Capítol CLXI

Com Tirant tingué lo guiatge en la mà, prestament se’n pujà al castell, hon trobà la princessa en una gran sala. Com la princessa lo véu, levà’s en peus. E axí prest, com Tirant la véu, alçà grans crits —que tots los que eren en lo castell ho podien bé hoyr—, dient:

—Servau-me lo guiatge, senyora! Per què no·m servau lo guiatge? Per què m’apresonau tan cruelment? Car no·s pertany donzella de tan noble linatge apresonar son servidor. Servau-me lo guiatge e tornau-me en ma libertat.

—O, senyor capità! —dix la princessa—, yo só contenta de servar-vos vostre guiatge. Yo veig que negú no us toca ni negú no us apresona de part mia ni per manament del senyor emperador.

—Servau-me lo guiatge, senyora, car vós me apresonau —dix Tirant—, car jamés en ma vida tan cruel ne tan fort presó no sent.

Respòs la Viuda Reposada:

—Ay senyora! Sta presó que vós li feu tota és vestida de amor. La gramalla que porta tota és de dol, mas és brodada tota d’esperança; la camisa que porta per devisa fa sa conplanyença d’ésser ajustada ab sa senyora.

Lavors la princessa entés la requesta^[1] que Tirant li havia feta, e dix-li:

—Capità, si la fortuna vos ha apresonat, temps serà que sereu en libertat.

E pres-li lo guiatge de la mà e esquinçà-lo-y. E dix-li:

—Molt poca rahó haveu tenguda, capità de haver demanat guiatge per venir açí. E si ordenat era que yo erràs, la error mia té causes honestes, e la mia culpa serà major que la pena. E tu véns ab guany de victòria, e aquest loch pren leys en temps de pau e armes en temps de guerra per aumentar la glòria antiga dels grechs. Yo t’é donat guiatge per honor de l’emperador per ço que no fosses fet enemich.

E pres al duch de Pera per la una mà e a Tirant per l’altra e segué’s en mig d’ells. E aquí parlaren de moltes coses de la mort dels duchs e grans senyors, los quals eren morts en la batalla. E Tirant mostrava dolre-li molt la mort del duch de Macedònia e de la mort de Ricart e de Pírimus. E stigueren en aquestes rahons, parlant de l’emperador com anava recobrant viles e castells. Deliberaren allí davant la princessa que l’endemà per lo matí anassen lla hon era lo emperador, lo qual havia III dies que combatia una ciutat e no la podien pendre. Dix la princessa:

—Axí done Déu honor al senyor emperador, que si vosaltres partiu per anar lla hon ell és, yo no restaré que no y vaja.

E féu portar allí lo seu presoner e dix:

—Pensau vosaltres que encara que yo no·m sia trobada en les forts batalles axí com feu vosaltres, que yo no sàpia apresonar de nostres cruels enemichs?

E ab aquestes rahons se levaren e anaren a sopar. Mas la princessa menjà molt poch aquella nit, car en la vista de Tirant fon tot lo seu repòs. Lo duch se pres a rahons ab la senyora del castell e ab la Viuda Reposada, recitant-los les batalles que havien hagudes e la victòria que per mà de Tirant havien obtesa dient moltes lahors^[2] d’ell. E la Viuda Reposada stava molt inflamada en la amor de Tirant, mas no gosava manifestar la gran dolor e pensament que·n tenia per sa honor. E del pensament, moltes voltes se venia a smortir^[3]. La princessa dix al duch si·s volia venir allí a seure. Respòs que aprés hi anaria, com allí stigués a rahons ab aquelles senyores.

Stephania stava prop de la princessa quant ella dix a Tirant les següents paraules:

—La pròspera fortuna ha manat a mi que vingués, no per delit que tingués de veure batalles, mas per desig de veure aquell qui senyoreja ma libertat. Lo menyscapte gran que·n mi era, no trobant via ne manera que a ma passió remey pogués donar, pensí hun gran defalt ab què reparar-me pogués e, ab fengides paraules, decebí mon pare sots zel de amor filial. Ja per açò als enten[en]ts no pensseu sia tolt lo ver juhí, que ignoren la causa de la mia venguda, però yo·m só condemnada per exemple de virtut, per dar hun poch de repòs, si pot ésser dit, en la vida dolorosa a la mia pensa. Però la temor que yo he del mal és menor que la sperança. E la sperança que yo he del bé és menor que la temor. E són-me oblidats los mals que·m són seguits per causa vostra. E totes les coses són vistes per la fi, e aquella mostra què pot fer e què val e la glòria que donar pot segons les obres. A tots és manifest tal batalla com la vostra ja·s tractava, car si no u fes, encara que yo volgués tant errar, amor e sa mercé me detendrà tant fallir. E per ço donà a mi licència de venir a veure tot lo meu bé.

E callà e no dix més.

