Capítol XXVII

Com lo rey hermità restituhí al primer rey les robes, la corona, lo ceptre, e lo regne, e tornà a servir Déu

—La segura glòria que tenim de ésser stats victoriosos nos deu molt alegrar e de aquella devem retribuyr infinides gràties a nostre senyor Déu —com totes les gràties davallen de la sua inmensa bondat e misericòrdia—, car ab lo seu adjutori avem vençudes totes les batalles e morts tots los nostres enemichs e de la cristiana fe, e ab spases nues som stats vençedors e havem venjades les nefandíssimes injúries e dans que·ns havien fets e és venguda tota la lur desferra en nostre poder. Per què yo vull e man que tota aquella sia repartida entre vosaltres. E tots aquells qui són stats nafrats en lo recobrament de castell, vila o ciutat, agen dues parts. E tots aquells qui seran afollats de qualsevulla de sos membres —que armes no poran portar—, aquests tals agen III parts. Los qui no hauran pres mal negú, hajan una part e la honor, qui més val. E vós, mon rey e senyor, bé deu ésser contenta la altesa vostra de la gràtia que l’omnipotent Déu vos ha feta, que ab ajuda de vostres vassalls hajau cobrada tota la illa de Anglaterra e reduÿda en lo primer stament. Per què yo ara, en presència de tots aquests magnànims senyors, vos restituesch tot lo regne e la senyoria de aquell, la corona, lo ceptre e les reals robes, e suplich a la vostra real magestat que les vullau acceptar de un vostre servidor e vassall.

E de continent les se despullà e tornà’s a vestir l’àbit. Lo rey e tots los barons lo y tingueren a molta virtut e gentilesa, e feren-li infinides gràties de la sua grandíssima cortesia. Lo rey se vestí les robes reals, posà’s la corona al cap e lo ceptre en la mà, e pregà molt a l’hermità que li fes tanta gràcia que volgués aturar en la sua cort, que ell li daria lo principat de Gales e que poria tant manar en la sua cort e en lo regne com la sua pròpria persona. E tots los del consell preguaren-lo’n molt. E ell s’escusà dient que no lexaria lo servir de Déu per les vanitats de aquest món. Ací·s pot contemplar quanta era la virtut e singularitat de aquest cavaller, que podia restar rey —e son fill aprés d’ell— e jamés ho volgué fer, si bé sos parents e sa muller lo n’havien molt preguat.

Com lo rey véu que no volia restar en la sua cort, deliberà fes alguna gràcia al fill per amor e sguard al pare, e donà-li la major part del regne de Cornualla e que·s pogués coronar de corona de açer e no de altra cosa, e que s’agués a coronar lo dia dels tres Reys d’Orient e lo dia de Sincogesma. E tots quants exiren d’ell servaren aquest horde e huy en dia se coronen de corona d’açer.

Com lo comte hermità sabé la gràcia que lo rey havia feta a son fill, anà davant ell, agenollà’s als seus peus e besà-li la mà —si bé lo rey no la y volia dar—, e féu-li infinides gràties del donatiu que havia fet a son fill. E pres comiat del rey e de tots los de la cort, los quals leixà molt adolorits de la sua partida per ço com tots l’amaven de mayor amor que a l’altre rey. E a tot lo poble desplagué molt com havia renunciada la senyoria.

Com l’ermità fon partit del rey, se n’anà fora de la ciutat en una sua vila que distava una legua de la ciutat, e aquí aturà per alguns dies. Lo rey, ab tot lo consell, hordenaren que li fossen tramesos XXX carros carreguats de les millors joyes que havien preses dels moros. Com l’ermità véu los carros, dix als qui·ls portaven:

—Tornau-los a mon senyor lo rey e digau-li que yo no vull sinó la honor, que lo profit sia d’ell e de tots los altres.

E tornaren-se’n prestament a la ciutat. Com lo rey e los altres senyors saberen que no havia volgut res pendre, tots digueren que aquest era lo més magnànim e virtuós cavaller que jamés fos stat en lo món, e que de aquesta con[q]uesta no se n’havia portat altra cosa sinó honor, perill e nafres.

Com la virtuosa comtessa sabé que son marit se n’era anat, desemparà lo castell e no dix res al rey ne a negú, sinó ab ses dones e donzelles anà hon son marit era. Emperò lo rey e los altres grans senyors, pochs dies eren que no anassen a parlar ab l’ermità per haver consell del stament del regne e de moltes altres coses.

Un dia, stant parlant lo rey ab l’ermità, la comtessa entrà en la cambra e lo rey dix-li:

—Senyora, no prengau enuig del que us diré. Vós sou stada causa que yo haja perdut lo comte, vostre marit, al qual yo de bon grat daria la terça part de mon regne, e que ell aturàs a la contínua en ma companyia.

—Ay trista! —dix la comtessa—. E com senyor só yo stada causa de haver-lo vostra senyoria per mi perdut?

—Per ço com sé que ell vos ama sobre totes les coses del món —dix lo rey—. E si vós l’aguésseu molt preguat, ell fóra vengut ab mi.

—Per la mia fe, senyor —dix la comtessa—, yo tinch molt major dupte que no és aquex, que no perda a vostra senyoria e a ell, que no·s pose en algun monestir.

Axí passaren entre ells moltes rahons. Lo rey, com li paregué hora, se’n tornà a la ciutat, e dins tres dies lo rey ab tota sa gent fon prest per partir.

