Capítol CCXLVIII
Lo principi dels amors de Ypòlit e de la emperadriu
[A]cabada d’escriure la letra, Tirant la donà a Ypòlit e pregà’l la donàs a la princessa, present Plaerdemavida, e cobràs resposta, si fer podia. Ypòlit donà la letra axí com li era stat manat e la princessa la pres ab gran plaer. E per ço com en aquell cars la emperadriu venia per veure a sa filla, e ella no la pogué tan prest legir, però, com ella conegué que la emperadriu stava a rahons ab Ypòlit demanant-li del mal de Tirant e ell responent-li, la princessa se levà de lla hon seya y entrà-se’n en la cambra ab Plaerdemavida per legir la letra.
La emperadriu dix a Ypòlit, aprés moltes rahons que de la malaltia de Tirant tengudes havien:
—La tua cara, Ypòlit, veig tota alterada, flaca e descolorida. E no sens causa, car la malaltia de un tan valentíssim cavaller com és Tirant, tota la sua parentela ne deuen star ab molta dolor; car sí·m fas yo, que molta dolor n’e passada e passe, car en la nit me desperte ab aquella pròpia passió com si·m fos marit, fill o germà o algun acostat parent. Aprés que·m só recordada y he pensat en son mal, torne’m de bon grat a dormir.
Prestament Ypòlit li respòs:
—Si yo stigués prop de alguna senyora, que·m trobàs en lo seu lit, per gran dormidora que fos, no la leixaria tant reposar com vostra magestat fa. Però de vostra altesa no·n tinch admiració, perquè dormiu sola e negú no us diu res, ni voltejant no us fa cercar lo lit. E açò és lo qui causa, senyora, la flaquea e alteració de la mia cara, e no gens la malaltia de mon senyor Tirant. E cascun dia, de bon cor, suplich a nostre Senyor que·m vulla levar aquests penssaments tan adolorits que la mia persona sosté. No té negun sentiment quina cosa és mal sinó sol aquells qui senten quina cossa és amor.
La emperadriu tingué presumpció que Ypòlit devia amar e, tota la tristor que la sua cara manifestava, no devia altra cosa ésser sinó passió d’amor. E més, penssà que Plaerdemavida, que en presència de moltes ho deya, que amava a Ypòlit, que no fos aquell lo seu mal. E no·s tardà la emperadriu, ab stil de semblants paraules, interrogar a Ypòlit qui era la dama qui tal pena li feya passar sens haver-li merçé.