Capítol CCXXXVI

Resposta que fa la Viuda Reposada a la princessa, de la reprenció que feta li havia, recitant-li lo de[s.]astre que era contengut a Tirant

—Si·m dolch de aquella cosa que ma dolor augmenta és perqué yo de totes parts me veig constreta e forçada de sostenir molt afany, dolor e pensament, per amor de la altesa vostra. E les mies obres stan en fet e no en paraules, que per manifesta experiència se poden mostrar, no en tacanyeries ni en desonestat, ni menys en alcavoteries, axí com moltes altres fan. La mia fama molt clara és. Mas, voleu saber les mies obres quines són ni de què tracten? Elles són totes fundades en fe, sperança e caritat, en humilitat e paciència, en honestat e bona doctrina, en almoynes, en contrictió e penitència. Foragite de mi supèrbia, vanaglòria, enveja, ira, hoy e mala voluntat, luxúria e tots vicis e peccats, e per ço tal fruyt com aquest és a mi més dolç que sucre. E per ço, excel·lentíssima senyora, no deveu pendre enuig de mi si tinch un poch los hulls uberts e si tinch sentiment del que dech ni toca a la honor vostra, qui m’és pus cara que la mia ànima, car sé que·m daríeu culpa, de grat, si dar-la’m podíeu. E lo defalt que yo us he fet, yo·l vos diré, perqué us he amada e honrada més que vós no volíeu, e açò és causa del defalt. E per aquesta rahó viuré dolorosa tota ma vida, no gustant què són bons dies ni menys bones festes, per ço com tots los dies me seran de Passió. E no vullau que pensen aquestes donzelles, ni menys la altesa vostra, que yo sia cresol de carnicer, que faça lum a altri e que creme a mi mateixa. E pensau vós, senyora, que yo no haja pietat de Tirant e no l’haja vist acalar-se^[1] ab la corda, la qual s’és rompuda, e ha donat tan gran colp que pens que les cames e les costelles en lo cors rompudes deuen ésser?

E pres-se molt ferament a plorar e lançà’s per terra, tirant-se los cabells del cap, dient:

—Mort és lo millor dels cavallers!

La princessa, hoint dir semblants paraules, dix tres vegades:

—Jhesús, Jhesús!

E caygué de la altra part, smortida^[2]. E tan alt dix lo nom de Jhesús que la emperadriu, que stava en la sua cambra e gitada en lo lit que dormia, ho sentí. Levà’s cuytadament^[3] e, ab cuytats^[4] passos, anà a la cambra de sa filla e trobà-la smortida*, que a mal ni a bé no la podien retornar. Lo emperador s’i agué a levar, e tots los metges venir, hi encara la princessa no era tornada en son recort, que tres hores stigué sens recordar-se. E lo emperador demanà per quina causa sa filla era venguda en aquell punt. Digueren-li:

—Senyor, ha tornada a veure una altra rata molt petita, e axí com tenia la fantasia en la rata que·n lo lit havia sentida, e ara ha vista aquesta e ha presa gran alteració.

—O, vell emperador, trist e amarch! Hi en los meus darrers dies tanta dolor tenia de sentir? O, mort cruel! Hi què speres e com no véns prest a mi, qui·t desige?

E dient açò, ell perdé lo sentiment e caygué smortit* en lo punt de sa filla. Lo dol e lo crit fon tan gran per tot lo palau que era cosa de gran admiració de veure e de hoir lo plant que les gents fehien, e fon molt major que lo primer.

