Capítol CXXXII

La resposta que la princessa féu a l’emperador, son pare

—O pare piadós! Per què voleu posar aguayts a la mia vida e al vostre repòs? Car bé sap la majestat vostra que los casos afortuïts de fortuna, qui han en si linatge de tots perills, deuen ésser remesos a la divina Providència. E per quant los vostres dies benaventurats ja passats e los que són per a venir feneixquen benaventuradament, sens enuig ne alguna veixació temerosa, la altesa vostra no deu permetre yo sia separada de la vostra vista, car yo stime més morir prop de la majestat vostra hi en la mia pròpia pàtria que si, per exalçament de riqueses, yo vivia en stranya terra, en dolorosa vida e fatigada de molts suspirs.

Com lo emperador véu lo parlar de sa filla acompanyat de tanta discreció e amor, fon lo més content home del món per ço com dix que prop de ell volia morir.

E venint la nit, Tirant, ben informat de tot, pres dos hòmens de la ciutat, qui sabien molt bé tota la terra. E caminaren tota la nit e l’endemà fins a migjorn, que arribaren en una gran planícia qui era nomenada Vallbona. E tota aquella vall era plena de bestiars, de grans e de pochs, com tot lo més bestiar tinguessen allí per dupte dels enemichs. E Tirant féu pendre totes quantes egües pogué haver e féu-les liguar les unes ab les altres, ab CC hòmens que les portaven, e manà’ls que fessen la via de lla hon stava lo camp dels enemichs, e tantes com ne poguessen haver, que fossen preses e posades ab les altres. E Tirant se’n tornà a la ciutat de Constantinoble e apleguà-y lo quint dia: féu fer mostra a tota la gent.

L’endemà per lo matí benehïren les banderes ab singular processó e festa que fon feta. Tota la gent se armà e pujaren a cavall per partir. Primerament, ixqué la bandera de l’emperador, portada per un cavaller qui era nomenat Fontsequa sobre un gran e meravellós cavall tot blanch. Aprés ixqué la bandera de la divisa de l’emperador, la qual era ab lo camper blau ab la torre de Babilònia tota de argent, ficada una espasa dins la dita torre ab un braç tot armat qui tenia la espasa per lo mantí, ab un mot de letres de or qui dehien: «Mia és la ventura». Aquesta bandera era acompanyada de tots los servidors de casa de l’emperador. Aprés de aquesta esquadra venia lo duch de Pera ab ses banderes e ab tota la sua família. Aprés venia altra squadra del duch de Babilònia e, aprés, lo duch de Sinòpoli e lo duch de Deperses. Aprés venia lo duch de Casàndria e lo duch de Montsanct, cascú ab sa squadra, qui eren venguts de Nàpols. Aprés passà lo marqués de Sanct Marco de Venècia, ab la sua squadra, e aprés lo marqués de Monferrat. Lo marqués de Sanct Jordi ixqué molt abillat^[1] ab los cavalls encubertats de brocat e de seda, e tota la sua gent molt en orde de totes les coses necessàries a la guerra. Aprés ixqué lo marqués de Peixcara ab la sua squadra, e lo marqués del Guast e lo marqués d’Arena, lo marqués de Brandis, lo marqués de Prota, lo marqués de Monnegre e un jermà bastart del príncep de Tàrantol; cascú de aquests ixqué ab sa esquadra. Aprés de tots aquests, ixqueren lo comte de Bell-Loch, lo comte de Plegamans, lo comte d’Àger, lo comte de Aygües Vives, lo comte de Burgença, lo comte de Capaci, lo comte de Aquino, lo comte de Benafria, lo comte Carlo de Malatesta e lo comte Jacobo de Vintimilla, de Cicília; e cascú de aquests ixqué ab sa squadra. E molts altres comtes e vescomtes e altres capitans ixqueren ab ses esquadres de gent d’armes, tots conduhïts a sou de l’emperador. E foren XLVIII esquadres, en les quals y havia CLXXXIII mília combatents.