—Lo pasat mal —dix Tirant— no és res per a mi en stima de aquest que ara a mi turmenta, car passe dolor més que jamés no sentí, que de tot en tot vinch als strems en punt de perdre lo seny o de desesperar com veig la strema bellea que la celsitut^[4] vostra poseheix, que excel·liu totes les dames del món. Açò me ha forçat tant amar-vos. E conexent en la magestat vostra compliment de totes les virtuts, stich admirat com pot ésser que la altessa vostra tinga hun tan gran defalt —parlant tostemps ab vènia e perdó—, ço és, que no amau segons deuríeu amar, car si tant hagués servit a Déu e de tan bon grat, ja poria fer miracles. E yo, més malfadat que tots los altres, ame més verdaderament que tots los altres e no sé si seré amat. La lengua bé parla e diu tot lo que vol, mas la esperiència verdadera de la obra, hon la trobaré yo, per la qual puga venir a perfecció de vida? Car, quant hom és segur, del dubte surt una bona esperança, car amor no és procuradora de vergonya ni seu en banch de çabater, mas ama a qui deu amar, ço és, a qui l’ama, e dóna-li glòria en aquest món e vida reposada. Per què, senyora, en la celsitut* vostra no és aquell verdader recort que de temor vos cobre, fugiu al pas stret que la magestat vostra promés. Partint de vostra celsitut*, me digués semblants paraules, present Stefania: «Tirant, tu parteys de mi; fes que tornes viu. Yo só ací presta per reparar la leal e verdadera amor que·m portes. Déu és just e totes les coses del món li són presents. Ell me faça gràcia de complir lo meu desig, que yo compliré lo teu». Perquè, leja cosa és, senyora, a les donzelles nobles e de tanta stima, que vinguen a menys de lur promesa. Però, senyora, façam axí: posem nostre fet en conexença d’altri, e aquelles persones tinguen poder de determenar nostre fet —e lo que yo he parlat, parle per boca de la Viuda Reposada, qui·m dix a la venguda que yo fiu que no donàs fe ni crehença en les paraules de la altesa vostra, que totes eren ficcions de poesia. E per apartar tots aquests duptes e que la celsitut* vostra no sia lesa en la honor, en ma opinió, que sia conegut. E yo posaré per ma part la egrègia Stephania, e l’altesa vostra hi porà posar a Plaerdemavida o Diafebus.

—Tostemps he hoït dir —dix la princessa— que qui pare ha per jutge, segur va a plet. No perquè axí sia, mas perquè volríeu que axí fos, car bé sé que vós ho feu perquè no siau condemnat per aqueys jutges qui us són advocats, que qualsevulla altri vos condemnaria qui sabés què és amor ne honor. Esforçant axí vostra desaforada porfídia, restareu obligat de mort a vós mateix, més que no sou a Déu, qui us ha creat e fet de tal compàs que sou contrari a ma honor e fama.

En aquestes rahons se acostà Plaerdemavida, sigué’s als peus de Tirant, e dix-li:

—Senyor capità, negú no us vol bé sinó yo. Tinch compassió de vostra mercé, que neguna senyora de aquestes no us han dit que us despulleu les armes. Car, per la mia fe, vós portau la camisa ben trepada, que no sé brodador al món que millor la sabés trepar. Yo la viu vestir e despullar algaliada^[5] e ben perfumada; ara la veig tota foradada e perfumada de ferro e d’açer.

Dix la princessa:

—Dau-me la mà, la qual no ha perdonada la mort dels reys enemichs nostres.

Stephania li pres la mà e posà-la-y sobre les faldes de la princessa. Com ella véu que stava sobre los genolls seus, abaixà’s e besà-la-y.

—A mi no put honor —dix Tirant— ans ho tinch a molta gràcia e mercè. Mas veig la randa als peus, car ço que yo deuria fer vostra magestat s’i és volguda cuytar^[6]. E si tal liçència la altesa vostra me dava, de besar-vos les mans tota hora que yo volgués, e com me tendria per benaventurat! E molt més ab los peus e les cames ensemps.

La princessa li tornà a pendre les mans e dix:

—Les tues mans, senyor capità, vull que de ací avant tinguen previlegi sobre mi, en qui tens bon dret.

E levà’s prestament de allí per ço com era passada gran part de la nit, e perquè lo duch ni los altres no tinguessen què dir ni ocasió de parlar. Acompanyaren la princessa fins a la sua cambra, donant-li tots la bona nit. E lo duch e Tirant dormiren en hun llit.