Tirant, qui stava davall lo porche sperant les bèsties quant les hi portarien, sentí tan grans crits, que paria que lo cel ne degués venir, desempachà de cavalcar ab molta dolor e passió que passava, e la pena li augmentà dubtant-se que no fos en dan de la princessa. Ypòlit pres una forradura de marts gebelins e enbolicà-la-y entorn de la cama perquè fredor no y entràs. E axí, en la millor manera que pogueren, anaren fins al portal de la ciutat. E les guardes conegueren a Tirant e demanaren-li a tal hora hon anava. E ell respòs que anava a Bellstar, als seus cavalls, per veure com staven per ço com la sua partida devia ésser molt presta per anar al camp. Les portes li foren prestament ubertes e Tirant féu son camí. Com agueren cavalcada mija legua dix Tirant:

—Gran dubte tinch que a la senyora princessa no haja seguit algun dan que lo emperador li haja fet per causa mia. Vull-hi tornar per ajudar-li, si necessari ho haurà.

Diu lo vezcomte:

—Per ma fe, vós stau en gentil punt —dix— per ajudar-li!

—Senyor vezcomte —dix Tirant—, si ja no·m sent mal negú! Car vós sabeu que lo major mal fa cessar lo menor. E per ço yo us clam merçé que tornem a la ciutat si en res li porem valer.

—Vós haveu perdut lo seny o sou del tot tornat foll —dix lo vezcomte—. Ell no·s pot tenir e vol tornar a la ciutat, per ço que lo emperador e tots los altres hajen a conéixer e a sentir lo vostre defalt. Haurem prou a fer en dissimular-ho a la gent, per ço que culpa ni càrrech no hajau. E siau cert que, si de ací vos ne tornau, de mort o alesiat no podeu ésser delliure.

—Posat cars que tot axò sia, que vós dieu, no es rahó —dix Tirant— que yo, qui he fet lo mal, que·n porte la pena? E la mia mort hauré per bé spletada^[5], puix per tan virtuosa senyora yo muyra.

—No m’ajut Déu —dix lo vezcomte— si vós hi tornau, encara que yo y sabés posar força! E com! No y és lo duch, si res sent que sia en dan ho en desonor de la princessa, que ell no li ajude? Ara podeu veure a què vénen les tristes amors! Anem, si voleu, e no stigam pus ací, car tant com més stam i detenim temps, és més dan per a vós.

—Ara féu-me una gràcia —dix Tirant—: puix no·m voleu deixar tornar, que vós que y aneu. E si és negú qui dan li vulla fer o hagués temptat de fer-li’n, que muyren tots e no sia pres negú a mercé.

Tant lo preguà Tirant al vezcomte [que] fon forçat de tornar a la ciutat e, al girar, dix baix, que Tirant no u hohí, mas Ypòlit ho entès:

—Per mon Déu! No serà veritat que yo haja cura de dona ni de donzella que·n lo món sia, sinó solament en fer venir los metges.

Tirant se n’anà ab Ypòlit.

Com lo vezcomte fon al portal de la ciutat, les guardes no·l volien deixar entrar fins a tant que dix com lo capità era caygut ab lo cavall e venia cuitadament* per los metges. E per causa d’açò lo deixaren entrar. E no·ls pogué haver tan prest com volguera, per ço com tots eren ab lo emperador e ab sa filla. Com ells agueren dat recapte a l’emperador, portaren-se’n totes les coses necessàries per al cars de Tirant. E no u gosaren dir a l’emperador, que lo seu capità stava mal. Però lo vezcomte féu tot son poder de veure a la princessa per ço que pogués recitar a Tirant la sua disposició.

Com ella fou tornada en son recort, a l’obrir dels hulls que féu, sí dix:

—És mort aquell qui té la mia ànima cativa? Digau-m’o prest, yo us clam mercé, car si mort és, ab ell vull morir.

La emperadriu, qui stava torbada de la gran congoixa que tenia de sa filla —e los seus hulls qui contínuament destil·laven vives làgrimes—, no pogué compendre lo que havia dit sa filla e demanà què havia dit. La duquessa, que la tenia en les sues faldes e abraçada, respòs a la emperadriu:

—Senyora, la princessa diu que si an morta la rata.

