Capítol C

Com Tirant armà una nau per socórrer al maestre de Rodes, e anà-se’n en sa companyia Phelip, fill menor del rey de França, del qual se tractà matrimoni ab la filla del rey de Ciçília

—[L]os cavallers, senyor, qui aconseguir volen honor, com són jóvens e disposts per exerçir les armes no deurien aturar en casa de llurs pares, e especialment los qui són de menor edat dels altres germans e majorment que lo pare no·n faça mençió neguna d’ell. E si yo fos en lo punt que vós sou, ans hiria peixent les erbes per los monts que sol un día yo aturàs en aquesta cort. E no sabeu vós com diu aquell refrany antich: mudant edat, muda’s ventura? E poríeu-la en altre loch millor trobar que no açí. E mirau de aquell famós cavaller Tirant lo Blanch: aprés de la molta honor que ha sabuda guanyar en les batailles que en Anglaterra ha vençudes, ara novament arma una grossa nau per anar en Rodes y a la Casa Sancta de Hierusalem. Oh, quina glòria seria per a vós secretament partir d’açí, vós e yo tot sols, e no dir res a negú fins fóssem dins la nau e cent milles dins mar! E Tirant és tan virtuós cavaller que us obeirà he us farà aquella honor que sou mereixedor segons la casa d’on veniu.

—Mon bon amic Tenebrós, hyo conech molt bé lo bon consell que·m donau —dix Phelip—, e só molt content que u metam en execució.

—A mi par, senyor —dix lo gentilom—, que yo dech anar primer en Bretanya al port hon Tirant adoba la nau e, per la molta amistat que yo tinch ab ell, li diré que·m faça gràcia que en companyia sua yo puga passar en la terra sancta de Hierusalem, e quines coses he mester per a mi e a dos scuders. E vista sa intenció, posarem en la nau totes les coses que seran necessàries.

Phelip restà molt content d’aquest deliber e dix:

—Tenebrós, en aquest temps que vós hireu a parlar ab Tirant, yo repleguaré los més diners que poré, e robes e joyes perquè·m pugua mostrar honsevulla que sia.

Lo dia següent lo gentilom partí ab II escuders qui l’acompanyaven, e tant caminà Tenebrós per ses jornades que pervengué hon era Tirant. Feren-se grandíssima festa com se veren, e Tenebrós li dix la causa de sa venguda. Com Tirant sabé la sua embaixada, y trobà molt gran plaer, per ço com sabia que Tenebrós era gentilom valentíssim e molt discret e stimava la sua companyia. E respós-li en la següent forma:

—Senyor e germà meu Tenebrós, los béns, la persona e la nau e tot quant yo tinch és prest a tot lo que vós ordeneu, e yo u tinch a bona sort de vós anar en ma companyia. E per cosa en lo món yo no comportaria que cavaller ne gentilome, qualsevulla que fos, en la mia nau posàs vitualles, que de tot lo que en la nau serà, axí pròpiament com a la mia persona, vos serà dat tot lo que volreu.

Com Tenebrós hohí axí parlar a Tirant fon lo més content home del món, e féu infinides gràcies a Tirant de la molta gentilea sua.

Leixà allí hu dels servidors perquè fes adobar dins la nau una cambra hon se poguessen retraure per a dormir e a menjar, e que Phelip pogués star allí alguns dies secret, e Tenebrós se’n tornà per ses jornades, cavalcant fins que fon ab Phelip, lo qual lo estava sperant ab molt gran desig.

No fon poca la consolació que Phelip agué de la bona resposta de Tirant. E Tenebrós li dix que donassen orde que fos presta la llur partida, e Phelip li dix que ja tenia tot lo que se n’havia de portar.

L’endemà Phelip anà a son pare, lo rey e supplicà’l, davant la reyna, que fos de sa merçé li donàs liçènçia de anar fins a París per veure la fira, que stava a dos jornades d’allí. Lo rey, ab la cara molt fluixa, li dix:

—Fes lo que·t vulles.

