Capítol CCCLXVI

Com la donzella mora se manifestà a Tirant com ella era Plaerdemavida

—Lo sinestre de fortuna me ha portada a la fi de mos darrers dies e, verament, no és en mi que en neguna manera puga resistir contra les tues forces, per què pren e elegeix de mi. Si vols la mort, dar-la’m poràs e, si·m vols per cativa, en ta libertat stà. Mas, per què·m cal despendre paraules supèrflues sinó contentar la tua senyoria?

E levà’s prestament en peus e donà dels genolls en la dura terra e dix:

—E com, capità senyor! Axí haveu perduda totalment la natural conexença? E és bé veritat e no és cosa admirable que, lla hon amor no ha, no y pot haver recort. E com! No só yo la mísera desaventurada de Plaerdemavida, la qual per la senyoria vostra he sostenguts tants treballs, dolors e misèries e, a la fi, captivitat?

Tirant prestament tingué uberts los ulls de l’enteniment e no la lexà més parlar, havent en aquell cars verdadera notícia de ella ésser Plaerdemavida. E agenollà’s en terra davant ella e abraçà e besà-la moltes voltes en la boca en senyal de gran amor verdadera. E com per bon spay la hagué festejada, Tirant manà que a la porta de la tenda fos parat hun bell strado tot cubert de draps de brocat alt e, a les spatles e per terra, de bells draps de raç. E l’estrado era de fusta ab molts grahons. E Plaerdemavida fon asseyta en lo més alt grahó del strado, vestida de hun manto de brocat carmesí forrat d’erminis que Tirant li féu traure dels seus per ço com tota l’aljuba^[1] se havia squinçada. E la senyora de la ciutat feren seure en lo darrer scaló e les donzelles baix, sobre los draps de raç. Bé·s mostrava en aquell cars Plaerdemavida ésser reyna segons l’estat en què era posada. Tirant li havia levat l’alquinal e era restada en cabells.

Tota la gent se pensava que Tirant la volgués pendre per muller, tan grandíssima era la honor que li feya. E féu fer crida per tot lo camp que tots vinguessen a besar la mà a Plaerdemavida, sots pena de mort. Aprés, féu fer altra crida que tots los de la ciutat, axí hòmens com dones, fossen perdonats e cascú d’ells pogués viure en la ley que·s volgués. E no fos negú del camp, en la pena ja dita, de fer mal ni dan en persona ni en béns a negú qui fos de la ciutat. Aprés, féu aparellar moltes viandes e féu hun convit general a tots los que menjar hi volguessen. E tots los ministrés e trompetes del camp e de la ciutat manà que fossen aquí. E fon feta la més singular festa que jamés sia stada feta en hun camp, que durà huyt dies.

Estant en aquestes festes, lo senyor d’Agramunt sabé com aquella que ell havia volguda matar era Plaerdemavida: font molt més agreujat per lo gran defalt que comés havia. E per causa de açò ell parlà ab lo rey Scariano e ab la reyna, qui jamés se partia del costat de Plaerdemavida, e suplicà’ls que fossen bons en lo perdó que volia demanar a Tirant. E ells digueren que eren molt contents. E acompanyat lo senyor d’Agramunt del rey e de la reyna, com fon davant Tirant, ab humil gest e piadosa veu, de tals paraules li féu present.