Capítol CCCXL

La oració que Tirant féu a la gent d’armes ans que ixquessen per dar la batalla

—O nobles barons e cavallers! Demà serà lo dia que tots porem guanyar grandíssima honor e fama, per què suplich a vós, senyor, e a tots los altres prech e amoneste que ab amor e voluntat cascú faça son poder de fer virtuts e singulars cavalleries, axí com los hòmens de honor e d’estima deuen fer, car, si nostre senyor Déu nos fa tanta de gràcia que hun poch los pugam sobrar, nosaltres serem senyors del camp. O quina glòria iria per lo món de nosaltres, que ab tan poca gent hajam desconfits tants reys e vençuts tanta multitud del poble morisch! E de la gent de peu no us ne cal haver gran dubte, car yo pens que mal lur grat hi són venguts. E·n special nos devem confortar com nostre Senyor tostemps ajuda a tots aquells qui mantenen e defensen la santa ley crestiana, e majorment com per sa part tenen lo dret e la justícia. E per ço us prech que la cavalleria vostra sia axí honrada, en la hora que la batalla se darà, que no dexeu lo camp per temor de mort, car més val morir defenent vostra honor e fama com a cathòlics crestians que viure catius e desonrats e farts de mal, e que foragiteu de vosaltres tota temor de morir e que penseu de bé a fer e virtuosament batallar, car si ab paciència preneu aquest martiri, mantenint la sancta fe, sereu per nostre Senyor coronats en la sua santa glòria de paradís en companyia dels sancts àngels.

Com los crestians hoÿren axí parlar a Tirant, lo rey e tots los altres lansaren dels ulls vives làgremes de inestimable alegria, e no tingueren altra sperança sinó de bé a fer e de morir com a bons e cathòlics crestians.

E a la hora de la mijanit lo rey partí e posà’s dins lo bosch, que per negú dels moros no fon vist. E ans del dia, Almedíxer pres les caçoles del greix que fet havia e, en la hora de l’alba, ell ixqué del castell e posà les dites caçoles les unes prop de les altres, e mès-hi foch. E com foren enseses, cerquà que lo vent anàs devers los bous e, com la olor plegà a ells, fogiren ab molt gran fúria e passaren per mig del camp lansant tendes e nafrant hòmens e cavalls, que paria que quants diables havia en infern los encalçaven. E aparellaren-se tals, huns ab altres, que a maravella se trobara hun bou ni hun camell qui sa fos. E molta gent de peu e de cavall los seguia per fer-los tornar, e tots los moros staven admirats què podia ésser stada la causa de aquest moviment. E no penseu que Tirant ab los altres stigués menys de gran admiració, com semblant cars jamés haguessen vist ni hoÿt parlar. E al passar que feren per mig del camp, feren molt gran dan, e encara per la gran fretura que·ls farien per portar lo carruatge, car entre bous, brúfols e camells, eren passats CL mília per la gran provesió que havien feta per fornir la ost.

Com los bous foren passats, Tirant féu alsar la bandera, la qual era blanca e vert. Com lo rey véu la bandera, ixqué del bosch cridant grans crits:

—Viva lo poble crestià!

Tirant axí mateix ferí, axí com era stat ordenat, en l’altra part. Lavors fon mesclada la batalla dolorosa e cruel. E qui u ves poguera ben dir tot lo fet com passava, car véreu pendre e donar de molts bells colps de lances e d’espases qui portaven de si molt gran pietat, car en poca hora véreu per terra morts de molts bons cavallers. E mesclaren-se totes les batalles e feyen tan gran remor que paria lo món se’n degués entrar. E véreu anar Tirant amunt e avall, derrocant bacinets^[1] del cap e scuts del coll, matant e nafrant, e fent les més admirables coses del món, durant la ira, que era fresca. E lo rey Scariano se mantenia molt bé per ço com era molt bon cavaller, jove e animós. E de la part dels moros hi havia molts bons e valentíssims cavallers. E·n special lo rey d’Àfrica, per la mort de son germà, usava envers los crestians de molt gran crueldat. E lo rey de Bogia, molt animós cavaller. La batalla era dura e fort, no havent-se pietat los huns als altres, e tantes d’armes feya cascuna de les parts que era cosa admirable. Lo senyor d’Agramunt, que no fa oblidar, feya tan gran sforç de si que, los enemichs, se’n spantaven de les sues cavalleries.

Seguí’s que lo rey d’Àfrica conech a Tirant en les armes e dreçà lo cavall devers ell, e encontraren-se pits per pits de cavall, en tal forma que·l rey e Tirant ne anaren per terra. Mas Tirant, per ço com dubtava la mort y era de major ànimo, se levà primer e véu que lo rey encara stava per terra. Acostà’s a ell per tallar-li les correges del bacinet*, però no pogué, car la gent era tanta, com veren lo rey en terra, que fon gran admiració com no mataren a Tirant, car dos vegades lo levaren damunt lo rey e dos vegades lo tornaren a lansar per terra. E com lo senyor d’Agramunt véu a Tirant en tan gran perill, anà devers ell e véu que hun cavaller, qui era almirant del camp, que feya son poder en dar mort a Tirant. Aplegà ab ell e feren tantes d’armes ab tanta malícia que·s daven de mortals colps, la hu per defendre a Tirant e l’altre per voler-lo ofendre, e cascú estava mortalment nafrat e, stant Tirant e lo senyor d’Agramunt en tan gran perill de mort, aplegà Almedíxer, lo qual era molt malament nafrat e cridà a grans crits:

—E com! Morrà huy aquell singular capità qui és la flor de la cavalleria del món?

