Capítol CXIIII

Com Ricart en presència del rey de França, dix que combatria a Tirant a tota ultrança. E com lo rey de França combaté Trípol de Súria e aprés robà la costa de Turquia

—Tots los qui no tenen verdadera notícia de la honor de aquest món, mostren llur poch saber manifestant ab llur boca aquell grosser parlar qui diu: «Ab la rahó de mon compare me’n vaig», no advertint ni sabent lo gentil stil ni virtuosa pràtica de nostres antecessors, segons se lig de aquell famós rey Artús, senyor qui fon de la petita e de la gran Bretanya, lo qual donà fi e compliment a la pròspera e pomposa Taula Redona, hon tants nobles e virtuosos cavallers en ella segueren, qui foren coneixedors e mereixedors de tota honor e gentilea, e avorridors de tot engan, falcia e maldat. E si per art de cavalleria la cosa era ben jutjada, la honor e la glòria de aquest món a qui deu ésser atribuïda sinó a mi? Car Tirant, per ésser covart e home poch sforçat en batailles, per bé que la pròspera fortuna li sia stada favorable e li haja ajudat en moltes coses, no resta que lo premi de aquest acte no degua ésser dat a altri sinó a mi, ab totes les forçes e honors de cavalleria que·s mereixen al més benaventurat de tots. E yo, que stich descalç, jamés calçaré çabates en los meus peus fins a tant que per la majestat del senyor rey, e per los nobles cavallers sia determenat aquest fet, car a tots és notori e manifest que, aprés que tota la gent fon recollida, restam Tirant e yo sols a la vora de la mar. D’ell a mi passaren moltes rahons qui seria aquell qui primer se recolliria. Ell tenint vot fet e yo no, volguí veure los majors perills que en les armes poden ésser, ab la gran multitut de moros que y havia e vehent ell yo no voler-me recollir, fon ell contet de posar primer lo peu en la escala ans de mi. Donchs, senyor, sia de vostra merçé de ajustar vostre sacre consell e, sens afectió, la majestat vostra done la honor ha aquell a qui pertany, com de dret e de justícia a mi pertangua. E si vostra altesa açò jutgar no volrà, dich en presència de tots yo ésser millor cavaller que Tirant, e de combatre’l, de la mia persona a la sua, a tota ultrança.

Lo rey li respòs semblants paraules:

—Ricart, negun bon jutge no por bé res determenar si no hou primer les parts per què no·s pot fer si Tirant no y és present.

Aquestes rahons vengueren a notícia de Tirant, e ab la sua galera se acostà a la nau del rey. Com fon alt, lo rey era en la sua cambra, que dormia. Com Ricart sabé que Tirant era vengut, acostà’s a ell e dix-li:

—Tirant, per que·s vulla que sia, yo m’o tindré dins mon cor, però si gosau dir yo no sia millor cavaller que vós, yo us offir batailla a tota ultrança.

E lançà-li uns guants per guatge. Tirant, que véu que ab tan poch fonament lo volia combatre, alçà la mà e donà-li una gran galtada. La remor fon entre ells tan gran que lo rey hi agué a pujar ab una spasa en la mà. Com Tirant véu lo rey, pujà-se’n en lo castell de proha e allí ell se defené molt bé. E dix al rey:

—Senyor, castigue la majestat vostra aqueix desvergonyit cavaller qui és principiador de tot mal. Jamés s’és vist en fet d’armes, ni menys spasa fellona^[1] davant los seus hulls, e ara me volia combatre a tota ultrança sobre no-res. E si ell venç a mi, haurà vençudes totes les cavalleries que ab mon treball yo m’é sabudes percassar^[2] en glòria e lahor^[3] mia; e si yo só vençedor, hauré vençut un home que jamés s’és vist en armes.

Acabant de dir Tirant semblants paraules, féu senyal a la galera e ab una corda baixà en ella, tenint-se allí per segur. E si lo rey en aquel cars lo agués pogut haver, perquè en la sua nau havia fet semblant ultratge, fóra stada poca meravella no li agués fet levar lo cap de les spatles.

Lo rey partí ab tot lo estol^[4] de Trípol de Súria e féu la via de Chipre. E robà tota la costa de Turquia e mès a foch e a flama, que carreguaren totes les fustes de molta riquea que presa havien. Com foren en Chipre, ixqueren en la ciutat de Famagosta e aquí prengueren vitualles e tiraren la volta de Túniç.

Aquí lo rey desembarcà e combateren la ciutat molt estretament. E Tirant ab los seus combatien una torre, e al peu de la torre havia un gran fossat e Tirant caygué dedins. Rica[r]t anava tot armat per veure si·s poria venjar de Tirant. Con fon a la torre véu que Tirant jahïa dins lo fossat. Ricart saltà, axí armat com stava, dins lo fossat e ajudà a levar a Tirant, e dix-li:

—Tirant, vet açí lo teu mortal enemich, lo qual te pot donar la mort e la vida, e no plàcia a Déu que yo consenta que muyres per mans de moros puix ajudar-te puch.

E per bella valentia lo tragué defora, car certament lo agueren allí mort si Ricart tan prest no·l ne agués tret. Com fon fora, dix-li:

—Ara, Tirant est posat en libertat. Guarda bé la tua persona de morir, que yo·t faç cert que faré tot mon poder de matar-te.

