Capítol CCXLIIII

Resposta feta per la primcessa a la letra de Tirant

Encara la mia mà duptava pendre lo paper, lo qual creya no ab maestria, la ploma scrivint ab paraules de amistat ni menysplaent[s], ma letra mostrar malvolença a tes obres me obligue. Si de fe mon dir no fretura, hauràs a creure passions de noves maneres causades per tanta dolor, les quals tu m’as dades a sentir. E aquelles comportaré ab paciència tant com la vida m’acompanyara, car tanta crueltat ensems ab tan strema amor yo pens jamés fos vista. Sol aquest pensament me força respondre a ta letra: si creus les tues mans lo darrer terme d’elles han usat de novell offici e, puix han agut delit e glòria, no deuen ésser dignes de perdó per ço com s’eren despullades de tota pietat. E diverses vegades asagí, ab paraules de benignitat, pregar-te no volguesses robar lo premi de ma honestat. E si les mies paraules no·t mouen a pietat, te devien induyr a merçé les mies làgrimes e la tristor de la mia cara. Mas tu, més cruel que leó famejant, no guardant dret ni envers, has donada tanta dolor a la tua princessa. O casta de ma ignocència! Tan honest morir no·m consentiren, ans portaren lo murmur de mes darreres paraules a les orelles de la Viuda Reposada e vench la emperadriu. Parlant m’o consentí vergonya, la qual sovint d’estrema amor és enemiga, però ab dolorosos suspirs manifestava lo cubert seny de mes paraules. E·n lo gran desorde de ma benvolença diguí, no sé com, «Jhesús, Jhesús!», lansant-me sobre les faldes de la duquessa, la causa per a hon tenia ma vida avorrida. El qui erra pena mereix. E serà tal: que no ages cura de mi, que no la vull aver de tu.