Capítol CCXL

Com Plaerdemavid[a] demanà perdó a Tirant

—O, més que altra atribulada! Contínua tristícia combat lo meu cor com pens en lo dan de la vostra virtuosa persona. E ab strema vergonya só venguda davant la senyoria vostra per yo ésser stada ocasió de tant de mal que·s sia seguit en lo millor cavaller qui en lo món tot trobar-se poria. Mas per la molta amor que no ignorau que us porte, desijosa de servir-vos, m’à donat atreviment de venir-vos davant, com pens que sou lo més benaventurat cavaller que jamés nasqués, trobant-se en la senyoria vostra tostemps misericòrdia, axí als amichs com als enemichs, car per totes les corts dels grans senyors és feta memòria de la vostra grandíssima virtut. E yo, més trista que altra, ab lo meu sperit nafrat per la strema pena que us veya passar, prench a vós sol per testimoni quant he pogut fer per ésser sana de tal mal. Temptava resestir a les paraules de la Viuda Reposada, e aureu a impossible que una donzella ho pogués haver sofert. Però al fi, vençuda, m’és forçat ab temerosa veu demanar-vos mercé, car vós teniu poder de dar-me mort o de conservar-me la vida, com yo sia stada causadora del vostre mal, axí com ho ha permès la despiadada fortuna. Per què, demane de molta gràcia a la senyoria vostra que·m vulla perdonar.

E hun sospir que dels retrets del cor de Tirant spirant partia, fon principi a semblants paraules:

—Donzella virtuosa, no teniu causa neguna de demanar-me perdó, car culpa en res no teniu. E possat cars vós [en] tinguésseu, no una, mas mil voltes vos perdonaria, atenent la molta volentat que tostemps vos he coneguda. E pregau a Déu que yo·m leve del lit, car més part teniu en mos béns y en la mia persona que totes les dones e donzelles del món. E de açò no us ne diré més, per lo gran desig que tinch de saber de aquella sereníssima^[1] princessa què ha fet en ma absència. Bé pens que amor haurà desmenuït en sa altesa e no volrà mes veure’m ni permetrà que jamés li vinga davant. Aquesta és la major dolor que en aquest món puch sentir. E pensau que aquest mal que tinch no és res per a mi, car moltes altres voltes só stat nafrat e en punt de retre l’espirit, emperò aquest és lo que de tots punts me leva lo saber e la causa de ma strema dolor és la descontentació que de mi té ma senyora. E açò es lo que a mi fa dolre. Per què us prech, donzella, si mon bé desijau, vos plàcia voler-me dir tot lo que és de bé o de mal, e no·m façau més star en pena.

Plaerdemavida, ab gest e cara afable li dix que era molt contenta de fer-li aquell servir e, ab baixa veu, féu principi a hun tal parlar.