Capítol CCCCLXXIII

La lamentació que féu la princessa sobre lo cors de Tirant

—O fortuna monstruosa! Ab variables diverses cares, sens repòs sempre movent la tua inquieta roda, contra los miserables grechs has poderosament mostrat lo pus alt grau de la tua iniqua força. Envejosa dels animosos e enemiga als flachs, no desdenyes vençre, e dels forts destruïts triumfar te delita! No havia prou durat dol y tristor del meu germà y de la dolor qui per tot l’imperi era? E ara ho has volgut tot aterrar! Aquest era sustentació de ma vida, aquest era consolació de tot lo poble e repòs de la vellea de mon pare. Aquest darrer dia amarch de la tua vida és stat darrer de tot lo nostre imperi y de la nostra benaventurada casa. O durs fats cruels e miserables! E com no permetés que yo, ab les mies desaventurades mans, pogués servir aquest gloriós cavaller? Deixau-lo’m besar moltes vegades per contentar la mia adolorida ànima!

E besava lo fred cors la afligida senyora ab tanta força que·s rompé lo nas, llançant abundosa sanch, que los ulls e la cara tenia plena de sanch. No era negú que la ves lamentar que no lançàs abundoses làgremes de dolor. Aprés tornà a dir:

—Puix la fortuna ha ordenat e vol que així sia, los meus ulls no deuen jamés alegrar-se, sinó que vull anar a cercar l’ànima de aquell qui solia ésser meu, Tirant, en los lochs benaventurats on reposa la sua ànima, si trobar-la poré. E certament ab tu vull fer companyia en la mort, puix en la vida, que t’é tant amat, no t’é pogut servir. O vosaltres, dones e donzelles mies! No ploreu, stotjau aquexes lágremes a més desitjada fortuna, car molt prest plorareu lo mal present ensems ab lo sdevenidor: basta que yo plore e lamente, perquè aquests són mals meus. Ay trista de mi! Que yo plore e cride hon és lo meu Tirant, e tinch-lo davant los meus ulls, mort e tot ple de la mia sanch. Oh Tirant! Reb los besars e los plors e sospirs ensemps, e pren aquestes làgremes, car tot quant te do me és restat de tu, car lavors la mort és desitjada com la persona mor sens temor. Lexa’m la camisa que·t doní, per consolació mia, que aprés serà mesa en la tomba tua e mia, levada ab les mies pròpies lágremes e netejada del rovell de les tues armes.

E dites aquestes paraules, caygué sobre lo cors, smortida^[1]. Fon levada prestament de sobre lo cors e per los metges, ab aygües cordials e altres coses, fon retornada. E cobrat lo recort, no tardà sobre lo cors mort la ja quasi morta senyora lançar-se e la boqua freda besar de Tirant. Rompé los seus cabells, les vestidures ensemps ab lo cuyro dels pits e de la cara, la trista sobre totes les altres adolorida, y, stesa sobre lo cors, besant la boca freda, mesclava les sues lágremes calentes ab les fredes de Tirant. E volent pronunciar, no podia ni sabia tristes paraules a tanta dolor conformes y, ab les mans tremolant, los ulls de Tirant obria, los quals, primer ab la boca, aprés ab los seus ulls besant, així d’abundants lágremes omplia, que semblava Tirant, encara mort, plorant la dolor de la sua Carmesina viva, planyent deplorava. E sobre totes, plorant sanch, que de aygua les làgremes ja tenia despeses, lamentava sobre lo cors aquella que sola perdia, aquell qui per el la havia perdut la vida, e ab paraules que les pedrenyeres, los diamants e lo acer bastarien a rompre, en semblant stil planyent deplorava.