Capítol LIII

Com Tirant manifestà a l’hermità les magnificències de la roca

—Com tot lo desús fon fet, partim de allí e anam prop de la ciutat en una gran praderia molt arborada que y ha, per on passa un gran riu. E en mig de aquella praderia vem una cosa de gran magnificència que no crech en lo món una tal sia stada feta.

—Molt me plauria saber —dix l’ermità— quina cosa de tanta stima és stada aqueixa.

—Yo, senyor, vos ho diré —dix Tirant—. En mig de la praderia trobam una gran roca feta de fusta per subtil artifici tota closa, e sobre la roca se demostrà un gran e alt castell ab forniment de molt bella muralla, hon havia V cents hòmens d’armes qui·l guardaven, tots armats en blanch. Apleguà primer lo duch ab tota la gent d’armes e manà que obrissen les portes de la roca, e los qui staven dins digueren que per negú ells no obririen, per ço com llur senyor no u volia, sinó que tornassen atràs.

»—Sus! —dix lo duch—, tothom faça lo que yo faré.

»Devallà del cavall e mès-se lo primer de tots, e lo seus feren lo que ell havia fet: ab les spases en les mans e ab les lançes, combateren molt fort la dita roca. Los qui staven alt en la muralla lançaven de grans canteres e bombardes^[1], colobrines^[2] e spingardes^[3], barres que semblaven de ferro e pedres. E tot açò era de cuyro negre, e les pedres de cuyro blanch, hon n’i havia de grans e de poques, e totes eren plenes dins de arena, emperò, senyor, si dava a negun home d’armes, pleguat lo metia per terra. E certament fon un combat molt gentil, e los qui no u sabíem, pensam, en lo primer combat, que anava de veres, e molts descavalcam e, ab les spases en les mans, cuytam^[4] allà; emperò prestament coneguem que era burla. Aprés apleguaren tots los stats, de hu en hu, e preguaren-los se volguessen dar; ne tanpoch los volgueren obrir la porta, ni menys per lo rey.

»La reyna, que véu que a negú no volien obrir, acostà-s’i ab lo seu stat a la porta e demanà qui era lo senyor del castell, e digueren-li que lo déu d’Amor, lo qual tragué lo cap en una fenestra. La reyna, que·l véu, féu-li gran reverència de genoll; aprés féu principi a paraules de semblant still.