Capítol CI

Com lo rey de Ciçília preguà a Tirant que l’acollís en la sua nau per passar al Sant Sepulcre de Hierusalem

—Per lo bon grat que tinch de vós, Tirant, e per la molta virtut que en vós tinch coneguda, me obligua que desige fer per vós alguna cosa que us fos accepte. He us tindré a molta gràcia que us vullau amprar de mi, que no serà cosa neguna que us sia deneguada, car yo us ame e us vull tenir en compte de un germà o fill per los actes que us veig fer de virtuós cavaller, qui són tals e de tan gran renom e fama que sou mereixedor de haver premi de nostre senyor Déu en aquest món, e en l’altre la sua eterna glòria. Car la glòria de la vostra ampresa posa en gran dejectió a tots los prínceps de la crestiandat que en tan gran necessitat no han volgut socórrer lo mestre de Rodes. E si la divina Bondat me feia gràcia que·m donàs a sentir en aquest sanct viatge la sua eterna vida per yo poder anar ab vós a la sancta perdonança de Hierusalem, desfreçat per ço que de negú conegut no sia, e açò seria cosa que us tendria a més grat que si·m dàveu un regne, e de tota la vida mia vos ne restaré obliguat. Per què us prech ab molta amor que no m’o denegueu, e haja de vós tal resposta com de la vostra acostumada virtut se espera.

Acabant lo rey, fiéu principi Tirant a un tal parlar:

—Molta glòria seria per a mi que la excel·lència vostra me volgués pendre per servidor, com de germà o de fill yo no·n só mereixedor ne us ho he servit. E fas infinides gràcies a l’excel·lència vostra de la bona voluntat vostra. Si la necessitat m’o requeria, me ampraria de la altesa vostra com si fósseu mon natural senyor, a qui tota ma vida agués servit. He us ne bese les mans. De anar en la mia nau, senyor, la nau, los béns meus e la persona és tot de la excel·lència vostra. E podeu manar e ordenar de tot, axí com de cosa vostra pròpia, car, senyor, yo desige servir la altesa vostra e obeir de tot lo que maneu. Emperò, senyor, la principal intenció mia com yo partí de ma terra fon, ab propòsit leal e verdader, de anar en Rodes e socórrer aquella sancta religió, la qual està en punt de ésser del tot desolada. E açò per causa dels cruels genovesos, qui solament los plau la glòria dels vençuts e no dels vençedors, no tenint clemència ne pietat ha llur proïsme crestià, ans fan part manifesta ab los infels.

—Tirant —dix lo rey—, yo veig la vostra sancta intenció he bon propòsit e feu com a cavaller singular e cathòlic crestià. Yo só bé content del mèrit de la vostra ampresa, la qual és sancta, justa e bona. E per ço tinch yo ara molt major voluntat de anar-hi ab vós he us vull ajudar, de tot mon poder, de totes les coses per a vós e a la vostra ampresa necessàries.

E Tirant li’n féu infinides gràcies e axí restaren de acort. E Tirant supplicà al rey fos de sa merçé entràs dins la nau e miràs qual apartament més li plauria. Com lo rey agué mirada la nau, elegí li fos feta una cambra prop lo arbre, per ço com allí va la nau més segura com corre fortuna.

Entre lo rey e Tirant cascun dia passaven moltes rahons de moltes coses. E vengueren a parlar de Phelip, lo qual Tirant desijava que fes matrimoni ab la infanta, ab lo dot que lo rey li havia dit. E lo rey venia-y bé per liguar-se ab la casa de França, e dix:

—Tirant de aquests afers yo no clouria res sens voluntat de ma filla, perquè a ella té de servir. E si ella és contenta, per ma part vos offir lo matrimoni, e dar-li he tot lo que li he offert. Yo de bon grat ne parlaré ab la reyna e ab ma filla e, sabuda llur intenció, ans de nostra partida lo matrimoni se fermarà.

Lo rey féu venir en la sua cambra a la reyna e a sa filla, e dix-los semblants paraules:

—La causa, reyna e vós, ma filla, perqué us he fetes venir açí és per manifestar-vos la mia breu partida, car yo tinch deliberat, ab lo divinal auxili, de anar en companyia de Tirant a la sancta perdonança del sanct Sepulchre de Hierusalem e, perquè conegut no sia, no vull portar ab mi sinó un gentilom qui·m serveixqua. E perquè la vida e mort mia està en les mans de nostre senyor Déu volria que, ans de ma partida, vós, ma filla, fósseu col·locada en matrimoni que restàsseu contenta e consolada, e que yo en ma vida ne haja aquest plaer. E si aquest fill de rey que açí és voleu per liguar-nos en germandat ab lo més alt rey de la crestiandat, yo só cert que, ab consell e ajuda de Tirant y ab la voluntat que Phelip hi mostra, la cosa vendrà a bona conclusió.

—Dóna’m de parer —dix la infanta— que la senyoria vostra sap bé com la nau passaran XV dies que no haurà acabat de carregar ne serà en orde per partir. E dins aquest temps, la altesa vostra, ab consell de mon oncle e germà vostre lo duch de Meçina, poreu concordar lo negoci, puix lo duch s’espera esta nit o demà ésser açí.

—Molt bé dieu, ma filla —dix lo rey—. E rahó és que y sia demanat.

—Perdone’m la altesa vostra —dix la infanta— que, puix la excel·lència vostra té deliberat de anar en aquest sanct viatge, deuríeu fer una gran festa a fi que Tirant e tots los de sa companyia, com sereu dins mar, vos serveixquen de millor voluntat e, d’altra part, si venia en orelles del rey de França, conegués que la altesa vostra fa menció de son fill Phelip. E diumenge qui ve sia manada celebrar festa e sala general que dure III dies, que les taules estiguen parades nit e dia e que contínuament trobassen viandes abundantment per a tots aquells qui venir hi volguessen.