E com totes foren passats davant lo emperador, e de totes les dames qui·ls miraven, e Tirant, qui anava entre ells capitanejant —no del tot armat, sinó les cames e los braços e un gesaran, e vestia sobre tot una sobrevesta imperial—, posant tota la gent en orde. E la darrera squadra de totes era la de Tirant, ab ses banderes: la dels cadenats e la dels corbs. E com lo emperador véu ja casi tota la gent fora, de la finestra cridà lo capità e dix-li que no·s partís per ço com ell volia parlar ab ell e dar-li letres per al duch de Macedònia, e per alguns altres. E Tirant dix que era molt content.

Com tota la gent d’armes, de peu e de cavall, fon fora de la ciutat, Tirant se’n tornà e pujà alt en les cambres de l’emperador, e trobà’l que stava en un retret ab lo secretari scrivint. E no li volgué res dir per no torbar-los. Com la princessa véu a Tirant, cridà’l e dix-li:

—Capità, segons veig la vostra partida és certa, segons los senyals. Prech al Senyor de tot lo món vos done victòria ab honor, axí com fon Alexandre en lahor^[2].

E Tirant, regraciant-li molt lo que li havia dit, donà del genoll en la dura terra e besà-li la mà tenint-ho en senyal de bona ventura. E tornà-li a dir la princessa:

—Tirant, vejau ans de vostra partida si negunes coses voleu de mi. Digau-les-me, car yo us faç cert que us serà tot atorguat ab cor de no fallir-vos jamés en res.

—Senyora singular en lo món —dix Tirant—, la majestat vostra no té par, com lo fènix, axí en dignitat com en virtuts. E yo, senyora, bé demanaria si vostra celsitut^[3] m’o volia atorguar e, obtenint tal gràcia, seria coronat en la celestial glòria sobre tots los altres sancts, no volent jamés més béns possehir en aquest món. E per ço com sé que·m seria deneguat per vostra altesa, seria demesiat lo demanar fins a tant que la excel·lència vostra me mane que parle.

—Hai, capità! —dix la princessa—. Com sou huy exit tot beneyt! Par que no sapiau mal ni bé! E yo bé entench vostre lenguatge, per bé que yo no sia stada en França: vós demanau fortuna de virtut e yo no demane senyoria, mas demane libertat de amor. E com lo rey vol, jamés entra fe en casa sua.

—Senyora —dix Tirant—, no·m bandegeu de vostra majestat, car no volria que us ne prengués axí com fan les juhïes, que, com volen parir, que tenen les dolors del part, reclamen a la verge Maria e, com han parit e són delliures de tot mal, prenen una tovallola ben blanca e van per tots los cantons de la casa e dehien: «Fora, fora, Maria de casa de la juhïa!».

—Hai, en beneyt! —dix la princessa—. Puix me dau càrrech de saber, aturant-vos glòria de ignorància, aplicant tots jorns un bé aprés altre! E vós no haveu mester assessor qui parle per vós, mas les paraules femenils ab poch treball ixquen de la boca! Mes bé veig jo, qui us dava loch, bé sabríeu executar lo qui toca a vostra part, car lo que yo us dehia no era per pus sinó, si havíeu mester or o argent o joyes, yo de bon grat vos ne daré, sens que no·n sentirà res lo senyor mon pare.

—Senyora —dix Tirant—, yo, com a servidor obedient de la altesa vostra, vos faç infinides gràcies, mas supplich-vos me fassau una singular gràcia.

—Si a mi serà honesta cosa —dix la princessa—, yo seré contenta de fer-ho. Emperò primer vull saber lo que desijau haver de mi, car yo só composta de tal metall que jamés prometí res que no u atengués, ara fos de mal o de bé: la mia paraula no pot tornar atràs. Açò us poden dir totes les mies donzelles e a tots los qui·m tenen coneguda: que lo sí és sí e lo no és no.

