Capítol LXXXI

Com Thomàs de Muntalbà requirí de batailla a Tirant per venjar la mort dels reys e la mort de son germà

»—Tirant, yo só vengut açí per venjar la mort de aquell virtuós cavaller Kirielayson de Muntalbà, germà meu, e per dret de armes refusar no·m deveu. E aquella, per aquella requesta^[1] que mon germà vos volia combatre, aquella mateixa vos combatré a tota ultrança sens afegir ne levar-ne res.

»—Cavaller —respòs Tirant—, la vostra requesta* seria dita voluntària e no necessària, e tal batailla no auria loch ne los jutges la leixar[i]en venir a la vera fi d’ultrança. Parlau de vostra boca lo que dir deveu, car yo us asegure, si lo preu és honor, que·n breu vós sereu servit de tot lo que demanau.

»—Tirant, a mi par que yo us he prou dit per venir a la vera pràtica de cavallers. Majorment, veus ací la letra que mon germà vos féu e la resposta per vós feta, ab sagell de vostres armes sagellada. Tot lo que en aquestes letres se conté, a ultrança vos ho combatré.

»—Estrenyeu la batalla —dix Tirant— e no us poseu per les rames, que totlo que dit aveu no y basta, car de vostra pròpia boca ho aveu a dir. Altrament, no acceptaria vostra requesta*.

»—Yo só persona conjunta a Kirielayson de Muntalbà e, sens dir tantes rondalles e no abundar en paraules, dich: com a gran traÿdor aveu mort a mon sobiran rey e senyor lo rey de Frisa e son germà lo rey de Apol·lònia, qui graciosament m’avia criat. E per aquest cars de tració vos offir, com a requeridor a ultrança, executadora de mort, no puguam fallir lo hu o l’altre, mesclant-hi la mort del meu bon germà, qui jo tant amava.

»E donà fi en son parlar. Dix Tirant:

»—La concòrdia de la batailla yo accepte com a defenedor del cars de traçió per vostre germà e per vós a mi posat: dich que mentiu per vostra falsa boca. No resta més entre nosaltres sinó que poseu vostre gatge en poder dels jutges del camp per ço que, si a la jornada per ells asignada vós fallíeu, segons costum del realme de França —segons vostre germà l’avia requesta^[2] e per mi acceptada— yo pogués usar de tots aquells drets pertanyents a defenedor contra requeridor de tan leig cars com per dos germans m’és stat posat.

»Lo cavaller se levà del cap lo bonet^[3] que portava e Tirant pres una cadena d’or e posaren-ho en poder dels jutges del camp. E com açò fon fet, los dos cavallers se abraçaren e·s besaren a manera de perdó que·s fehia lo hu a l’altre si·s mataven.

»Lo dia assignat de la batalla, Tirant, per guanyar a Nostre Senyor de sa part, dix al cavaller, present lo rey, a l’entrar de la sglésia:

»—Yo seria bé content, si a vós plahïa, entre nosaltres agués pau, amor e bona amistat, e vós que perdonàsseu a mi e yo perdonaré a vós de les injúries que vostre germà e vós me aveu dites. E açò no penseu que u digua per covardia, ans só prest per entrar en la batailla ara o tota hora que els jutges m’o manaran. E prometré-us de anar a peu, descalç, a la casa sancta de Hierusalem e star-hi un any e un dia, e fer dir cascun dia XXX misses per les ànimes dels reys e dels duchs que yo de mes mans he morts, e per la mort de vostre germà, que no y he res sabut.

»Aquest cavaller era nomenat Thomàs de Muntalbà, home d’estrema força, molt ben proporcionat; e era tan alt de cos que Tirant scassament li pleguava a la çinta. E era molt més valentíssim cavaller que Kirielayson, son germà. Com lo cavaller véu parlar axí a Tirant, pensà en si que per temor ho dehia que havia d’ell, e molts altres cavallers lo’n volgueren jutgar per lo que havia dit. E era tot lo contrari, car no u fehia sinó per fer alguna satisfactióde la mort dels IIII cavallers.