Lo comte hermità dix a son fill que se n’anàs ab lo rey e que·l servís de tot son poder. E que si debats o qüestions venien en lo regne, en negun cas del món no vengués contra son rey e senyor.

—Per molts mals e dans que·t fes. E dich-te verdaderament que la mayor infàmia que·l cavaller pot haver en aquest món s’i és com ve contra son senyor natural. Posat cas que el rey te levàs tots los béns que tens ne pories haver, no vulles venir contra la magestat sua, car axí com los leva, los pot tornar. Ages aquesta doctrina de mi. Per moltes injúries que·l rey te faça, axí dar-te de mà o de bastó o spasa o qualsevulla altra cosa, que vergonya no·t pot fer: bé·t poria fer dan en ta persona, mas no vergonya, per ço com és ton rey e senyor natural. Yo viu, stant en la cort de l’emperador, un duch vassall e sots la senyoria de l’imperi. Un dia de Nadal, exint l’emperador de missa ab infinida gent de duchs, comtes e marquesos e molt nobla cavalleria, l’emperador anava un poc enujat de un bisbe —qui la missa dita havia— e dix algunes paraules d’ell. E lo duch, per quant era parent e amich del bisbe, volgué satisfer en les paraules que l’emperador dites havia. L’emperador en aquell cas no tingué prou paciència: alçà la mà e donà-li un gran bufet. Dix lo duch:

»—Senyor, açò e molt més pot fer la magestat vostra. Per ço com só vostre súbdit hi hauré paciència. E si negun altre rey o emperador en lo menor cabell del meu cap contra ma voluntat me tocàs, yo·l ne fera penedir.

»E per ço, mon fill, te prech tan carament com puch ni sé contra ton rey no vulles venir.

E axí lo y promés lo fill, de complir tot lo que li manava. Lo comte hermità féu molt bé abillar^[1] a son fill e a tots los qui ab ell anaven de joyes e robes e bones cavalcadures de cavalls, aquanehes, e pres son comiat axí del pare com de la mare, e no partí de allí fins que sabé que lo rey volia partir.

Com lo rey fon al portal de la ciutat demanà lo fill del comte hermità, e jamés se volgué partir del portal fins que fon vengut, e allí a la porta lo féu conestable major de tota Anglaterra.

Lo rey partí e féu la via de la ciutat de Londres. Com la comtessa sabé que lo rey era partit, preguà al comte que tornassen a la ciutat, e lo comte fon content e aquí stigueren per spay de V mesos. En la fi de aquells, lo comte preguà molt a la comtessa que no se n’enujàs, que a ell era forçat que havia de complir lo vot que tenia fet de servir Déu en vida hermitana. Dix la comtessa:

—Senyor, lo meu sperit dies ha estat alterat havent sentiment de la mia dolor, car no ignorava la mia adolorida ànima que pijor havia de ésser la recruada que no la malaltia. Almenys, vostra merçé faça’m gràcia que vaja ab vós perquè pugua servir la vostra virtuosa persona, e farem una hermita ab dos apartaments, ab una sglésia que haurà enmig. E no vull que ab mi stiguen sinó dos dones ansianes e un prevere que·ns digua missa.

Tantes rahons dix la comtessa, que al comte fon forçat de hobeyr los seus prechs. Com la comtessa véu que de tot se havia de fer, no volgué que en aquella hermita aturassen hon solia star, mas eligí un altre loch —lo qual era molt delitós— de gran spesura d’arbres, hon havia una molt bella lúcida font que sobre les verts florides erbes ab suau remor corria e enmig de aquella delitosa praderia havia un pi de singular bellea. E cascun dia en aquella lúcida font venien a beure totes les bèsties salvatges de tota aquella silva, que era un gran delit de veure-les.

Com l’ermita fon acabada de fer e fon fornida de totes les coses necessàries a la humana vida, lo comte e la comtessa havia donat horde en lo regiment de la ciutat e de tot lo comdat, e agueren col·locades les dones e donzelles de lur casa e volien partir per anar a l’hermitatge, aribà lo comte de Notarbalam, qui venia embaxador per lo rey al comte e a la comtessa ab letra de crehença. L’embaxador preguà molt al comte e a la comtessa de part del rey que li volguessen fer tanta gràtia que los dos volguessen anar a la ciutat de Londres, per ço com ell havia contractat matrimoni ab la filla del rey de França. Almenys, si ell no podia anar, que la comtessa no li fallís, perquè era de gran necessitat perquè ella rebés la reyna e li mostràs la pràtiqua e costum de Anglaterra. E perquè era dona de gran linatge e de gran discreció, lo rey li volia fer aquesta honor per lo seu molt meréxer. Lo comte hermità respòs en semblant forma:

—Embaxador, direu a la magestat del senyor rey que yo fóra molt content que pogués servir la excel·lència sua, emperò no puch lexar lo vot que tinch fet de servir a Déu. De la comtessa, yo só molt content que ella satisfaça per la sua honor e la mia.

La virtuosa comtessa stimara més restar per servir son marit que no veure les festes, mas com véu la voluntat del comte, son marit, e la justa rahó que en tal necessitat no devia fallir al rey, dix que era contenta. Lo comte hermità pres comiat de tots —ab infinides làgrimes fon fet lur departiment— e anà-sse’n al seu hermitatge, hon stigué ab gran repòs per lonch temps. E cascun dia, aprés que havia dites ses hores, venia-se’n davall aquell bell arbre per veure les bèsties qui venien a beure a la lúcida font.