—Cavaller virtuós —dix Tirant—, yo he vista en tu molta bondat e gentilea, e cone[c]h que ab ànimo sforçat de cavaller has restaurada la mia persona de cruel mort. Agenoll-me en terra e deman-te perdó de la offensa que t’é feta, e don-te la mia spasa, la qual pos en la tua mà, que prengues de mi aquella venjança que a tu plaurà. Car posat cars que tu ara no·m vulles admetre mos prechs ni ma demanda, jamés en dies de ma vida tiraré spasa contra tu, car la venjança que vols haver de mi, ací la tens present e, agenollat als teus peus axí com stich, la pots pendre, puix graciosament la’t do, e yo la rebré ab molta paciència.

Lo cavaller, com véu dir a Tirant paraules de tanta humilitat e submissió, li perdonà e fon content de ésser son amich. Aprés foren tan grans amichs que jamés de llur vida se partiren fins que la mort los separà.

Com lo rey agué presa la ciutat de Túniç e barrejada, Ricart no volgué anar en la nau del rey, sinó en galera de Tirant. Com lo rey e los cavallers saberen lo fet com era passat, donaren molta lahor* als dos, perquè cascú havia husat de molta gentilea. Partint lo rey de França de la ciutat de Túniç, tiraren la volta de Cicília per veure sa nora, e desenbarcaren en Palerm. Com lo rey de Cicília sabé la llur venguda, féu aparellar molt gran festa al rey de França. Lo rey de Cicília entrà en la nau del rey de França e, com se veren, fon molta alegria entre ells. Ixqueren en terra e la nora fon a la vora de la mar, e aquí se feren molt gran festa sogre e nora. E lo rey de França li donà de grans donatius, e tot lo dia la portava per la mà, que no la’s deixava partir. E tants dies com aturà allí lo rey de França, cascun dia ans que la infanta fos levada, li trametia un rich present, lo un dia de brocats, altre sedes, cadenes de or, fermaills e altres joyes de molta stima.

Lo rey de Cicília festejà molt bé al rey de França e presentà-li cent cavalls molt bells e molt singulars, de què lo rey de França féu molt gran stima. E lo rey de Cicília manà a sa filla que ella en persona entràs en totes les fustes e les regonegués com staven de vitualles, e que les fornís de tot lo haurien que mester. Lo rey de França pres en gran stima del que la nora fehia, e tenia’n molta consolació com vehia que era dona molt discreta e per a molts afers, que cascú dia stava del matí fins al vespre en les fustes, que no menjava, fins que agué acabat de fornir-les.

Avituallades que foren les fustes e recollits los cavalls, lo rey de França pres comiat del rey de Cicília, de la reyna e de la infanta e recollí’s. E portà-se’n ab si lo príncep de Cicília e com fon en França donà-li una filla sua per muller.

Lo estol* partí del port de Palerm e tirà la volta de Barberia e, costerejant, vengueren a Màlegua, a Horà e a Tremicén, e passaren lo estret de Gibaltar. Foren a Cepta e Alcàscer-Seguer e a Tànger e, al tornar que féu passà per l’altra costa de Càliç e Tarifa e Gibaltar, passà per Cartagènia, car tota la costa en aquell temps era de moros, e de allí passaren per les ylles de Ayviça e de Mallorqua. Aprés anaren a desenbarcar al port de Macella. Donà licència lo rey a totes les fustes, ecceptat les de son fill Phelip perquè volgué que anàs ab ell per veure la reyna sa mare. E Tirant anà ab ells e de allí passà en Bretanya, en companyia de son natural senyor, per veure son pare e sa mare e sos parents.

E aprés alguns dies que lo rey de França agué dat compliment en lo matrimoni de sa filla ab lo príncep de Cicília, volgué que Phelip tornàs a sa muller, lo qual agué nova com l’altre fill del rey de Cicília s’era fet frare e havia renunciat al món. E Phelip supplicà a son pare, lo rey de França, que volgués trametre per Tirant, perquè li fes companyia fins que fos en Cicília. Lo rey scriví letres al duch de Bretanya e a Tirant volgués anar per amor sua ab Phelip en Cicília, e al duch, que·l ne preguàs molt. Tirant, vehent les preguàries dels dos tan grans senyors, li fon forçat de obeir los llurs manaments. Partí de Bretanya e vingué a la cort del rey; lo rey e la reyna lo preguaren molt que volgués anar ab Phelip e ell molt graciosament los ho atorguà.

Partiren de la cort Phelip e Tirant e anaren a Macella, hon trobaren les galeres que staven molt en orde de tot lo que mester havien. Phelip e Tirant se recolliren e agueren lo temps tan pròsper que en breus dies foren en Cicília. Lo rey e reyna e la infanta agueren gran consolació de la llur venguda, hon foren molt ben festejats. Aprés que VIII dies foren passats, stant lo rey en son consell, fon en recort de l’emperador de Constantinoble, de la letra que tramesa li havia de sos treballs e congoixes. Tramés per Tirant e en presència sua la féu legir, e era del tenor següent.