»Moltes dones e donzelles digueren a Tirant que·s concordàs ab Thomàs de Muntalbà e que no entràs en lo camp ab ell, per quant era home lo més fort e més gran que en tota la crestiandat se trobàs en aquell temps. E Tirant los respòs:

»—Senyores, no dupteu en res, que, si dues voltes era major que no és e fos tan fort com Samssó, puix ferro haja enmig d’ell e de mi, no·m fa dupte me faça sobres.

»—Mirau, Tirant —digueren les senyores—, no deveu desestimar les coses que de si se fan stimar, car no volríem perdésseu lo mèrit de la fe, e les cavalleries e honors que per vostra virtut haveu sabudes atényer se perdessen totes en un punt, car lo cavaller, a parer de nosaltres, té molta valentia. E per ço vos volríem consellar e preguar, si bonament se podia retractar, que no·s fes aquesta batailla. Molt ne seríem aconsolades.

»—Senyores, yo he feta la offerta, un poch carregosa per a mi. De açí avant ell sap què s’à de fer. Sia nostre Senyor de ma part e la resta vingua com venir pugua. Yo sé bé que lo cavaller és valentíssim, e tal fama li fan per lo món. Emperò a valentia de negú no y fretura dar testimonis, e moltes voltes se segueix que tal és loat de virtut que·n posseheix molt poca. Ara dau-me liçència, que hora és que·m vaja ha armar.

»Totes aquelles dames se feren venir lo cavaller e pregaren-lo molt la batailla cessàs ab voluntat de les parts. E jamés lo cavaller hi volgué aderir, ans ab molta supèrbia respòs que no·n faria res per elles ni per persona del món.

»Aprés que lo rey se fon dinat, a la hora asignada los cavallers anaren al camp en la següent forma: lo Thomàs de Muntalbà anava a peu, tot armat, e portaven-li IIII lançes baixes. E en la primera lança anava lo príncep de Gales, ab molts duchs que la portaven; la segona lança, al costat dret, portaven comtes e lo marqués del Sanct Enpeyre; la lança del costat sinestre portaven cavallers; la lança de tras portaven honrats gentilshòmens; e ell anava enmig de tots. E així·l portaren fins a la porta del camp hon stava una gran tenda parada. E allí·l posaren, e tots los qui lo havien acompanyat prengueren comiat d’ell.

»E Tirant anà ab les IIII lançes, emperò no volgué consentir cavallers portassen les lançes, sinó donzelles a totes les IIII parts de les lances, les més belles e més galanes e més abillades^[4] de tota la cort. E ell anava sobre un bell cavall tot blanch ab molts ministrés, trompetes e tamborinos^[5], mostrant gran alegria. Com Tirant fon dins la sua tenda, regracià a totes les dames la molta honor que feta li havien. E totes les donzelles se agenollaren en terra e supplicaren a la divina Bondat que donàs vida e victòria a Tirant.

»Los fels elets per los jutges prengueren primer a Thomàs de Muntalbà, per ço com era requeridor. Posaren-lo dins lo camp en un petit papalló que cascú tenia de çetí a la un costat del camp. E cascú portava en la mà un ventallet per senyar los IIII cantons del camp. Aprés entrà Tirant, per ço com era defenedor, e féu reverència al rey e a la reyna e senyà lo camp. Fet açò, cascú en son papalló, vengueren II frares de l’orde de Sanct Françesch de la observança, per manament dels jutges, e tornaren a confessar. Fet açò, combreguaren ab un boçí de pa, car no·ls darien en aquell cars lo cos de Jhesucrist. Aprés que los frares foren partits e fora de la liça^[6], vengueren los jutges e preguaren molt al cavaller qui era requeridor volgués perdonar injúries que fetes li aguessen. E de açò lo preguava lo rey e ells. Lo cavaller respòs:

»—Senyors molt magnífichs, bé podeu veure que no és ara temps ne hora que yo haja a perdonar la injúria de mon rey e senyor lo rey de Frisa, e del meu germà e d’aquell qui m’avia criat, lo rey de Apol·lònia. E per cosa en lo món no deixaria mon clam e demanda, per tot lo tresor, la glòria e honor que en aquest món yo pogués haver.

