Capítol XLI

Com Tirant recità a l’hermità les grans festes, solempnitats e magnificències, les quals no·s troben per scriptura tan bells actes com foren fets en les bodes del rey de Anglaterra, e del divís que fon entre·ls officis

—Senyor de molta reverència e sanctedat: la senyoria vostra deu saber que la vespra de Sanct Joan pus proppassat agué un any, féu mostra lo rey e tots los qui eren en la ciutat, axí dones com donzelles, e tots los officis, e tots los strangers que y eren venguts de moltes parts de la cristiandat sabent les grans festes que s’i aparellaven, com lo rey agués tramés molts reys d’armes, erauts^[1] e porsavants^[2] a notificar-ho per tot lo món. E primerament, senyor, vos diré una gran magnificència, la qual he hoyt dir que lo rey ha feta, que no·s troba en scriptura ni meyns és stada en nostre temps, que, a cascun port de mar o per qualsevulla altres camins o viles o lochs reals, tots aquells qui venien per veure les festes o per fer armes, los de les viles o ciutats los daven viandes molt abundosament a tots: del dia que desembarcaven fins al dia que exien de la illa de Anglaterra, tostemps havien la despesa francha.

»Lo dia de sanct Joan lo rey se abillà^[3] molt bé ab un mante tot brodat de perles molt groses, forrat de marts gibellins, les calçes de aquella semblant brodadura molt riques, lo gipó^[4] de brocat de fil de argent tirat, no portant res d’or —perquè no era encara cavaller— sinó al cap, que portava una corona d’or molt richa e de gran stima e lo ceptre en la mà. Cavalcant en un bell cavall, en lo seu gest mostrava ésser bé rey. Axí partí del seu gran palau e anà a la gran plaça de la ciutat, acompanyat de tots los gentils hòmens que·s trobaren en la ciutat que fossen de quatre cortés, e negun altre no anava ab lo rey.

»Estant lo rey en la plaça, vench lo duch de Lencastre, tot armat en blanc, ab XV mília combatents. E lo rey, aprés que li agué feta reverència, manà-li que isqués primer de tots e que portàs l’avantguarda. Lo duch, de continent, se mès primer e tota la gent d’armes passà davant lo rey, molt ben armats e ab bell orde e ab molts cavalls ab paraments de brocat e de xaperia d’or e d’argent, e moltes cubertes e petnaxos^[5] e simeres^[6] a modo de Ytàlia e de Lombardia.

»Aprés del duch anaven tots los órdens, cascú ab un ciri ençés en la mà. Aprés venien tots los menestrals, cascun ofici ab sa lurea^[7] que feta havien. E fon molt gran divís entre los oficis, que yo pensí que los uns ab los altres se matarien.

—Sobre quina causa fon aquexa divisió? —dix l’ermità.

—Senyor —dix Tirant—, yo us ho diré. Entre los ferrés e los teixidós fon lo divís, car los teixidós de li deyen que devien precehir als ferrés, e los ferrés deyen lo contrari, que ells devien haver la honor dels teixidós. Ajustaren-se en cascuna part passats X mília hòmens. E los juristes foren causa de tot açò, car al·legaven per part dels texidós que no·s podia dir missa ni consegrar lo preciós Cors de Jesucrist sens drap de li; e los juristes per part dels ferrés al·legaven que primer fon l’ofici de ferrer que no de texidor, per quant lo teler del texidor no podia ésser fet sens ferramenta, per què era provat l’ofici de ferrés ésser més antich e deure precehir als teixidós.

»Moltes al·legacions se al·legaren per cascuna part que no tinch en recort. E aquesta fon la causa del divís. E si no fos stat lo duch, qui·s trobà a cavall e armat, fort jornada fóra stada, car lo rey ja no y podia dar remey. Lo duch se mès enmig de la pressa de tota la gent e pres sis juristes, tres de cascuna part, e tragué·ls fora de la ciutat. Ells se pensaren que lo duch los volia per demanar quala part tenia millor justícia. Com foren fora de la ciutat, al cap del pont, féu restar mil hòmens de armes que no dexassen passar a negú si la persona del rey no era. Lo duch descavalcà enmig del pont e, tan prestament com pogué, féu posar dues forques ben altes e féu penjar tres juristes en cascuna, cap avall per fer-los molta honor, e no·s partí de allí fins que agueren tramés les miserables ànimes en infern.

»Com lo rey sabé tal nova, prestament anà on era lo duch e dix-li semblants paraules:

»—Mon oncle, en lo món no·m podíeu fer major plaer e servir del que fet haveu, per quant aquests hòmens de leys fan richs a si mateyx e destroexen tota Anglaterra e tot lo poble. Per què yo man que stiguen açí en la manera que stan fins a demà, e aprés sien-ne fets quartés e posen-los per los camins.

»Respòs lo duch:

»—Senyor, si la magestat vostra me volia creure, fésseu en vostre regne que no y agués sinó dos juristes, e aquells dins X o XV dies aguessen determenada qualsevulla causa ab sentència diffinitiva e dar-los bon salari a cascú. E si prenien res de negú, que no agen altra pena sinó aquesta que havem executada.

»E lo pròsper rey manà que axí fos fet.

»Sabut per tot lo poble lo virtuós acte que lo duch havia fet, donaren-li infinides lahors^[8], e gens per açò la festa no restà que no·s fes en la forma que era stada hordenada.