Capítol CLV

Lo rahonament que lo senyor de la Pantanalea féu a la princessa

—Clarament, senyora, se mostra per speriència manifesta que natura no podia més altament obrar que ha fet en la gran singularitat de la bellea que la majestat vostra posseheix, que per aquella vinch ara en notícia quanta és la glòria que los benaventurats sancts senten en paradís en contemplar la divina essència, segons és scrit en la Sancta Scriptura, que diu lo psalmiste, endreçant la sua rahó a Jhesucrist: «Senyor, aquell qui stà davant los teus hulls, mil anys són axí com lo dia d’ayr, qui és passat». Per mon Déu, senyora, yo só bé cert si tots los dies de ma vida, los qui són passats e los qui són per a venir, si yo stava davant la majestat vostra axí com ara stich, no axí com diu lo psalmiste d’ayr qui és passat, car massa és lonch temps, mas la hora que ara és de present, car axí com als qui stan en pena poch temps los par que sia molt, axí lo qui stà en plaer no li corre lo temps, axí com fa ara a mi. E qui de açí me farà partir, poca sia la sua vida e salut, e poca sia la sua bondat e virtut, e per lo món vaja vagabunt e que jamés atengua a port salvador. E[n] lo nostre regne és declarada la gran bellea de vostra majestat, e per los vostres virtuosos actes haveu refeta la militar escola, la qual era perduda. E a mi par que la presència de la celsitut^[1] vostra gran part avança al que en lahor^[2] havia hoÿt, acompanyada de molta gràcia e saber infinit, que en lo món és tanta la stima vostra que per deessa vos podeu fer nomenar. Impossible seria a mi poder recitar les grans singularitats que en la altesa vostra tinch conegudes, e·m tinch per benaventurat sol per haver-vos vista.

En aquell punt lo emperador entrà per la cambra e la princessa no li pogué respondre ni satisfer al que dit li havia. Lo emperador stigué allí un poch parlant ab ells de la guerra e de altres coses.

Com al duch de Mecina li paregué hora de anar a la posada, prengueren licència de l’emperador e de les dames. Com foren dins la posada, trobaren lo sopar molt bé aparellat, lo qual lo emperador havia fet fer. Com foren partits, dix lo emperador a tots los qui allí ab ell eren:

—Vosaltres hoýs jamés dir, ni en canòniques no·s lig, que capità qui a altre servís, parents o amichs li trametessen gent en valença sua? És cosa de gran admiració, e per ço só yo molt obliguat a Tirant, que X mília hòmens a llur despesa me serveixquen per amor de ell: aquests que ara són venguts e los qui lo gran mestre de Rodes li tramés. E per ço tinch deliberat de anar yo al camp per pacificar al duch de Macedònia e al nostre capità, car altrament ells ab ells se mataran algun dia. Com ja hi sien venguts II voltes, guardar-se de la tercera. E si yo puch haver lo duch de Macedònia en les mies mans, yo li promet de levar-li lo cap de les spatles.

Aprés lo emperador manà a tots los seus se posassen en orde per partir.

—Com, senyor! —dix la emperadriu—. Ab tan poca gent hireu?

Dix lo emperador:

—Ja són ací aquests barons de Cicília, que yran ab mi.

Tots los servidors de l’emperador a gran pressa se posaren en punt. La nit següent, stant la princessa en son lit, que dormia, vingué-li al lit Stephania. Despertà-la e dix-li semblants paraules:

—Senyora a mi à dat de parer que davant los meus hulls tenia a Diafebus, e deya’m: «Ma vida, Stephania, quant tenim, Tirant e yo, la vostra venguda en gran stima! Car sol per la virtut de la vostra vista tenim la batailla dels turchs per vençuda». Per què, senyora, despertant-me só venguda açí per dir a vostra altesa que, si us volíeu, en breu poríem los nostres desigs contentar, e poríem dir: «Ara té fi la absència, puix és convertida en presència». E coneixeran per speriència quanta és la nostra amor, que som anades a ells puix no podien ells venir a nosaltres.