»—O, cavaller! —digueren los jutges—. Posau vostra libertat en poder de la magestat del senyor rey e de nosaltres, jutges del camp. Triarem la major part de la honor per a vós, per ço com sou requeridor e la offensa és de vostre senyor natural, del vostre germà e del rey qui criat vos havia. Açí som per fer esmena de tot.

»—Eh no tinguam tantes noves —dix lo cavaller, ab gran supèrbia que u dix—, que la batailla vull. E no·m parleu de concòrdia, ni perdó no pot haver negú de mi, sinó que ab la mà mia cruel e taillant spasa daré mort nefandíssima ha aquell mal cavaller e gran traÿdor Tirant lo Blanch, falsificador de armes entre cavallers de honor no acostumades portar en batailla.

»—Com sou tal —digueren los jutges— que ab supèrbia voleu vençre les batailles? No sabeu com Lucifer ne fon lançat del çel e perdé la cadira de benaventurança de la glòria eternal volent ésser egual ab aquell qui lo havia creat, e lo Senyor, qui és humil e piadós, pie de molta misericòrdia, perdonàha aquells qui tant de mal li feren y en la creu lo posaren?

»E hagueren fet venir un prevere ab la custòdia e, ab lo Corpus en la mà, entrà dins lo papalló e dix-li:

»—Cavaller, no sies cruel a ton Senyor e Creador, lo qual t’à creat ha ymatge e factura sua. Puix ell perdonà als qui mort li donaren, perdona lo que bonament perdonar deus.

»Lo cavaller se agenollà com véu lo preciós cors de Jhesucrist e adorà’l. Aprés dix:

»—Senyor, Tu perdonist a tots aquells qui mort te donaren. Yo no perdó ni vull perdonar ha aquell traÿdor, reprovat perjur, de Tirant lo Blanch.

»Los jutges anaren al papalló hon stava Tirant e digueren-li si volia perdonar a son contrari. Dix Tirant:

»—Haveu parlat ab lo requeridor?

»Digueren ells que sí.

»—Yo parlaré com a defenedor —dix Tirant—. Si lo cavaller vol batailla, yo só açí prest; si vol pau, per lo semblant. Veja ell qual li par millor e més segur per a ell, que de tot seré yo content.

»Los jutges, vehent la bona resposta de Tirant, tornaren al cavaller e digueren-li:

»—Nosaltres som stats ab Tirant e à’ns offert per part sua de fer tot lo que nosaltres jutjarem, e per ço vos volem tornar a preguar que poseu aquests fets en nostre poder e, ab la ajuda de Nostre Senyor, la honor vostra serà ben salva.

»—O, quant me desplau! —dix lo cavaller—. Què voleu turmentar al qui tant turmentat stà! Prou paraules haveu despés e, com més ne direu, més en va les despendreu.

»Dix lo hu dels jutges:

»—Anem-nos-ne, que en aquest home cruel no trobaríem res que de bé fos.

»Partiren-se los jutges, malcontents del cavaller. E feren tres railles a cascuna part e partiren lo sol segons acostumen de fer perquè no donàs més en la cara a l’hu que a l’altre. Fet açò, los jutges pujaren en son cadafal. E tocà una trompeta e feren crida per tot[s] los quatre cantons de la liça* no fos negú gosàs parlar, tossir, senyalar, sots pena de mort. E feren fer tres forques fora de la liça*.

»Com tot açò fon fet, la trompeta tocà, levaren los papallons e posaren los cavallers en la primera railla. E los quatre fels staven ab lo hu e los altres quatre staven ab l’altre, ab una lança que davant a cascú d’ells los tenien, los dos a l’un cap, los altres dos a l’altre. Açò·s fa per detenir los cavallers, perquè no prengués més terra lo hu que l’altre, sinó que vingua a la cominal. E porten-li la lança endret del ventre perquè no li faça enuig en la lança o acha ho ço que porta en les mans.

