Capítol XCVIII

Com Tirant ab sos companyons partiren de l’hermità e tornaren en llur terra

Tirant ab sos companyons per ses jornades caminaren tant que arribaren en la ciutat de Nantes. Com lo duch de Bretanya sabé que Tirant venia ab la sua parentela, ixqué’ls a rebre ab tots los regidors de la ciutat e ab gran cavalleria e feren-li la major honor que fer pogueren per ço com era stat lo millor cavaller de tots los qui eren stats en les grans festes de Anglaterra. E lo duch afavoria’l molt e li dava de sos béns, e Tirant era tengut en aquella terra en molt bona opinió de totes les gents.

E stant un dia Tirant ab lo duch e ab molts altres cavallers solaçant e parlant, vengueren dos cavallers de la cort del rey de França e lo duch los demanà si en la cort hi havia noves negunes. Digueren los cavallers:

»—Senyor, sí, car nova hi à certa que, com los templers foren morts e destrohïts, fon instituhït un altre orde qui·s nomena de Sant Johan de Hierusalem. E com Hierusalem fon perdut, aquests poblaren la ylla de Rodes e restà buit lotemple de Salamó. E de grechs e de moltes altres nacions fon poblada aquesta ylla de Rodes, com fon molt fortificada la ciutat e lo castell. E venint en notícia del soldà d’Alcayre, desplagué-li molt que crestians aguessen poblada aquella ylla, e lo soldà cascun any fehia los aparells per poder-la haver. E los genovesos, sabent tal nova que lo soldà fehia gran aparell, vehent lo port ésser molt bo e la terra fructífera e de moltes mercaderies abundosa —e per quant ells ab llurs naus van molt sovint en Alexandria e en Barut, que·ls vendria molt bé tinguessen allí aquell bon port e bona retreta—, fon posat en consell davant lo duch, e lo consell deliberà com ab poca dificultat se poria pendre la ciutat e lo castell. E havent-ho deliberat, ho posaren en obra, que armaren XXVII naus de molta gent e bona. E a la entrada de la quaresma ne trameteren III, e passats XV dies ne trameteren V fahent demostració que volien allí adobar e mostrar carena. Aprés, mijant quaresma, ne trameteren altres tantes. E feren-ho en tal forma que lo dia de Rams foren totes les XXVII naus en vista de Rodes, plenes de molta gent e de poca mercaderia, e fengien que les unes anaven en Alexandria e les altres en Barut; les altres se detenien voltejant dins mar perquè de terra no fossen vistes. E acostant-se lo Divendres Sanct, totes les naus foren dins lo port de Rodes, sperant lo Divendres Sanct, com en aquell dia havien de pendre la ciutat e lo castell, per ço com en aquell dia dins lo castell tenen moltes relíquies e qui y hou aquell dia lo divinal offici guanya indulgènçia plenària a pena e culpa per molts papes atorgada. Entre les altres relíquies tenen una spina de la corona de Jhesucrist, e aquella spina, en aquella hora que la y posaren al cap, floreix, e està florida fins en aquella hora que Jhesucrist reté lo esperit. Aquella spina és de junch marí, e és de aquelles que li entraven dins lo cap e li tocaren al cervell. E cascun Divendres Sanct la mostren e la tenen a vista de tothom.

»E los mals crestians de genovesos, sabent la pràtica del Mestre de Rodes e de sa religió, ab consentiment de dos genovesos cavallers de l’orde, qui staven dins lo castell, los quals prengueren totes les nous de les ballestes^[1] e posaren-n’i d’altres que eren de sabó blanch e de formatge, per ço que en lo temps de la necessitat ajudar no se’n poguessen. E lo Mestre e tota sa religió no y agueren jamés pensat, ans certament los hagueren tots presos e morts.

»Mas nostre Senyor algunes vegades permet algun gran peccat per major benefici. Dins aquella ciutat estava una galant dama, la qual per la sua molta bellea, de molts cavallers de l’orde era festejada e, per la molta virtut sua, negú no tenia res en ella. En special la amava un cavaller qui·s nomenava frare Simó de Far, natural del regne de Navarra. Aquesta dama, al parer de les gents, se mostrava de honestat exçelsa. Seguí’s que un scrivá de la nau del capità dels genovesos era exit en terra e véu la gentil dama e enamorà’s molt d’ella. E congoixat de amor infinida, va a parlar ab la senyora e diu-li com ell té molt bon grat d’ella, e que la pregua que li faça tanta gràcia que li done la sua amor, que ell li darà tant de sos béns que·n serà molt contenta. E de continent presentà-li un diamà e un robí que valien çinch-cents ducats. E mès la mà en una botgeta que portava en la çinta e tragué una gran grapada de ducats e lançà’ls-hi en la falda, que tota la feren alegrar. Passades moltes paraules entre ells, ell obtingué tot lo que volgué —e açó fon lo Dijous de la Cena—. La gentil dama, perqué pogués haver d’ell molt més, li féu grans festes mostrant-li amor infinida.