E hu de aquells generosos qui batejats se eren —per les nafres que tenia ja no podia fer més armes— anà devers lo rey Scariano e dix-li:

—Ajudau, senyor, al capità e germà vostre d’armes, que per sa desaventura s’és mès tant dins entre·ls enemichs de la gent crestiana que serà gran admiració que la vida sua no perille. Veja la senyoria vostra si li porà ajudar, car gran perdició seria de tots nosaltres que ell se perda, car prestament serem perduts si la sua virtut nos defall.

Lo rey Scariano, com a cathòlich crestià, se posà en la major pressa de la gent e féu tan gran sforç d’armes ab los seus que li ajudaven, e véu lo rey de Bogia que sobre Tirant stava per tolre-li lo cap. E aquest rey era son germà, conexent-lo molt bé en les armes, e sobre lo bacinet* que portava una gran bogia tota d’or ab moltes pedres precioses que tenia entorn. E vehent Tirant en tal punt star, ab la lança mantinent li donà en les spatles tan gran lançada que tot l’arnès li passà e no s’aturà fins a l’altra part, travessant-li lo cor, e caygué mort. Los moros feren tan gran sforç que se’n portaren lo cors mort de aquest rey de Bogia, e pujaren a cavall molts altres cavallers qui eren cayguts de una part e d’altra e la batalla tornà més cruel que no era stada. E moriren en aquell dia molta gent de una part e d’altra.

La batalla durà tot lo dia e·s continuà molt cruel, sinó que·ls fon forçat per la nit que·ls empedí, perquè feya gran fosca, que s’agueren a departir. E los crestians se retragueren tots dins la ciutat aquella nit e stigueren ab grandíssima alegreia per ço com del camp eren stats vencedors. E saberen certament com en aquella batalla eren stats morts tres reys, ço és, lo rey de Bogia, qui morí per mans de son germà, lo segon fon lo rey Geber e lo rey de Granada. Dels qui foren nafrats no se’n fa menció sinó del rey de Domàs e del rey de la Tana.

Aquella nit refrescà molt bé la gent e los cavalls e, ans del dia clar, ja foren los crestians armats e a punt. E stigueren admirats los moros com veren que batalla los volien dar, com no haguessen pogut donar als cossos sepultura. Tornaren a la batalla lo segon dia e aquesta fon molt cruel e sangonosa, hon hi moriren infinits moros e no molts crestians, que a hun crestià que morís moriren cent moros. La causa de la mortaldat de tants moros fon perquè no eren tan ben armats com los crestians ni portaven los cavalls tan bons ni encubertats. Cinch dies contínuus durà lo combatre e, com los moros no u poguessen comportar per causa de la pudor dels cossos morts, trameteren misatgers al[s] crestians que·ls donassen treves. E lo rey S[c]ariano e Tirant foren contents e les atorgaren de bona voluntat.

E Tirant cascun dia feya dir missa e pregava al rey e als altres que la hoÿssen de bon cor. E aquell dia que les treves atorgades foren, Tirant se posà en oració e ab molt gran devoció suplicà a la divina Clemència de nostre senyor Déu Jhesucrist e a la sacratíssima Mare sua, Senyora nostra, que encara que ell fos hun gran pecador, que li volgués fer tanta de gràcia que pogués conéxer los crestians entre los moros, per ço que ab millor cor los pogués donar honrada sepultura, com tots los tingués per màrtirs sants, com fossen morts per aumentar la santa fe cathòlica. E hoynt nostre Senyor demanda de tan justa causa e ab tan recta e bona intenció, atorgada li fon la dita gràcia en aquesta forma: que tots los crestians se giraren mirant devers lo cel ab les mans juntes, no lansant de si neguna mala olor, e los moros staven mirant en terra e pudien com a cans. Com Tirant véu tan singular miracle, pregà al reverent frare que fes rebre informació en scrit de aquest tan gran miracle perquè en sdevenidor fos memòria que tots los qui moren per aumentar la santa fe cathòlica van dret en la glòria de paradís. E foren-los fetes honrades sepultures, e allà hon fon lo major conflicte de la batalla fon feta una solemne sglésia del benaventurat mossènyer sent Johan.

Los moros prengueren tots los cossos dels seus e lansaren-los en lo riu, cascú ab son scrit per ço que dins terra los parents los poguessen soterrar. E tants foren los cossos morts que tot lo riu taparen, que per altre loch lo riu hagué a discórrer l’aygua.

Aprés, los moros se’n pujaren en la muntanya e los crestians stigueren en la ciutat. Durant aquestes treves arribà lo marquès de Luçana, lo qual era criat del rey de França, e sabent que Tirant era en la Barberia vench-se’n en Aygües-Mortes e aquí s’embarquà en una galiota. E anava com a mercader vestit e arribà a la illa de Mallorqua, e de aquí ab una nau passà a la ciutat de Túniç. E aquí hagué nova de les grans victòries que Tirant havia hagudes e de la molta terra que havia conquistada e delliberà de anar a ell. E anant per son camí, sabé com les treves devien passar e aturà’s en una vila, e tramés a dir a Tirant com ell era en la vila de Çafra e pregava’l que li trametés gent per ço que ell passar pogués.

Sabuda la nova, Tirant li tramés mil hòmens d’armes e, per capità de tots ells, Almedíxer. Los moros, sabent que gent era exida de la ciutat, secretament trameten ben deu mília rocins aprés d’ells, ab ses spies que·ls trameteren detràs, perquè, a la tornada que farien, ab lo marquès [e] Almedíxer los poguessen haver. Lo rey d’Àfrica, qui era vengut capità dels moros, qui stava amagat dins hun bosch, com veren venir los crestians, ixqueren-los e feriren en ells, e mataren e apresonaren-ne molts, e alguns qui·n fugiren qui portaren la nova al rey e a Tirant. Com foren certificats de tan gran novitat, Tirant los féu lo semblant vot.