»Com foren en la primera railla, stigueren per bon spay, e tornà a tocar la trompeta, la qual stà alt al cadafal del rey o dels jutges. Com agué tocat so adolorit, dix un rey d’armes:

»—Deixe-los aler por far son dever.

»E passaren-los en la segona railla.

»Aprés un poch spay tornà la trompeta a tocar e passaren-los en la terçera railla, e lo hu stava endret de l’altre. La terçera volta que tocà la trompeta dix lo rey d’armes:

»—Leixa-los aler. —E los fels alssaren les lances sobre lo cap e lleixaren-los anar.

»E com los fels los agueren leixats, lo cavaller s’aturà e no·s mogué. E Tirant, que véu que no·s movia, girà un poch al través del camp e anava’s passejant. Com lo cavaller agué stat un poch pensant, cuytà^[7] envers Tirant e dix-li:

»—Gira’t, traÿdor.

»E ell respòs:

»—Tu ments, e axò·t combat yo.

»Lo combat fon entre ells molt dur e fort. Emperò lo cavaller era tan gran e de tanta força que dava los colps tan poderosos a Tirant que a cascun colp que li dava li fehia enclinar lo cap ben baix. Com agué durat axí per bon spay la batailla e al parer de tots Tirant havia lo pijor, fon-li forçat de posar-se en defenssió. E lo cavaller li tornà a donar un tan fer colp sobre lo baçinet^[8] que los dos genolls li féu ficar en terra. E Tirant, axí com stava, ab lo un genoll en terra agenollat, tirà-li una punta d’acha e donà-li en l’engonal e nafrà’l, car no portaven bragues de mailla. Tirant se levà prestament e la batailla tornà molt fort entre ells e molt fera, en tant que lo cavaller, qui·s sentia nafrat, pensà en portar la batailla prestament a fi avent dubte no·s dessagnàs. E tirà-li una punta en dret de la vista ab tanta força que la bavera^[9] del baçinet* li passà e allí lo enferriçà, que la punta de la acha li tocava al colle féu-li algunes nafres, emperò no entraven molt. E axí enferriçat lo portà de mig del camp fins a posar-li les spatles en la liça*. E axí·l tingué per bon spay, que Tirant no podia moure peu ni mà.

»E ja ha vist la senyoria vostra, senyor, que les batailles, com se fan a costum de França, si trahen peu, braç o mà fora de la liça*, si request* n’és lo jutge, de justícia lo y ha de fer taillar. E certament en aquell cars yo stimava molt poch la vida de Tirant. E stant axí en la forma dessús dita, lo cavaller no·l podia sotssobrar, per què soltà la mà dreta de la acha e alçà-li la careta del baçinet* e, ab lo cos e ab la mà sinestra, tenia’l fort enferriçat. E com ell véu que li tenia la careta alta, ab la manyopa^[10] dava-li en la cara e dehia-li:

»—Atorgua, traÿdor, la traçió que has feta.

»Com véu que Tirant no parlava ni dehia res e que ab la manyopa* no li fehia prou de mal, penssà de llançar la manyopa* de la mà e prestament ho féu, e posà-li la mà entre la galta e lo baçinet*. E com lo tingué molt fort soltà l’altra mà de la acha e lançà la manyopa* de la mà, e posà-la-y en l’altra part, entre la galta e la estofa del baçinet*. E la acha caygué del cavaller. Com Tirant se véu desenferriçat —emperò stava ben pres—, alçà la sua acha ab la una mà e feria en la mà del cavaller.

»Aprés, ab la punta, donà-li dos ferides e fon-li forçat de soltar les mans. E lo cavaller trobà’s sens acha e sens manyopes* e tirà la spasa. Mas li valia molt poch, que Tirant, vehent-se delliure, soptà’l de grans colps ab la acha e axí·l féu retraure fins a l’altre cap de la liça*, e féu-li posar les spatles peguades ab lo palench^[11]. Com lo cavaller se véu en tal punt féu principi a un tal parlar.