars actes e de molta virtut que ha obrats e obra cascun dia lo vostre valerós capità, encara que, ab paraules sobreposades, versemblant de error hagen posat en la majestat vostra, per sguart de confusió de alguns maldients, volent posar en les gents enganosa crehença. E perquè·s mostre lo ver de tals coses, recitaré a la altesa vostra que, per causa de algunes contradictions sobre lo camp vençut e desconfit dels turchs, lo marqués de Sanct Jordi, ab son jermà lo duch de Pera, e tots los altres avolatats, s’i pensà seguir fort jornada; casi per haver fet la majestat vostra capità novell, e per los guanys per nosaltres haver fets, e per ells haver-nos liberats de tant de mal qui aparellat nos stava, havent ells scampada la sanch e meses en perill les persones e les vides, e nosaltres nos ne portam la desferra. Emperò Tirant, com a capità virtuós, pacificà tot lo camp e volgué que la despulla fos nostra. Dich, senyor, a vostra altesa, ab tota veritat, que teniu lo més singular capità que en lo món sia stat ni crech serà. E no pensa la majestat vostra que Alexandre, Cipió ni Aníbal fossen tan discrets savis ne ab tan sforçat ànimo ni tals cavallers com aquest és! Més sap de la guerra que quants hòmens yo haja vists ne hoÿts nomenar: com tots nos pensam ésser perduts, lavors som vençedors. Lo treball seu és cosa de gran admiració.

Dix lo emperador:

—Quina és la sua pràtica?

Dix lo conestable:

—La majestat vostra lo trobarà lo més solícit home del món. Amador e guardador del bé públich, emperador dels desemparats, adjudador dels malalts. Senyor, si negú és nafrat, a la sua tenda los fa portar e fa’ls servir axí com si era lo cors de un rey, de viandes e de medecines en gran abundància, e los metges no se’n parteixen. E yo pens que si nostre Senyor li té a fer bé, sol aquesta virtut hi basta.

—Digau-me, conestable —dix lo emperador—, quin recapte dóna en lo camp, e a la gent d’armes quin orde·ls té?

—Senyor —dix lo conestable—, yo us ho diré. Primerament, com ve de matí, ell fa ensellar II mília roçins segons a qui toca la tanda. Cavalquen los mil tots armats com si havien entrar dins en batailla, e ab aquests van mil hòmens a peu. E axí van per tot lo camp, guardejant dins e defora, e açò los dura fins a migdia. Los altres mil cavalquen fins a la nit. Aquells qui descavalquen, pensau que·ls deixa desarmar ni los roçins desansellar? Ans tot lo dia han star armats, per ço que si algun cars los sobrevenia, aquella gent fos pus prestament a cavall que tots los altres. E com ve la nit dobla la guayta: cavalquen II mília lançés e II mília hòmens a peu; e los altres II mília stan armats e los cavalls ensellats. E com ve a la hora de mija nit, van-se’n a llur instància e los altres cavalquen. E pensau, senyor, que·l vostre capità en tota la nit ell dorma? Sinó incessantment va e stà ab la gent d’armes, burlant adés ab uns, adés ab altres. En tota la nit, tan gran com és, jamés lo veureu dormir ni reposar. E moltes voltes yo lo y dich, que vaja a dormir e yo restaré allí en loch seu: no u vol per res consentir. E com ve que és dia clar, que·l sol és exit, fa tocar a missa: vénen tots aquells senyors que hoyr-la volen. E pensau que sia home molt sermoniós? No senyor, sinó que pendria a mi o algun altre per lo braç e fa posar tots los magnats primers, hi ell posa’s en un racó de la tenda. E axí hou la missa, ab molta de honor que a tots los senyors fa. E com la missa és dita, posen-se tots en consell e aquí saben si fallen vitualles al camp o no. De continent fa provehir a totes les coses necessàries. En lo consell no s’i parla d’altra cosa sinó del stat del camp. Lavors lo capità va-se’n a la sua tenda o a la primera que troba e, damunt un banch o en terra sobre una cobriatzembla^[1], se posarà a dormir, tostemps armat. E dormirà II o III hores al més. E com se leva, toquen les trompetes e lavors tots los magnats vénen a dinar. E tots són servits marvellosament de moltes viandes e bones; e jamés se seu en taula fins que han menjat la primera vianda. Yo stich admirat que li basta a tants menjadors com té. A passades CCCC persones dóna a menjar, e XXX atzembles^[2] que jamés no fan sinó anar e venir ab vitualles, capons e gallines, e de tantes volateries com haver-se poden. Lo seu treball e lo poch dormir és cosa admirable. Aprés dinar, com han feta col·lació, tenen altre consell: si à viles, castells o lochs prop de allí que·s tinguen per los turchs; quina gent d’armes hi à mester per conquistar-los e quin capità hi yrà; e si han mester portar bombardes^[3] o artelleria. E prestament s’i dóna recapte. Sé-us dir, senyor, passades LXX places havem recobrades. Molt bona pràtica serva lo gran capità, molt millor que no fehien ans que ell hi fos, com lo duch nos era capità.

