Capítol CCLXXXIII

Ficció que féu la reprovada Viuda a Tirant

—No só admirada si lo món voleu conquistar, que a mi teniu cativada. Car la fortuna, enemiga de pau, té abrigat lo meu flach e dèbil cors de amor que porte a vostra senyoria, e açò és lo qui·m fa parlar, car veg que ab los ulls uberts voluntàriament vos voleu ofegar en bassa d’oli, e vós, com a home adolorit e fora de camí, no trobau qui us empare ni us haja pietat. Yo vull ésser aquella, la qual, havent pietat de vostra mercé, vos vull emparar e traure-us dels lims de perpetual dolor e infàmia. E per ço poreu dir que lo meu cors és clar e net, e no és tan scur com lo Apoqualipsi. Si veure volreu vostra dolor o vostra salut, goig e alegria qui en l’esdevenidor temps venir-vos deu, car, en tots los temps millors de la vostra vida, tengut sou a Déu fer-li gràcies e pregar per mi, car tinch per foll qui en aquesta present vida se percassa^[1] la ira de Déu e de gents. Per què, senyor Tirant, si a les dues hores tocades volreu ésser en loch secret, poreu veure tot lo que dit vos he.

Dix Tirant que era molt content e, tota hora que li fos plasent, que seria prest.

La Viuda se partí prestament de Tirant. E tenia a les spatles de l’ort una casa ja concertada de una dona molt ansiana e féu-la molt bé emparamentar, ab hun lit que y féu posar segons a Tirant se pertanyia.

E per lo poch dormir que la princessa havia fet, fon-se despullada per millor dormir a son plaer.

Com la rabiosa Viuda conegué la hora ésser disposta, anà a Tirant molt secretament e pres grans juraments d’ell e féu-lo desfreçar, e los dos tots sols anaren a la cambra de la vella. En la cambra havia una petita finestra que mirava dins l’ort, e tot quant se feya se podia bé veure. Emperò la finestra era molt alta, que sinó ab scala no s’i podia mirar. La Viuda hagué dos espills^[2] grans. Lo hu posà alt en la finestra, l’altre posà baix, endret de Tirant y endret de l’altre. E tot ço que·s mostrava en lo de dalt, tot resplandia en lo de baix, puix la una luna del spill* stava endret de l’altra. E per dar-ne major speriència: hun home té una nafra en les spatles, com la porà veure? Prenga dos spills* e pose lo hu en la paret e l’altre endret de aquell spill* que vós lo pugau veure. E la plaga representa en lo primer spill* e de aquell representa en l’altre.

Com la Viuda hagué fet açò e hagué dexat en la cambra Tirant, cuitadament^[3] se n’anà al palau e trobà la princessa, que stava dormint en lo lit, e dix-li:

—Levau, senyora, que lo senyor emperador vos tramet a dir per mi com per manament dels metges vos leveu e no durmau tant, car lo molt vetlar que haveu fet en la nit passada, venint ara lo molt dormir després dinar y en temps de calor, engendren-se moltes malalties qui darien dan en la vostra delicada persona.

E obrí les finestres de la cambra perquè no dormís, la qual cosa atorgà la princessa per les piadoses paraules de son pare. Com se fon levada, vestí’s una gonella^[4] de brocat e, tota descordada, sens drap de pits, ab los cabells scampats per les spatles, li dix la Viuda:

—Los metges tenen per bo que devallàsseu en l’ort per veure aquella verdor. E farem allí molts jochs perquè us passe la son, car yo tinch unes vestidures de la festa del Corpus Crist, resemblant al vostre ortolà, e Plaerdemavida, qui en semblants afers és molt sentida e plasent, vestir-les s’à e dirà-us de ses acostumades plasenteries.

La princessa ab la Viuda e ab les dos donzelles davallaren a l’ort. E Tirant stava contínuament mirant en l’espill*, e véu venir la princessa ab ses donzelles, e fon-se aseguda prop una céquia d’aygua. E la Viuda havia bé provehït en tot lo que mester li feya. E ginyà que·l negre ortolà en aquel cas no fos en l’ort, ans lo féu anar a la ciutat de Pera. E la Viuda ajudà a vestir a Plaerdemavida, ab la cara que li havien feta pròpiament com la del negre ortolà. Ab les sues robes que vestia, entrà per la porta de l’ort. Com Tirant lo véu entrar, verdaderament pensà que fos aquell lo moro ortolà, e portava al coll una axada e començà a cavar. A poch instant, ell se acostà envers la princessa e asigué’s al seu costat, e pres-li les mans e besà-les-hi. Aprés li posà les mans als pits e tocà-li les mamelles, e feya-li requestes^[5] d’amor. E la princessa feya grans rialles, que tota la son li féu passar. Aprés, ell se acostà tant e posà-li les mans dejús^[6] les faldes, ab alegria que totes staven de les coses plasents que Plaerdemavida deya. La Viuda girava la cara envers Tirant e torcia’s les mans, scupia en terra, mostrant tenir gran fàstig e dolor del que la princessa feya.