Dix la princessa:

—Dóna’m la camisa e més no·m digues.

E prestament fon vestida e liguada, e anà-se’n a la cambra de l’emperador, qui encara no s’era levat, e dix-li:

—Senyor, temeroses són les donzelles hoynt nomenar guerra e majorment batailles. Per què demane de gràcia a la majestat vostra que no·m vulla denegar una gràcia que us demanaré, la qual per dues rahons me deu ésser atorguada. La primera rahó és que la majestat vostra no deu anar en part neguna sens mi, atenent la edat vostra, com no tingau qui més amor vos porte. E que si la majestat vostra era malalt, vos pogués servir e star al cap del lit, que sé e conech la calitat vostra millor que neguna altra persona. La segona és que, per discús de natura, qui primer naix primer deu morir, per bé que lo contrari se’n veu algunes veguades; e yo, anant ab la majestat vostra, poria veure e sentir la pràtica e saber de la guerra, per ço que si en l’esdevenidor temps m’era mester, ajudar-me’n pogués en la necessitat, foragitant de mi tota temor.

—Ma filla —dix lo emperador—, yo tinch coneguda la vostra molta amor e voluntat, emperò no és cosa condecent ni usitada que les donzelles vagen en les guerres, que són coses de gran perill; e majorment vós, qui sou de tan poca edat. E per lo molt bé que us vull, no volria que prenguésseu alguna alteració, per ésser tan prop dels enemichs.

—Senyor —dix la princesa—, la majestat vostra no tema res de mi, car major alteració seria la mia jo perdre de vista la altesa vostra que star enmig dels enemichs. Car axí com só stada filla e sirventa vostra en lo temps de la adversitat, féu-me gràcia que u sia en la prosperitat, car jamés desempararé la majestat vostra tant com lo sperit tindreu en lo cors. E aprés vos faré fer tal sepultura com és mereixedora la vostra imperial dignitat. E tinch fantasia que si no anava ab la majestat vostra, que los meus hulls jamés vos veurien.

—Ma filla —dix lo emperador—, puix tant ho voleu, yo só content, car bé conech que bon zel vos ho fa fer. Emperò digau a vostra mare què li plaurà més: anar o restar. E posau-vos prestament en punt, que la mia partida serà molt presta.

La princessa de continent ho anà a dir a la emperadriu e féu-li tal reposta: que per res no y hiria. Car si ella veia al duch de Macedònia o lo loch hon morí son fill, ella de dolor finaria los seus darrés dies.

La princessa tramés per tots los argenters de la ciutat qui fossen àbils en lo que ella volia, e féu-se fer uns goçets, la meytat de or, l’altra de argent; e per semblant los avanbraços^[3] e manyopes^[4] de fulla molt prima. E a la part dreta venia lo or e a la part squerra lo argent. E més, se féu per al cap una celada molt poca, tota de argent, e sobre la celada una corona molt rica que ella acostumava de portar. E supplicà a son pare que li leixàs la gent que la reyna de Cicília trametia a Tirant.

Lo dia que partiren, la princessa se vestí una gonella^[5] de orfebreria e féu-se armar de l’arnés que s’havia fet fer. E cavalcà sobre un gran cavall tot blanch: ab una vergua en la mà anava capitanejant la sua gent. E portava en sa companyia LX donzelles, les més belles e galanes de tota la cort. E féu lo gran conestable de la sua gent a Stephania. E a Salandria, filla del duch de Pera, tenia lo offici de menaxaut. Contesina usava de alguazir major. Plaerdemavida portava lo standart de la divisa, pintat de la erba que·s nomena amorval, ab lo mot que dehia: «Mas no a mi». Aliseu portava la gran bandera. La Viuda Reposada era uxera major de la cambra. E les altres, cascuna tenia son ofici.