—Tant és major virtut la vostra! —dix Tirant—. E yo, senyora, no us demane sinó que la altesa vostra me faça gràcia que·m doneu aqueixa camisa que portau, per ço com vos és més acostada a la vostra preciosa carn, e yo ab les mies mans la pugua despullar.

—Sancta Maria val! —dix la princessa—. Hi què és lo que·m dieu? Yo seré bé contenta de dar-vos la camisa, joyes e robes e tot quant he, mas a mi par que no seria justa cosa que les vostres mans toquen lla hon negú no ha tocat.

E prestament se n’entrà en la sua cambra, e despullà’s la camisa e vestí-se’n una altra. Ixqué en la gran sala, hon trobà a Tirant, qui·s burlava ab les donzelles, e cridà’l a un depart e donà-li la camisa, e besà-la davant ell moltes veguades perquè fos més content. Tirant la pres ab gran alegria, anà-se’n a sa posada e dix a les donzelles:

—Si lo emperador me demana, digau-li que prestament seré açí, que·m só anat armar perquè pugua prestament partir.

Com Tirant fon a la sua posada, acabà’s del tot armar, e trobà allí Diafebus e Ricart que eren tornats per vestir-se les cotes d’armes que s’avien fetes, totes de chaperia. La de Ricart era tota brodada de madeixes de or totes embaraçades, e dehia lo mot: «No y trop cap ni sentener». La [de] Diafebus era tota brodada de cascayls, e dehia lo mot: «Lo que ha altri fa dormir a mi disperta». Com Tirant fon del tot armat mirà la camisa, que era tota de fil de seda ab grans listes de grana molt amples e en les listes hi havia brodades àncores de nau, e dehia lo mot: «Qui bé stà, no·s cuyta^[4] moure e, qui seu en pla, no ha d’on caure». Era brodada a costats, les mànegues molt grans, que tocaven en terra. Vestí-la’s sobre totes les armes, e la mànegua dreta pleguà-la fins prop del muscle e la mànegua squerra la pleguà fins a mig braç, e senyí-la’s ab un cordó tot de or de sanct Francesch. E féu-s’i posar sobre tot, sanct Cristòfol, ab lo Jhesús a la part sinestra, tot de or, ben liguat perquè no caygués.

E axí vengueren los tres cavallers a pendre comiat de l’emperador e de totes les dames. Com foren alt, trobaren lo emperador, qui stava sperant al seu capità que vingués, perquè volia que·s dinàs ab ell. Com lo emperador véu a Tirant, dix-li:

—Nostre capità, quina cota d’armes és aqueixa que us haveu vestida?

—Senyor —dix Tirant—, si la majestat vostra sabia la propietat que té, n’estaríeu molt admirat.

—Molt me plauria saber-ho —dix lo emperador.

—La virtut que té —dix Tirant— és de bé afer, que com yo partí de ma terra una donzella la·m donà, la qual és la més bella, e de totes virtuts complida, de totes quantes donzelles són en lo món. No u dich en derrogació de la senyora princessa, que açí és, ni de les altres donzelles qui de honor són.

Dix lo emperador:

—Per cert, jamés se féu en lo món negun bon fet de armes si per amor no·s fes.

—E per ço, senyor, vos promet —dix Tirant—, a fe de cavaller, que, en la primera batailla que yo·m trobaré, yo la faré mirar als amichs e als enemichs.

Lo emperador se posà a dinar, e la emperadriu e sa filla, e lo capità aprés de ella. E féu seure als dos cavallers en altra taula ab totes les dones e donzelles. Aprés que foren dinats ab molt gran plaer —e en especial Tirant, com menjava en un plat ab sa senyora, pensà ésser més benaventurat que no era— lo emperador se n’entrà dins una cambra e féu entrar allí a la emperadriu, e a sa filla e a Tirant. Aprés, intraren totes les dames e cavallers. E en presència de tots lo emperador dix a Tirant paraules de semblant stil.