Ell li besà la mà, e a la Reyna per semblant.

E gran matí ells partiren e tingueren son camí, e per ses jornades arribaren al port de la mar. E Phelip se posà dins una cambra en la nau e no·s leixà veure a negú.

Com la nau fon partida, e ben CC milles dins mar, Phelip se mostrà a Tirant. E aquell estigué lo més admirat del rnón de tal ventura. E puix se trobaren dins mar, fon-los forçat de tenir son dret camí devers Portogal, e arribaren a la ciutat de Lisbona.

Lo rey de Portogal com sabé que Phelip, fill del rey de França, venia en aquella nau, tramés-li un cavaller preguant-lo graciosament li fos plasent de exir en terra per ço com venia enutjat de la mar. E Phelip li tramés a dir que, per la sua amor, era molt content. Tirant hi Phelip se abillaren^[1] molt bé e, ben acompanyats de molts cavallers e gentilshòmens que Tirant portava, tots ben abillats* e ab cadenes d’or, ixqueren de la nau e feren la via devers lo palau. Lo rey com véu a Phelip abraçà’l e féu-li molta honor, e a tots los altres. E aturaren en la cort del rey X dies.

Com se’n volgueren anar, lo rey los féu molt ben fornir la nau de totes les coses necessàries en molt gran abundància. E de allí Tirant tramés un gentilom seu ab letres al rey de França, reçitant-li la veritat de son fill. Com lo rey de França sabé que ab tan bona companyia son fill anava ne fón molt content, e·n special la reyna, que tant de temps havia passat que no n’havia pogut saber res, ans pensaven que fos mort o que·s fos posat en algun monestir.

Phelip pres comiat del rey de Portogal, e la nau féu vela e vingué al cap de Sanct Vicent per passar lo estret de Gibaltar. E allí trobaren moltes fustes de moros. Com veren la nau, totes les fustes se posaren en orde per pendre-la e donaren-li un gran combat que durà mig dia, hon hi morí molta gent d’una part e d’altra. Com la gent de Tirant agueren refrescat, tornaren altra volta a la batailla, la qual era molt brava. És veritat que la nau de Tirant era molt major e més alterosa que neguna dels moros, emperó era sola e les altres, entre grans e poques, eren XV e totes fehien armes. Com la nau de Tirant partí de Portogal hi havia passats CCCC hòmens d’armes.

Un mariner molt destre que havia en la nau, qui·s nomenava Cataquefaràs, aquest havia molt navegat, era molt subtil e valentíssim mariner: véu què mal anava llur fet, pres moltes cordes que havia en la nau e féu-ne un filat a manera de exàvegua que porten la palla. E del castell de popa fins a la proha, abraçant lo arbre, posà aquelles cordes e féu-les liguar alt, que los hòmens qui dins la nau combatien, aquelles cordes no·ls fehien gens de enuig a les armes, ans los restauraren de ésser presos, car les canteres que los moros tiraven eren tantes e tan spesses que era una gran admiració de veure. E si aquella exàvegua de cordes no fos stada, tota la coberta de la nau fóra stada plena de pedres e de barres de ferro. E ab aquell artifici fon restaurada, que jamés una pedra hi pogué entrar, ans axí com la pedra donava en les cordes sortia en mar. Què féu més aquest mariner? Pres tots los matalafs que trobà dins la nau, entoldà los castells e los costats de la nau, e com les bombardes^[2] tiraven, daven damunt los matalafis e no podien fer mal ni dan a la nau. Encara féu més: pres oli bullent e pegunta e, axí com les naus staven afrenellades, ab caçes lançaven oli. E ab la pegunta bullent daven de gran passions als moros, de què·ls fon forçat de apartar-se de la nau. Emperò tot lo estret de Gibaltar passaren combatent nit e día. E tantes foren les bombardes*, darts e passadors que les veles tenien clavades ab lo arbre de la nau, e volgueren acalar^[3] la antena aprés que los moros los agueren leixat e no pogueren. E eren molt prop de terra, e certament, la nau anava a dar a través prop de la ciutat de Gibaltar. Los mariners foren tan bons que prestament giraren la nau e alçaren les veles, ixqueren de l’estret e entraren en la gran mar. E en aquests combats foren nafrats Phelip e Tirant e molts altres. Anaren en una ylla despoblada, prop terra de moros, e aquí curaren de les nafres e adobaren la nau lo millor que pogueren. E navegaren per la costa de Barberia hon agueren molts combats ab fustes de genovesos e de moros fins que foren prop de Tuniç. Aquí acordaren de anar a la ylla de Ciçília per carreguar de forment.