E axí anaren fins que foren a les tendes hon Tirant stava aleujat. E no y trobaren home d’armes que sa fos, sinó gent inútil e los patges qui eren allí restats per manament del capità.

Tirant partí lo denovén dia del mes, hora de mija nit, e lo emperador apleguà hora de nona. Los turchs nit e dia staven contínuament mirant lo camp dels crestians, que·l podien molt bé veure. E Tirant passà de nit lo pont. E ja un dia ans que passàs, havia tramés per pendre los pastors e les spies, perquè no fos descubert, e prengueren-ne molts. Com agué passat lo pont, pres riu amunt bona mija legua, pujà a man dreta. E pujà damunt lo camp dels turchs II legües e atendà’s alba de matí enmig de una vaill qui·s nomenava Spinosa. E cascun portava civada e vianda per a ells a un dia.

Com lo emperador fon atendat en les tendes del camp, tramés per lo senyor de Malvehí que vingués a parlar ab ell. E prestament, com ho sabé, anà a fer reverència a l’emperador, e recità-li tot lo ésser de Tirant e los virtuosos actes que cascú dia fehia. E la princessa prenia molt singular plaer en hoyr lahors* de Tirant. Lo senyor de Malvehí supplicà a l’emperador que fos de sa merçé que se n’anàs a posar al seu castell, que allí staria molt segur. E axí u féu. E tots los barons cicilians se atendaren prop lo riu.

Lo senyor de Malvehí pres hu dels seus e, tan secretament com pogué, lo tramés a la vall Spinosa per avisar al capità com lo emperador era vengut ab sa filla e ab los barons de Cicília. Tirant ho tingué molt secret fins a l’endemà perquè algú no se n’anàs per scusa de anar a veure a l’emperador o a parents. No u volgué dir sinó a Diafebus en gran secret.

Com fon hora de mija nit, poch més o menys, tothom pujà a cavall. Los de peu féu posar primer, ab Diafebus per capità, ab CCCC lançes; e los cavalls tots encubertats. Tirant preguà a Diafebus, ab aquella més amor que pogué, que restàs detràs un squeix de roca que allí havia, prop de una legua del camp dels enemichs, e per quantes coses eren en lo món no ixqués ell ni los seus. Encara que vessen que fos perduda la batailla ni ves que matassen a ell, no li anàs a ajudar a ell ni los seus. E encara no content de açò, li pres jurament que no·s mouria fins que lo y trametés a dir.

Diafebus restà com dit he, e Tirant, ab tota l’altra gent, sens que no y havia negú de peu ni patge sinó Ypòlit, que aquell dia s’era fet home d’armes e li donà la honor de cavalleria. Apleguaren a tret de bombarda^[6] del camp, no al fossat o palench^[7] que fet havien, mas quasi al través, en loch qui era pla, sens palench* ne altra cosa. Com los del camp los sentiren, les guardes lançaren grans crits; e tota la nit havien stat a cavall ben XVII mília hòmens perquè no fossen desbaratats axí com la primera veguada. E Tirant no gosà ferir en lo camp per la gran multitut de gent que y havia. E tots los moros se meteren en punt, e los qui·s trobaren a cavall vengueren en vista dels crestians.

Cascuna part ordenà ses batailles. Tirant ordenà la sua en aquesta manera: tots los cavalls féu posar en tira e no passava més lo cap de l’hu que de l’altre. E tots staven en gran orde, sinó lo duch de Macedònia, que no volgué gens obeyr los prechs del capità. Les banderes de l’emperador staven enmig. E lo duch de Sinòpoli tenia la un cap de la ala e lo duch de Pera tenia l’altre. E lo capità anava adés a la un cap, adés era a l’altre, preguant a tota la gent tot homo stigués en orde, car, si u feien, ell los daria aquell dia vençedors, ab la ajuda de nostre senyor Déu. E en aquell spay que los enemichs ordenaren les batailles, Tirant féu a la sua gent una tal oració.