—Què·m direu —dix lo emperador— de sos parents? Com se comporten en la guerra?

—Molt bé, senyor —dix lo conestable—. Esta nit o demà serà açí Diafebus ab los grans senyors que porta presus.

—Com! —dix lo emperador—, encara n’i à més?

—Sí, sancta Maria! —dix lo conestable—. Allí ve lo duch d’Andria e lo duch de Melfi, e lo fill del duch de Calàbria e molts altres comtes, barons e cavallers que vénen presos.

La alegria augmentà en aquella hora molt més que no era stada.

—Del vostre offici de gran conestable —dix lo emperador-ha-us fet empediment negú?

—No, senyor —dix lo conestable—. Ans de continent que m’agué dada una letra de vostra majestat, me dix que yo regís de mon offici axí en lo seu camp com en lo del duch. E volia que lo seu conestable que ell portava fos lochtinent meu, que puix yo era primer en temps, rahó era que fos primer en dret. Tota aquesta guerra, senyor, stà en l’esforç de Tirant.

L’endemà Diafebus entrà ab los presoners per mig de la ciutat, ab moltes trompetes e tamborinos^[4] que portava. Lo emperador e tot lo poble staven admirats de tanta multitut de presoners. Com foren en la plaça del palau, lo emperador stava en una finestra. Diafebus li féu molt gran reverència, humiliant-se molt a ell, e prestament pujà al[t] en la cambra e besà-li la mà; aprés a la emperadriu e a la excelsa princessa. Com agué abraçades a totes les dames, tornà a l’emperador e dix-li tot ço e quant benedictió, amor e voluntat de Tirant li presentava. E lo clementíssim senyor, ab cara molt afable, lo rebé. Aprés li dix Diafebus:

—Senyor, supplich a la majestat vostra me vulla posar en libertat, car bé és presoner qui a presoners guarda, com cascú de aquells com[p]te sobrepujar son coratge de major dignitat que noblea no és. E per ço, vulla la altesa vostra acceptar-los per lo gran perill que tal comanda ab si porta, car ley és feta per aquell qui sols honra basta a conservar la sua honor. Com per los entenents vist serà yo haja retut mon deute de fidelitat, lo que a interés de part s’esguardarà, just o injust acte se nomenarà e no gràcia. E perquè sia vist lo desig meu ab lo vostre concordes, requir als notaris que me’n sia feta carta pública perquè·n reste memòria en sdevenidor. La senyora de gran excel·lència princessa de l’Imperi Grec, la egrègia Stephania de Macedònia e la virtuosa Viuda Reposada, e la bella eloqüèntia de Plaerdemavida, e la honesta, pròspera e benaventurada de la senyora emperadriu, qui és font de tots los sabers virtuosos, façen ver testimoni de mi, com he retut mon deute ab los presoners ensemps.