Com foren dins lo port de Palerm —hon era lo rey e la reyna, e dos fills que tenia e una filla de inextimable bellea, que havia nom Ricomana, donzella molt sabuda e de moltes virtuts complida—, e estant la nau dins lo port e volent pendre vitualles, que freturosos n’estaven, feren exir en terra a l’escrivà, e V o VI ab ell, ab manament que no diguessen res de Phelip ni de Tirant, sinó que era una nau que era partida de ponent e anava en Alexandria ab alguns pelegrins qui anaven al Sanct Sepulcre.

Com lo rey sabé que del ponent venien, per saber noves d’aquella terra tramés a manar lo scrivà de la nau e tots los altres venguessen davant la senyoria sua; e fon-los forçat de fer-ho. E recitant davant lo rey los combats grans que en lo estret de Gibaltar havien aguts ab moros e ab genovesos, no recordant-se en aquell cars del manament que Tirant los havia fet, digueren com allí venia Phelip, fill del rey de França, en companyia de Tirant lo Blanch. Com lo rey sabé que Phelip era en aquella nau, féu fer un gran pont de fusta de la terra fins a la nau, tot cubert de draps de raç. Lo rey, per fer-li honor, entrà dins la nau ab dos fills que tenia, e preguà molt a Phelip e a Tirant que ixquessen en terra e reposassen allí alguns dies, per la gran congoixa de la mar que passat havien e dels combats dels moros. Phelip e Tirant li’n feren infinides gràcies e digueren que per contentar-lo hirien ab sa senyoria.

Lo rey los tragué en la ciutat e féu-los molt bé aposentar e servir de molt bones viandes e de altres coses pertanyents per a hòmens qui hixen de mar. Emperó Phelip, per consell de Tirant, dix al rey que no aturaria en sa posada fins que hagués vista a la reyna. E lo rey ne fon molt content. Com foren alt en lo palau, la reyna los rebé ab cara molt affable, e sa filla la infanta. E tornats en sa posada trobaren-la segons fill de rey era mereixedor.

Aprés, cascun dia a la missa e aprés dinar eren ab lo rey, en special ab la infanta, la qual mostrava tanta affabilitat als strangers que anaven e venien que per tot lo món se parlava de la sua virtut. E praticant cascun dia en la cort del rey, e ab la infanta, Phelip se enamorà molt de ella, e ella per semblant d’ell. Emperò Phelip era tan vergonyós com era davant ella que scassament gosava parlar, e com ella lo posava en rahons, algunes no y sabia respondre. E Tirant prestament responia per ell e dehia a la infanta:

—O senyora, quina cosa és amor! Aquest Phelip, com som a la posada o fora de açí, jamés la sua boca se cança en dir lahors^[4] e béns e virtuts de la senyoria vostra e, com vos és present, ab gran trebal pot parlar, de sobres de amor. Certament vos dich que, si yo fos dona e trobàs algú ab aquesta gentil calitat e conegués en ell ésser home dispost e de antich linatge, yo deixaria de amar a tots los altres e amaria un tal com aquest.

