Capítol CCIX

Resposta feta per la princessa a Tirant

—Tirant, les tues paraules merexedores són de resposta, car bé sé lo que desiges. Però la mia fàmia clara és, car fins ara sens crim he vixcut. Digues, quina rahó a tu ha dada sperança del meu lit? Lo creure sol ésser gran infàmia a les donzelles, e les nostres paraules són cregudes freturar de fe. Jatsia^[1] que altres donzelles pequen, e moltes que n’i ha que no amen castedat, qui·m veda a mi que lo meu nom sia entre les poques? Si yo consent a tu, no puch dir que açò no·s sàpia, e no és cosa neguna que lo meu defalt puga cobrir. E ab quin fet scusaré yo ma culpa? Donchs, prech-te, Tirant e senyor de mi, a tu plàcia voler-me dexar defendre la bellea que fortuna m’à acomanada, e no vulles laugerament robar-me la mia tendra virginitat, car aquella donzella pot ésser dita casta qui dubta mala fama. E creu a mi lo que·t diré, que no·m desplau que tu ames la mia persona, mas tinch dubte de amar aquell qui·m pens que ab gran fatiga pot ésser meu, car no és trobada fermetat en la amor dels strangers, qui prestament ve e molt pus prestament se’n va. Mira què féu aquell ficte Jason —e molts altres que nomenar-te’n poria— e quanta fon la pena que la trista de Medea passà, que, matant a sos fills e aprés a si mateixa, sos mals hagueren fi, hoc encara la cosa desijada, mas no en la sperança que havia de la cosa.

»D’ací avant no vull pensar en les coses de present, sinó en les passades d’aquells que hom se pot servir, car és natural condició, a la qual fugir és impossible, que nostre voler, si no en sobirà bé, terme no pot atényer. Si alguna cosa la donzella desija, encara que en strem sia mala, ab vel o ombra de bé lo tal nostre voler demana. Menyspreant matrimonis de grans reys, ne elegí jamés partir-me de l’emperador mon pare, car pensava la sua vellea ésser digna de ma servitud, ab tot que ell sovint me diu: “Carmesina, fes per manera, ans que yo partesca de aquesta present vida, ab molta alegria yo·t veja col·locada entre braços de cavaller que sia gloriós, car lo meu voler ab lo teu se concordarà, posat cars que sia strany o de la terra natural”. E moltes vegades me prench a plorar de les benignes paraules que tostemps me diu y ell pensa que yo plore per temor de entrar en la més plasent que perillosa batalla, la qual sovint les honestes donzelles mostren tembre. Ell loa la mia casta vergonya, confia de la mia vida e la mia castedat fa a ell star segur, la bellea li fa temor. E moltes vegades, com yo só loada de bellea davant ell per los hulls de vosaltres, me enuge molt de hoyr-ho en sa presència, però no vull negar no·m fos plasent ésser tal com me jutjau. Ay, Tirant! Gran libertat és donada a mi, car no he sabuda l’art de amar, e lo principi és a mi difícil e dubtós. E si yo no amava a tu, seria dita benaventurada, perquè seria fora de tota passió. Car só en recort de aquella trista nit del castell de Malvehí, diré axí com dolor vol que diga: “Qui mercé no ha, mercè no deu trobar”.

E no volgué més dir. Tirant stigué hun poch alienat pensant en lo parlar que fet havia la princessa, mostrant-li la poca amor que li portava, com se tingués per benaventurat pensant ésser molt avant de ses amors e trobà tot lo contrari. Constret per molta dolor, ab sforçat ànimo féu principi a paraules de semblant stil.