Tornà a dir la princessa, ab los hulls tancats:

—No dich yo axò, mas si és mort aquell en qui yo tinch tota la mia sperança.

Respòs la duquesa ab alta veu:

—No és morta, que jamés l’an poguda haver.

E girà’s envers la emperadriu e dix:

—Ella vaneja. Aquesta malaltia és de tal natura que los pus savis fa tornar folls, que no saben que·s dien.

Ella retornà en sa primera sanitat e dos metges anaren ab lo vezcomte e ab lo duch. Com la princessa ho sabé, fon posada en gran agonia e, lamentant-se, dix:

—O, mon senyor Tirant, pare de cavalleria! Ara és caygut lo linatge de Roca Salada e la casa de Bretanya ha molt perdut! Mort sou vós, mort! Car qui cau de tan gran altura com vós sou caygut, no se pot sperar longua vida posseir. Per què lo mal e lo dan no venia sobre mi, qui·n só stada causa, e vós fósseu delliure de aquests perills?

La duquessa stava molt atribulada, axí del mal de la pr[i]ncessa com del dan de Tirant. No volgué més dir per dupte de les donzelles, qui staven prop. Los metges partiren prestament sens dar-ne sentiment algú a l’emperador, perquè no prengués alguna alteració, car la sua complexió era de home molt delicat.

Com los metges foren aplegats ab Tirant, trobaren-lo en un lit, ab gran dolor que sostenia. Miraren-li la cama e trobaren-la tota rompuda, e los ossos qui exien alt sobre lo cuyro. E al menejar que·l fahïen, Tirant se esmortí^[6] tres voltes, e cascuna vegada ab ayguaròs lo havien de tornar. Los metges feren la primera guarda lo mils que pogueren e digueren-li que per cosa en lo món no·s mogués del lit, per tan cara com tenia la vida. E ells se’n tornaren. Lo emperador los demanà d’on venien ni hon eren anats que al seu dinar no·ls havia vists.

Respòs lo hu e dix:

—Senyor, nosaltres som anats a Bellstar per dar remey al vostre capità del mal que té.

Dix lo emperador:

—E quin és lo seu mal?

—Senyor —dix lo metge—, segons ell diu, gran matí s’era partit de esta ciutat per anar hon té los seus cavalls perquè los servidors seus prestament fossen en punt al dia asignat, ço és, lo dilluns, de matí tothom fos prest per partir. Cavalcava un cavall cicilià e, ab lo delit que tenia, anant saltant per lo camí, és caygut en una gran céquia e ha’s fet en la cama un poch de mal.

—Ha sancta Maria val! —dix lo emperador—. E no li fallen mals ni treballs a Tirant! E de continent yo y vull anar a veure, fent-li conéixer que lo viure virtuosament és vida e lo viciós viure és mort, e la glòria de tal honor ab tal vida, qui la té a si unida, no la deu deixar sinó per augment de major virtut.

Los metges, vehent la voluntat de l’emperador, que y volia anar, detingueren-lo que no y anàs fins a l’endemà, que seria bé reforçat. Lo emperador, puix véu que los metges no lo y consellaven, delliberà de restar e passà a la cambra de la princessa, e demanà-li de son mal e recità-li lo de Tirant. Quanta dolor tenia la princessa dins lo seu cor! Sinó que no la gosava manifestar per temor de son pare. E lo seu li paria que no fos res com pensava en la trista e desastrada fortuna que en la persona de Tirant s’era seguida.

Lo emperador stigué ab sa filla fins que fon hora de sopar. E lo endemà, sabent que los metges anaven a Tirant —e véu-los de una finestra passar—, tramés-los a dir que s’esperassen un poch. Ell cavalcà e an[à] ab ells, e véu la segona cura. E segons la disposició que véu, prestament presumí com de gran temps Tirant no seria dispost per anar al camp. Com lo hagueren acabat de curar, lo emperador féu principi ab un tal parlar.