»—Ara —dix lo genovés—, puix jo he agut de vós tot lo que volia, yo us promet demà en aquell dia, dar-vos la més rica casa de tota aquesta ciutat, ab tot lo moble, perquè siau la més rica dama e més benaventurada de totes.

»—Hay, mesquina! —dix ella—. Ara que haveu agut de mi lo que volíeu, vos voleu burlar de mi ab prometençes impossibles que no·s poden fer? Anau ab la pau de Déu e no·m vingau pus en casa.

»—O, senyora! —dix lo escrival—. Yo·m pensava haver conquistat un regne e tenia’m per lo més benaventurat home del món pensant que la vida vostra e la mia seria tota una, e que los cossos no·s poguessen separar sinó per mort natural, e fervos la més rica senyora de tota la ylla, e vós me dau comiat? E no pense la vostra galant persona que u haja dit per burlarme de vós, que us ame més que a la vida mia, sinó que ab tota veritat vos parle. E de ací a demà, per tot lo dia, no y ha tant, que·n veureu la experiència verdadera.

»—Si lo vostre verdader parlar fos ab efecte, deixant paraules colorades, e alguna cosa en bé venir s’espera, dir-m’o deuríeu, puix tanta amor dieu que·m portau, perquè lo meu esperit ne restàs aconsolat. Emperò vosaltres, genovesos, sou gent desconeixent, que sou tals com los àsens de Sòria, que van carreguats de or e menjen palla. E per ço crech que tot deu ésser burla e no u dieu sinó per enganar-me.

»—Senyora, si vós me prometeu de tenir-me secret, yo us ho diré.

»E la gentil dama lo y promés. E lo genovés li dix tota la veritat del fet com se tenia de fer.

»Com lo escrivà fon partit de la dama, ella tramés al castell un fadrí ben entés e discret. E trobá lo mestre en la sglésia ab tots los frares que dien los faços. Lo fadrí parlà ab lo Simó de Far, e féu-lo exir fora de la sglésia e dix-li les següents paraules:

»—Senyor comanador, ma senyora vos pregua que, si d’ella jamés sperau haver compliment del que desijau, encara que siam en dies de Passió, que de continent, totes coses leixades, siau ab ella, que ab molta humilitat vos spera e desija-us servir de cosa que jamés vos oblidarà.

»Lo cavaller, mogut més de amor que de devoció, leixà lo servey de nostre Senyor, e tan secretament com pogué, se n’anà a la casa de la senyora, la qual com lo véu lo rebé ab molta amor [a]braçant-lo, e pres per la mà se ase[gueren en] lo estrado. E la senyora, ab veu baixa, féu principi a semblants paraules:

»—Cavaller virtuós, perquè tinch conegut la molta amor que·m portau e los treballs que haveu sostenguts per voler obtenir lo que de mi desijau e yo, volent guardar la honor e fama que deu resplandir en les dones de honor, no he volgut jamés admetre les vostres preguàries, ara, perquè tals trebals ne la amor que·m portau sia sens premi ni·m tingau per ingrata, vos vull premiar de dues coses: la primera és que só contenta de servir-vos de tot lo que a mi sia possible per lo molt meréixer vostre; la segona, vos he fet venir en tal dia perqué la necessitat ho requir per manifestar-vos la dolor inextimable que la mia ànima sent, que freda suor corre per lo meu cors d’un terrible spant que tinch davant los meus hulls, e açò per causa del gran perdiment del mestre de Rodes e de tota la religió e, aprés, de tot lo poble de aquesta ciutat. E no donant-vos més spay sinó fins a demà, que·l sermó sia acabat, que tota la vostra religió sia perduda.

»—Senyora de molta estima —dix lo cavaller—, molta glòria és per a mi que de tan poca servitut que us he feta obtingua tan gran premi com és de acceptar-me per servidor, la qual gràcia estime més que si m’aguésseu fet monarcha del món. E supplique a la vostra gentilea voler-me manifestar tal cars perqué per mijá meu pugua ésser restaurada la nostra religió e no plácia a la virtut divina que·s segueixca un tan gran dan. E besant-vos les mans vos supplique que haja de vós alguna doctrina perquè veja si en aquest fet algun remey s’i porà dar. Car, sobre totes les dones de honor deveu ésser exalçada. E per ma part vos offir, encara que ja sia tot vostre, la persona e los béns e honor.