Fon levat acte e lo emperador rebé sos presoners e parlà molt ab Diafebus, demanant-li lo seu capità quina honor los fehia e com los contractava. E Diafebus li recità la pràtica que ab ells servada havia. Lavors lo emperador los féu posar dins lo palau en les més forts torres que tenia.

Com Diafebus véu temps de parlar ab la princessa, anà a la sua cambra e trobà-la ab totes les sues dames. Com la princessa lo véu, levà’s del strado e féu la via sua. E Diafebus cuytà^[5] lo pas e donà del genoll en la dura terra, e besà-li la mà e dix:

—Aquesta besada és de aquell que la celsitut^[6] vostra ha condemnat en més fort presó que no són aquests que yo açí he portats.

E les donzelles acostaren-se: no li pogué res dir per dupte que no hoÿssen lo que diria. Mas pres-lo per una mà e anaren-se a seure a una finestra. Com foren aseguts, la princessa cridà Stephania, e Diafebus féu principi a un tal parlar:

—Si la mar se tornava tinta e la arena paper, yo pens no bastaria d’escriure l’amor, la voluntat, les infinides recomendecions que aquell pròsper e virtuós Tirant tramet a la majestat vostra, com totes les coses són vistes per la fi e aquella mostra cascú qui és, e dóna premi e condamna segons les obres, e com amor no sia major son perill sinó atényer-hi mort o glòria per premi de cavaller valerós. E no deuríeu tant amar la vida que·n desconeguésseu l’amor d’un tal e tan sforçat capità com la altesa vostra té, com per sa libertat poch atesa de aquell jorn qu·ell vos véu. Recitaré part de sa vida, il·luminada no per los antichs cavallers de molta stima, ni per los presents, ni encara per negunes altres. No és digna cosa negú sia mereixedor de tan gran premi com és aquest de la majestat vostra.

E donà fi en son parlar.

La fi de les paraules de Diafebus foren principi a la princessa que, ab cara affable responent, dix:

—Per los meus desigs als vostres pus manifests, ab sola intenció volríeu-vos salvar, la qual és sabuda sols per Déu, e lo juhí dels hòmens són en les obres, per les quals vos condamnen totes les dones de honor, per ço com les coses de mal propòsit resten tostemps imperfetes. Ay lo meu jermà Diafebus! Yo seré a vosaltres dada per vida com tingau títol de bons e verdaders, no fallint-vos execució de virils cavallers del que se’n pot dir per los entenents de tot lo univerç món, en glòria e lahor^[7] de vosaltres. E les recomendacions que·m dieu, yo stich admirada com tan gran càrregua sobre vostres spatles haveu pogut portar, emperò yo les reb com de vasalla a senyor, e les mies sien doblades e una més.

E en aquestes rahons entrà lo emperador e véu Diafebus que tenia grans rahons ab sa filla. Dix:

—Per los ossos de mon pare, gentil cosa és com a les donzelles plahen hoyr les cavalleries que los bons fan.

E dix a sa filla que ixqués de la cambra per anar a la gran plaça del mercat. E axí fon fet. E Diafebus acompanyà lo emperador e aprés tornà per acompanyar a la emperadriu e a la princessa. Com foren al mercat, veren allí un gran cadafal que lo emperador havia fet fer, qui era tot cubert de draps de or e de seda. Aprés que totes les dames foren asegudes, féu seure tots los majors de la ciutat. E manà lo emperador que portassen tots los presoners e manà que tots seguessen en terra, axí los moros com los crestians. E tots se asigueren, sinó lo duch d’Andria, lo qual dix:

—Yo he acostumat seure en stat real e ara·m voleu contractar com sclau abatut. Cert, no faré. La persona me poreu subjutgar, mas no fareu lo cor ni·l poreu subvertir al que voleu.

Com lo emperador véu la qüestió, féu venir los ministres de la justícia e manà’ls que ab mans liguades e peus lo fessen seure. E axí fon fet. Com tots foren aseguts, posat scilenci en la gent, lo emperador féu publicar una sentència qui era de tenor següent.