Capítol CLXXXVII

Letra tramesa per Stephania al gran conestable

Haver trencada la fe no profita als cavallers, car aquell loch demana les penes de deslealtat, majorment com algú ofén amor, e tu has ofesa a mi, per ço com me prometist que molt prestament series a mi tornat. E al desleal e trencador de fe hun defalt li basta e, qui lo y perdona, aparelle’s de perdonar-li’n molts. E sé’t ben dir: menor pes ha en tu que en la subiranesa de la aresta. E tems tu que yo no sia de tanta vàlua que no pertanga a tu e que yo no sia digna del matrimoni teu? No sé per quina rahó stàs de no venir a mi. E si per ventura nova amor abraça lo teu coll e braços, sia yo fi de la nostra amor. O Déu! Muyra yo ans que sia ofesa per tan criminós adulteri, e la mia mort sia primera que tal culpa sia tua! E no dich yo les coses desús dites perquè hages dat a mi senyal d’esdevenidora dolor, ni que yo sia coneguda per novella fama, mas tem totes aquestes coses. Car, qui és aquell qui ha amat segurament?

E cascuna error comou egualment ànsies. E tu fes per manera que destruexques a tos enemichs, mas no a ta sposada, car mon delit en bé o en mal s’és convertit, e la tua persona sostendrà tants dans ab tanta pèrdua de ta honor. Mas d’altra més justa scusa per al que m’has ofesa: los fats envejosos de la mia pròspera fortuna. E la sperança de bé e temor de mal me fa creure adés una cosa, adés altra, e la mia mà, feta flaca per scriure, jau en la mia falda.