—Hay Tirant! —dix la infanta—, vós bé dieu. Emperò si naturalment li ve de ésser grosser de sa pròpia natura, quin plaer, quina consolació pot ésser a una donzella que tothom se rigua d’ell e li donen sus hi mat en la darrera casa? Per amor de mi, no·m digau tal rahó, car per mon delit volria home qui fos entés e comportaria ans en stat i en linatge e que no fos grosser ni avar.

—Senyora —dix Tirant—, natural rahó dieu, emperò aquest no seu en aqueix banch que vós dieu. Aquest és jove e de pochs dies, e vell de seny, liberal, animòs més que tot altre, molt affable e graciós en totes coses. En la nit se leva e no·m leixa reposar com volria: la nit li par un any, lo dia li és delitós; si plaer li vull fer, no havem a parlar sinó de la senyoria vostra. Si açò no és amor, si no, digau-me què seria. Senyora, amau a qui us ama, e de tot cert. Aquest és fill de rey, ab vós egual, qui us ama mes que a la sua vida. E si no parla tant com la senyoria vostra volria, per millor lo’n deuríeu tenir: guardau-vos, senyora, d’aquells hòmens qui ab gran audàcia e ab atreviment gosen requerir a dona o a donzella. E tal amor com aquesta no és gens bona, car amor que prest és venguda més prest és perduda. E tals com aquests són dits hòmens corsaris, qui van a roba de tothom. Dau-me vós, senyora, home qui ab gran temor e vergonya ve davant sa senyora, e escassament li pot exir la paraula de la boca, e ab les mans plenes de temor, diu lo que vol dir.

—Tirant —dix la infanta—, per la molta amistat que vós teniu ab Phelip feu bé de asseure’l en la cadira de honor. Ab lo noble orde de cavalleria que teniu vós, no poríeu dir sinó lo bé que de vós se pertany e per ço us ne tinch per millor. Mas no penseu sia dona que cregua de lauger, ans, si res havia de ésser, hi volria posar les mans fins als colzes en sentir e saber la sua pràctica, stat e condició quina és, e si seria per dar consolació a la mia ànima en aquest món. Emperò los meus hulls contents són de la vista d’ell, lo meu cor se combat ab mi e la experiència me manifesta que és aquell que yo contemple de ésser grosser e avar les quals dos malalties són incurables.

—O senyora! Qui en totes les coses del món vol molt subtilment mirar, moltes voltes li esdevé que elegeix la més rohín, e en especial en les amors honestes e líçites. E no són passats tres dies que, passejant-nos lo senyor rei, vostre pare, e yo per lo jardí, parlam de molts stats de prínceps de la crestiandat e de moltes altres coses. E venguem a parlar de la senyoria vostra, dient-me com volia en sa vida repartir tot son stat e, per la molta amor que lo pare naturalment ama los fills —en especial a vós, qui sou donzella que li sou stada tostemps molt obedient—, vos vol dotar de totes les terres del ducat de Calàbria ensemps ab CC mília ducats. E açò desijava molt veure de vida sua per ço que, com la sua ànima se partiria del seu cors, aconsolada se n’anàs. Yo, vehent la bona e recta intenció sua, lo y lohí per ço com la senyoria vostra és mereixedora de molta dignitat e honor exçelsa. Per què supplich a vostra altesa que algunes hores dispostes me vullau dar audiència e no pendre enuig de res que yo digua a la senyoria vostra, car yo veig açí venir en la cort del senyor rey embaixadors del papa per contractar matrimoni de son nebot —que, volen dir alguns, seria fill— ab vostra altesa, e d’altres parts n’i veig; del rey de Nàpols, del rey d’Ongria e del rey de Chipre. E encara que yo no tingua poder del crestianíssim e superior en dignitat de tots los reys de la crestiandat lo rey de França, vull contractar ab vostre pare e ab la altesa vostra de aquest matrimoni.

