Capítol LVII

La resposta que lo rey féu al conestable

»—Si Déu me salve l’estat, honor e la real corona, yo crech verdaderament que aquest serà lo millor cavaller del món o serà lo pijor, perquè serà poca sa vida; e per la fe que dech a cavalleria yo no y daré loch. Puix ventura t’à portat que est stat vençedor, bé·t deuries contentar del premi de la batailla.

»E no·l volgué més hoir.

»—La mia ànima stà molt atribulada», dix lo conestable, «si la merçé de la senyora reyna no m’ajuda.

»Anà prestament a la cambra de la reyna, agenollà’s davant ella e besà-li moltes veguades les mans, supplicant-la li recaptàs gràcia ab lo senyor rey li deixàs fer armes. Com la reyna véu la molta voluntat del conestable, dix-li que era contenta de pregar per ell. No tardà molt que lo rey vingué a veure la reyna e ella molt graciosament lo supplicà que volgués donar licència al gran conestable que pogués fer armes a tota sa voluntat.

»—Com, senyora! —dix lo rey—, «voleu vós que un fadrí que scassament se sap senyir la spasa que entre en camp clos? Ell vos n’à supplicat e vós, per amor de sa mare que tant val, li deuríeu ésser contrària, e vós pregau per son mal. Yo per res no y daria loch, car lo seu virtuós pare ha fet tant per mi e per la corona de Anglaterra, que yo no bastaria jamés a satisfer-lo-y; e si prenia algun dan en sa persona, yo u stimaria més tenir. E lo gran perill que en les armes és, seria cosa poc difícil de rebre algun dan e desonor.

»Com la reyna véu la molta amor que lo rey mostrava tenir al conestable, no·l volgué més enujar e mès-lo en altres rahons.

»Com la reyna se’n tornà a son apartament, lo conestable li fon davant, e la reyna li dix tot lo que lo rey li havia dit e que les sues supplicacions en aquest temps no podien ésser admeses.

»Lo conestable stigué molt congoixat e vench al meu aleujament e tornà’m molt a preguar que yo·l consellàs com poria tornar a combatre altre cavaller. E diguí-li tot mon parer: que puix havia mort un cavaller, lo millor dels XXVI, no volgués enujar la magestat del senyor rey, puix tanta honor havia obtenguda.

—Sí Déu vos prospere e us leixe complir lo vostre bon desig —dix l’ermità—, aqueix conestable que dieu tenia pare ni mare ni afixos parents?

—Si bé —dix Tirant— allí era la comtessa, sa mare, la qual és de les majors de la cort e no y ha neguna que major senyoria tingua —car, de continent que la reyna fon venguda, lo rey, ab tot son consell, hordenà e volgué que la comtessa de Varoych la tingués en custòdia e totes les sues donzelles—, de son pare no curí de demanar ne per quant la mia pensa stava més occupada en les armes que no en demanar dels linatges. E més avant no n’aguera sabut sinó per causa que la comtessa, sa mare, tramés per mi, e quan fuy davant ella demanà’m si tenia muller ni fill; diguí-li:

»—Senyora, per què m’o demana vostra senyoria?.

»—Yo us ho diré —dix la comtessa—, si fill teniu, amar-lo deveu e, si muller teniu, deveu-la guardar de enuig e congoixa, car fort cosa és a la dona d’onor no tenir sinó un fill e aquell posar en tan gran perill.

»E ab paraules molt agraciades me dix per què havia prestat lo meu cavall e les armes ha un fadrí de tan poca edat, lo qual era orfe de pare e de mare, si bé era allí, car la sua ànima stava molt alterada que si per mala sort, axí com son fill havia mort aquell famós cavaller, que l’altre agués mort a son fill, no li restara sinó que la terra s’obrís e que la somís. Preguà’m ab gran affabilitat que, puix la divina Providència havia volgut dar vida a son fill, que yo no volgués ésser causa de la sua mort e de la sua desolació, que altre bé no tenia en aquest món. E yo li prometí, a fe de cavaller, de jamés fer cosa que a dan pogués venir a son fill, sinó fer-li tota aquella honor que a mi fos possible. E vaig-la supplicar que·m fes gràcia dir-me son marit si era mort de malaltia o en batailla. E la virtuosa senyora respós-me ab paraules afables, no alçant los ulls de terra, e dix:

»—Cavaller virtuós, yo só viuda de marit viu per mos peccats e per ma desaventura. Marit he tengut en lo temps de mon jovent, qui per lo món era per ses virtuts molt conegut, e nomenat lo comte Guillem de Varoych, e rey se poguera ésser intitulat si agués volgut».

»E puix viu sa bona voluntat, no curí de pus.

—Digau-me —dix lo hermità—, puix tant me haveu dit de aqueix conestable, qui és stat aquell qui ha guanyat lo premi e honor del camp?

—Certament, senyor —dix Tirant—, hom no pot ben judicar una tal fahena per ço com hi són venguts tan grans senyors, e los de més han fet armes molt honoroses. E sabuda cosa és, com los grans senyors s’esforçen a fer armes, ans donen la honor a aquell, encara que no u faça del tot bé, que no fan a un pobre gentilom qui u farà molt millor.

—Tot axò se pot ben fer —dix lo hermità—, mas per ço com en aquest regne és en pràtica que com se fan emperials armes, si·s compleixen de fer aquelles armes e festes, per los reys d’armes, erauts^[1] e porsavants^[2], ab trompetes e ministrés publiquen-lo per millor dels vencedors, e com aquestes sien stades molt solennes e emperials —que per tot lo món són stades publicades e admeses a la vera execució de ultrança—, volria saber qui és stat aquell qui la glòria e honor sobre tots ha obtesa.

Tirant callà e no volgué més parlar, sinó que ab lo cap baix e los ulls en terra stigué immoble.

—Tirant, mon fill —dix lo hermità—, com no·m responeu al que us demane?

Levà’s un cavaller que·s nomenava Diaphebus e dix:

—Senyor, paraules hi à que no han resposta, emperò, senyor, jo us jur, per aquell sanct orde de cavalleria que yo, indigne, rebí lo dia de Nostra Senyora de Agost, que us diré veritat de tot lo que s’és seguit del que vostra senyoria demana, e açò sens fictió neguna. Senyor, la sanctedat vostra deu saber com lo millor de tots los vençedors e qui ha guanyat lo premi del camp, jutgat per lo senyor rey e per los jutges de camp y encara per tots los reys d’armes, erauts* e porsavants*, e per tots los grans senyors de la cristiandat de aquells que allí eren, qui foren testimonis ab scriptura de llur mà e ab sagell de llurs armes ab carta rebuda per XXV notaris, avents tots auctoritat real e plenària licència de rebre semblants actes en forma pública, e closa per los dits notaris posant-hi cascú son signe, la qual puch bé mostrar a la senyoria vostra…

—O, com me plauria veure aquest singular acte! —dix lo hermità.

E Tirant levà’s de allí on sehia, que no y volgué més aturar, e manà descarregar totes les adzembles^[3] enmig de la praderia, e que parassen les tendes, e prop de la font posassen les taules e que adobassen de sopar.

E Diaphebus se féu donar una botgeta en què portava la carta e començaren a legir, la qual era del tenor següent.