—Per la mia fe, ma filla —dix lo rey—, vós hi haveu millor pensat que yo no havia, e só molt content que·s faça. E per quant stic molt occupat, per causa de la mia partida, en deixar lo regne en bon stament e que negú no pugua res sentir de la partida mia —per los grans inconvenients que seguir-se’n porien com siam en terra de moros—, e per tots aquests sguarts, volria vós, ma filla, hi tinguésseu les mans en ordenar-ho.

Lo rey prestament féu venir lo majordom e los compradors, e manà’ls que fessen tot lo que sa filla Ricomana los manàs. E ells digueren que eren contents. Totes les coses per la infanta foren molt bé ordenades, e devisades de moltes e diverses maneres de viandes per mostrar la sua gran discreció. E aquesta festa no fon ordenada per la infanta per pus, sinó per provar a Phelip e veure en son menjar quin comport fehia.

Lo dia asignat del solenne convit, la infanta havia ordenat que lo rey e la reyna e Phelip hi ella, tots IIII menjassen alt en una taula; e lo duch de Mecina e Tirant e tots los altres comtes e barons e les altres gents menjassen més baix de la taula del rey.

Venint la vespra de la festa, lo rey tramés dos cavallers a Phelip e a Tirant, preguant-los que per a l’endemà a la missa e al dinar fossen ab ell. E ells ab molta humilitat acceptaren lo convit. Per lo matí ells se abillaren^[1] lo millor que pogueren, e tots los seus per lo semblant. Foren al palau e feren reverència al rey, e lo rey ab gran affabilitat los rebé. E pres a Phelip per la mà e lo duch de Meçina a Tirant, e axí anaren fins a la sglésia. Com lo rey fon en la sua capella, demanaren-li liçència de anar acompanyar a la reyna e a sa filla, e lo rey fon molt content. E acompanyant-les, Phelip pres del braç a la infanta per star-li prop. E Tirant no·s partia prop de Phelip per dupte que no fes o que no digués alguna bajania que vingués en desgrat de la infanta.

Dita la missa e lo rey tornat en lo palau ab tots los altres, lo dinar fon prest. Lo rey se asigué en mig de la taula e la reyna al seu costat. E lo rey, per fer honor a Phelip, lo féu seure al cap de la taula, e la infanta davant Phelip. Tirant volia restar de peus per star prop de Phelip, e lo rey li dix:

—Tirant, mon germà lo duch de Meçina vos stà sperant, que no·s vol seure sens vós.

—Senyor, sia de vostra merçé —dix Tirant— manar-li que·s segua, car, en tal festa com és aquesta, de rahó és que yo haja a servir a fill de rey.

La infanta no ab prou paciència, li dix ab la cara un poch irada:

—No cureu, Tirant, d’estar tostemps en les faldes de Phelip, car en la casa del senyor rey mon pare hi ha prou cavallers qui·l serviran e no fretura ésser-hi vós.

Com Tirant véu la infanta parlar ab passió e era forçat de anar-se’n acostà’s a la orella de Phelip e dix-li:

—Com lo rey pendrà aygua e veu que la infanta se leve e done del genoll en terra, hi ab la mà té lo baçí, feu vós lo que ella farà. E guardau-vos de fer alguna grosseria.

E ell respòs que sí faria. Tirant se n’anà e, com tots foren aseguts portaren la ayguamans al rey, e la infanta donà dels genolls en terra e prengué un poch del baçí. E Phelip volgué fer per lo semblant, emperò lo rey no u volgué consentir, e tal orde mateix servà en la reyna. E venint al lavar de la infanta, ella pres la mà a Phelip perquè ensemps se lavassen. E Phelip, usant de cortesia e de gentilea, dix que no era rahó, e donà del genoll en terra e volgué-li tenir lo plat, emperò ella jamés se volgué llavar fins que los dos se lavaren ensemps. Aprés portaren lo pa e posaren-lo davant lo rey e a cascú d’ells, e negú no hi tocà, sperant que portassen la vianda. Phelip, com véu lo pa davant, pres cuytadament^[2] un ganivet e pres un pa e lescà’l tot, e féu-ne XII lesques grans e adobà-les. Com la infanta véu tal entramés^[3] no·s pogué detenir de riure. Lo rey e tots los que allí eren e los cavallers jóvens qui servien fehien un joch mortal a Phelip, e la infanta que·s concordava ab ells. Fon forçat vingués a notícia de Tirant per ço com no partia jamés lo hull de Phelip. Llevà’s correns de taula e dix:

—Per mon Déu! Phelip haurà fallit en sa honor que deu haver feta alguna gran bajania.

E posà’s al costat seu, davant la taula del rey. Stigué mirant a cascuna part de la taula e véu les lesques del pa que Phelip havia taillat, e véu que lo rey ni negú no havien tocat en lo pa. Prestament presumí la occasió de les rialles. Tirant li levà prestament les lesques, més mà a la boça e tragué XII ducats en or, e posà en cascuna lesqua un ducat e féu-ho donar a XII pobres.

Com lo rey e la infanta veren lo que Tirant havia fet tots cessaren de riure. Dix lo rey a Tirant quina significança tenia lo que havia fet.

—Senyor —dix Tirant—, com hauré complit lo que y tinch a fer, ho diré a vostra altesa.

Tirant donà totes les lesques, cascuna ab son ducat, e la darrera se acostà a la boca. E dix-hi una avemaria e donà-la. Dix la reyna:

—Molt me plauria saber aquest entramés*.

Respòs Tirant en la següent forma.