»Gran cosa és, senyora ab los hulls corporals poder veure si és coixo o tort, o alesiat de algú de sos membres, si és vell o jove, o si és de bona gràcia o de mala, o si és valent o covart. De totes aquestes coses e mo[l]tes altres en què natura pot fallir, la altesa vostra ne haurà de estar a relació d’altri, qui us porà dir tot lo contrari del que serà. Sàvia e discreta vos veig, senyora, e més sabent que tota altra, e per tal vos tinch. E no pense la senyoria vostra que, per yo ésser servidor de Phelip, digua nengunes coses fictes ne manlevades, que de totes les que damunt he dites podeu veure totes les perfections en aquest. Mas per la vostra grandíssima e alta dignitat de perfections que la vostra singular persona posseheix, sou mereix[e]dora de seure en cadira emperial e sotsmesa a la corona de França, per ésser de major altesa, ans que a l’imperi romà. E bé s’és mostrada per experiència la gran dignitat del rey de França, que les armes no li foren donades sens gran causa, car per manament de nostre Senyor li foren trameses per un àngel tres flors de liri al rey de França que les fes, lo que no·s lig que jamés per àngel sien estades trameses a negun rey. Donchs, senyora, la senyoria vostra pot pendre part del mundanal e del spiritual, e de sanctedat serà complida la vostra excelsa persona per causa de aquest infant. E qui és aquella qui puga haver glòria en aquest món e paradís en l’altre?

En açò vengué la reyna e torbà’ls de ses delitoses rahons. Com agueren stat un poch spay, dix la reyna a Tirant:

—Cavaller virtuós, no és passada una hora que·l senyor rey e yo parlàvem de vós e de les cavalleries vostres, e lo rey vol-vos acomanar un gran fet en què li va molt a ell e a mi. E yo us tinch per tal que, si vós ho empreneu, que·n volreu a la honor vostra exir axí com de bon cavaller se pertany. Emperò, per squivar los molts duptes que y són, yo y daré tot aquell empediment que poré.

—Senyora —dix Tirant—, vostra excel·lència me parla tan cubert que yo no sé què y pugua respondre, si ja no havia altra doctrina més clara de la que la altesa vostra m’à dit. Emperò lo que yo poré fer per la excel·lència vostra, ab consentiment del senyor rey, ho faré de molt bona voluntat, fins a portar-ne la creu al coll.

La reyna li regracià molt la sua bona voluntat. Tirant pres comiat de la reyna e de la infanta. E com fon en la sua posada congoixava’s molt que la nau fos adobada perquè pogués prestament partir. Tirant véu dins en alta mar venir una nau e, ans que anàs a menjar volgué saber noves. E tramés-hi prestament un bergantí armat qui anà molt prestament i tornà. E digueren-li com aquesta nau venia d’Alexandria e de Barut, e que havien tocat en la ylla de Chipre, emperò que en Rodes no havien pogut tocar —tanta era la multitut dels moros que la tenien asetjada per mar i per terra—, hon hi havia moltes fustes de genovesos qui guardaven lo port e la ciutat de Rodes, que estava en fort punt que ja no tenien res que menjar de pa —passats III mesos havia que lo mestre ni negú del castell ni de la ciutat menjat no n’havien— e no menjaven sinó carn de cavall, e tan bon dia si·n podien haver. E crehien verdaderament que en breus dies se haurien a retre als moros, e ja·s foren donats sinó que lo soldà no·ls havia volguts pendre a merçé.

Com Tirant sabé aquestes noves, entrà en gran pensament. E com agué molt pensat, deliberà carreguar tota la nau de forment e d’altres vitualles, e que anàs a socórrer la religió de Rodes. E axí u féu. Prestament tramés per mercaders e donà’ls tanta moneda que carreguaren la nau de forment e de vins e de carns salades.

Com lo rey sabé açò tramés per Tirant e dix-li son voler ab paraules de semblant stil.