Pensau lo mesquí desaventutar de Tirant, que la hun dia stava tan pompós e tan content de haver atesa tan alta en dignitat senyora per sposada —la cosa que ell més desijava en aquest món—, aprés, veure de sos ulls son dol, son plant e sa dolor. E pensant en si, tingué dubte que los spills* no li representassen fals lo que havia vist e trencà los spills*, mirant dins si havia alguna cosa maliciosa que fos feta per art de nigromància, e no trobà res del que pensava. E volgué pujar alt en la finestra per veure si veuria més e a quina fi vendrien aquells afers, e vehent que no tenia escala, car ja la Viuda, tement-se’n, les havia apartades, Tirant, no tenint altre remey, pres lo banch davant lo lit dreçà’l en alt, e pres una corda que tallà de la cortina e passà-la per la biga e ell pujà alt. E véu com lo negre ortolà se’n portava per la mà a la princessa en una cambra que dins l’ort havia, a hon tenia la sua artelleria per a conrear l’ort e per a son dormir. E Plaerdemavida posà-la dins la dita cambra, cercaren-li una caxa hon tenia la sua roba de vestir e tot quant tenia li regonegueren. Aprés hun poch spay ella ixqué e la Viuda, ab la una donzella, passejava prop de la cambra. Com la veren exir, la Viuda s’acostà a la donzella, dóna-li hun drap de cap e dix-li, per fer lo joch que fos complit de rialles:

—Posa-lo-y davall les faldes de la princessa.

La donzella, axí com la Viuda la havia asinestrada, com fon davant sa altesa agenollà’s en terra e posà-li lo drap davall les faldes. E la ignorància de la princessa donà loch a la malícia de la Viuda.

Havent vist Tirant hun cars tan nefandíssim, fon posat en hun cruel pensament e, ab veu miserable, plena de inestimable dolor, se pres a dir una tal lamentació:

—O fortuna, enemiga de tots aquells qui rectament en lo món viure desigen! Per què has permès que los meus desaventurats ulls hajen pogut veure cosa que tots los vivents no han vist ni porien pensar que hun tal cars fos possible qui fer-se pogués, si donchs a la femenil condició no li és res imposible que de mal sia? O adversa fortuna! En què t’é yo ofesa, que en les batalles me fas ésser victoriós e triümfant e en amar só lo més malfadat home que jamés naxqués? Que ara que m’havies ligat en matrimoni tal e de tan gran dignitat que, atesa la condició mia, yo no n’era merexedor sinó per sguart de mos treballs e ab la ajuda tua yo·l me havia percassat*, e tu, per més avilar-me, has permès que yo sia stat desonrat per home de la més vil condició e natura que pogués ésser trobada, e enemich de la nostra santa cathòlica fe.

»O senyora princessa, ab quanta indiscreció reposa la tua ànima, que hajes volgut pensar que aprés que a ta resquesta me has ligat, que m’hages tant agreujat que no i tingues temor de Déu e de ton pare, ni menys de mi, qui·t só marit, a qui més lo interés toca! No creguera jamés que en donzella de tan poca edat hagués tan poca vergonya e tant atreviment, que sens temor cometés hun tan abominable crim. O fortuna, com est malcontenta de mi, que en huns cassos me exalces e en altres me baxes tant! Ajustes-me a les penes novelles ànsies. Tu, sorda, de poca amor! Asegura los meus plants e mitiga les mies lamentacions de infinida dolor, perquè no tinga de fer cars que aprés me n’hagués a penedir. O trist desaventurat! Qualsevulla que yo sia, en les grans coses s’és mostrat e, no podent senyorejar ànimo cruel, als pròspers cassos s’esguarda que a mi, desaventurat petit servent, só tornat abominable, puix só de ma senyora refusat.

En aquest punt entrà la Viuda Reposada, qui aturada per bon spay a la porta havia hoÿdes recitar totes les lamentacions de Tirant, e dix:

—Ara tenen loch les coses per mi principiades.

Com fon dins la cambra, véu que stava molt adolorit, ab lo coxí ple de làgremes, continuant en ses lamentacions. Fon-se aseguda prop d’ell posant-se en avinentea, si Tirant li volia dir res, d’estar presta a tot lo que li manàs. Com véu la Viuda que Tirant no mudava de so, començà-li de fer hun tal conort, en paraules de semblant stil.