»Molt restà contenta la agraciada senyora de les paraules del cavaller e recità-li larguament tot lo que lo escrivà li havia dit. Com lo cavaller hohí semblants paraules recitar, stigué molt admirat pensant en la gràcia que la divina Providència li havia fet en fer-li revelar un tan gran secret. E donà dels genolls en la dura terra per voler besar los peus e les mans a la virtuosa senyora, e ella no u comportà, e prengué’l del braç e alçà’l de terra, e abraçà’l e besà’l de amor virtuosa. Lo cavaller, per la necessitat gran que lo cars requeria d’avisar-ne lo mestre perquè agués temps de provehir en los remeys, pres graciós comiat de la gentil dama. La nit era ja escura e lo castell tancat: no tement los perills que seguir li’n poguessen, fón a la porta del castell e tocà grans colps. Los cavallers qui fehien la guayta alt en la murailla del castell demanaren qui era lo qui de tan gran pressa tocava. E lo cavaller, nomenant-se Simó de Far, que l’i obrissen. Digueren los de la guayta:

»—Vés-te’n, malvat! No saps los perills e dans que·t stan estojats si lo senyor mestre sap que en aquesta hora tu est fora del castell? Torna-te’n e per lo matí poràs entrar a ton plaer.

»—Yo só ben cert de tot lo que vosaltres me dieu —dix Simó de Far—, mas a mi cové en tot cars del món de entrar esta nit dins lo castell, per què us prech molt afectuosament que digau al senyor mestre que·m faça obrir, car no tem ni vull tembre negun perill que seguir-me pugua.

»Una de les guaytes anà a la eglésia, e trobà lo mestre qui stava prop del moniment dient ses ores. Com sabé que Simó de Far a tal hora era fora del castell, dix ab gran ira:

»—Yo li promet, si Déu me deixa veure lo matí, li faré dar tal disciplina que a ell serà castich e als altres serà exemple. O del mal frare que axí deixa la religió! Des que yo só mestre no he vist ni sabut que negú sia a tal hora fora del castell. Anau e digau-li que esta nit no pot entrar, mas que demà aurà la bona strena.

»E lo mestre tornà en sa oració e la guayta se’n tornà ab la resposta. Com Simó de Far hohí tals rahons, homilment tornà a pregar als cavallers qui la guayta fehien volguessen tornar a dir al senyor mestre que l’i fes obrir, que la entrada sua era de gran necessitat e, aprés que l’agués hoït, li donàs la penitència que merexia. Per tres voltes lo y tornaren a dir e lo mestre en nenguna manera no l’i volia fer obrir. Estava allí un cavaller molt antich qui dix al mestre:

»—Senyor, per qué vostra senyoria no dóna audiència ha aquest frare Simó de Far? A veguades se segueixen coses en una hora que no s’esdevé en mil anys. Aquest cavaller ja sap la pena que li va en lo que ha comés, no·l tingau per tan foll que sens causa ell vulla entrar en aquesta hora, puix al matí poria entrar segurament. Per què tendria per bo que, guardades les portes, e dalt per les torres les guardes stiguen armats e ben provehïts de grosses canteres. Car, senyor, jo he vist en mon temps, si no aguessen uberta la porta del castell a la hora de la mija nit, lo castell de Sanct Pere se perdia per la gran multitut de turchs que y vengueren a hora incogitada. E hora per hora lo mestre, que Déus haja, lo socorregué e lo castell fón deliurat dels enemichs.

»Lo mestre, per les paraules de l’antich cavaller, fón content que li obrissen, e manà que les portes fossen ben guardades e la muralla, e feren-lo entrar, lo qual venia ab la cara molt alterada. Com lo mestre lo véu davant si, li dix:

»—O, mal frare e pijor cavaller, no tement Déu ni lo orde en què est posat, que en les hores indispostes e no honestes per a frares de religió ésser fora del castell! Yo·t daré la penitència que est mereixedor. Veniu vosaltres, ministres de justícia, e posau-lo en lo carçre^[2] e no li doneu a menjar sinó IIII onçees de pa e II de aigua.

»—La senyoria vostra —dix lo cavaller— no ha acostumat de condemnar a negú sens que no sia hoït. E si la rahó que daré de mi no basta a rembre la pena, yo vull rebre ab paciència la pena doblada.

»Dix lo mestre:

»—No·t vull hoir, sinó que mane que lo manament meu sia executat.

»—O senyor! —dix lo cavaller—. E així seré yo vilment tractat que no·m voleu hoir? Yo·m pens que no passaran XXIII hores que la senyoria vostra me volria haver hoit e haver-me donat la millor comanda de tota la religió, car no us hi va sinó la vida, la dignitat e que·s perda tota la religió. Aprés, si lo que yo diré no és veritat, no vull altra menys pena sinó que·m façau lançar dins mar ab una mola al coll, e yo vull morir màrtir per mantenir la nostra religió.

»Lo Mestre, qui véu que lo cavaller tant se justificava, manà que·l lleixassen e dix:

»—Ara veurem què sabràs dir.

»—Senyor —dix lo cavaller—, no és cosa que a dir faça en públich.

»Lo Mestre féu apartar tota la gent, e lo cavaller féu principi a tal parlar.