E per lo matí les trompetes començaren a sonar e tots se armaren e pujaren a cavall. E Tirant féu pendre les scales que tenia dins lo castell que allí havia dexades. E la princessa tanbé volgué anar ab ells. Armà’s ab aquell arnès que fet havia e cavalcaren tant fins que foren lla hon era lo emperador, que en aquell cars combatien una fort vila hon hi havia molts forasters, gent del soldà que virilment conbatien per defendre lurs persones. Com lo duch e Tirant foren aplegats, dexaren la princessa bé acompanyada ab Diafebus e d’altres cavallers, tan luny de la vila que ab bombarda^[7] aplegar no y podien. Tirant anà hun poch pus baix de lla hon los cicilians combatien e féu adobar prestament les scales e posar en lo mur. Tirant fon lo primer que pujà. Com fon prop de la muralla, un turch li lançà una gran cantera, e Tirant, per desviar-se que no li donàs, pres hun poch de balanç, e la cantera donà en la scala e ronpé-la hun poch. E ab lo balanç que ell pres, la scala caygué rocegant per la paret, y ell ab la scala, però no·s féu mal. Féu arborar prestament altra scala e dues altres al costat de aquella. E molts ballesters^[8] staven al cap del vall, qui no dexaven traure bras o mà que no fos ferit. E Tirant tornà a pujar.

Lo emperador, qui era anat a veure sa filla, demanà qui era lo caygut de la scala, e digueren-li que lo seu capità. Pres-hi molt gran enug. Aprés lo y véu tornar, tramés-li a dir que per negun cars del món ell lo pregava que no volgués pujar en escala. Com lo y digueren, gens per axò no se’n volgué star. Com totes les scales foren dreçades, feren tan gran sforç qu·entraren per allí a la vila e mataren e apresonaren molta gent dins e de fora.

Com la vila fon presa, tots los barons de Sicília se presentaren a Tirant e donaren-li les letres del rey e de la reyna de Sicília. E Tirant los rebé ab cara molt afable, fent-los molta de honor, regraciant al rey e a la reyna e a ells la bona voluntat que li mostraven en ésser venguts. E axí com staven, tot a peu, isqueren de la vila e anaren hon era lo emperador e sa filla. Aprés que Tirant li hagué feta reverència, lo emperador li dix:

—Nostre capità, a vós no és donat pujar per scales de semblants combats, per lo gran perill que seguir-se’n pot sinó que la misericòrdia divina fa part en la nostra bona justícia, que·ns ha feta recobrar aquesta vila. E si per la comfiança de vostre bon dret sperau haver de totes coses victòria, lo que no·s lig en istòries, e si la vostra vida arriscau tant a mort e voleu que sia confusa per lo gran perill que representa en aquells qui la vida abandonen, e si per aquest sguart aprofitàs a vós mateix, encara als altres qui per star-se de batalles hauran salut, e per ço desig visquéseu en repòs e la vostra virtuosa persona no voler-la tant abandonar e en tan grans perills. E si en vós és lo desig de ben obrar, denegar no deveu les mies profecies, les quals a vegades ixen veres.

Respòs lo capità:

—A mi, senyor, és degut fer semblants actes millor que altre, e açò per tant com als temerosos faça recobrar sforç e pendre ànimo. E què dech fer yo e los altres, si·ns devem molt sforçar de bé a fer? Car no és lícita cosa que la magestat vostra stiga en semblants afers, car la dignitat vostra no u comporta, ni la edat que us pugau defendre sinó ab la virtut e no ab armes. E per ço la fi és dubtosa de semblants coses.

E lo emperador, hohint lo que Tirant li deya, pensà que de zel, de feeltat e de molta amor li procehïa. E Tirant se’n portà a la vila lo emperador e sa filla.

L’endemà per lo matí lo emperador tingué consell què farien ne devers qual part irien per recobrar les terres que perdudes eren. Los huns deyen que anasen a una part, los altres en altra. A la fi de tots, parlà lo capità e dix:

—Senyor, ja he dit a la majestat vostra que no és condecent la vostra altesa que pase d’ací avant, sinó que ab los barons de Sicília ab los quals sou vengut, vos ne torneu a la insigne ciutat ab tots los presoners que teniu presos, los quals fan gran despesa de viandes e d’altres coses, e la gent qui stà molt enujada de guardar-los. E lo duch té ja càrech, ab mi ensemps, de guardar e conquistar aquestes ciutats e viles que són prop de ací. E la magestat vostra que·ns faça venir les naus ab forment: car la guerra ha tant de temps que dura e los lauradors no poden panificar, és de necessari hajam de proveyr lo nostre camp per via de la mar; aprés, en lo imperi no n’i ha.

—Anit haguí nova com V naus que yo havia manat venir —dix lo emperador— són aribades al port de Cafa carregades de forment.

—Molt me plau —dix lo capità— de semblant nova.

De continent tramès que fessen molre tots los molins qui eren en lo riu nomenat Transimeno. Tirant agué proveÿt que l’endemà tots los presoners qui eren en lo camp y en la ciutat de Sant Jordi vinguessen al castell de Malvehý. Aprés, lo emperador partí de allí ab tots los barons de Cicília e atendaren-se tots prop del riu. E lo duch restà ab prou gent e Tirant féu venir del camp més gent per al duch e per a ell, la qual havia mester. Com foren al castell, lo emperador cridà el capità e aprés féu venir a la princessa e a les altres donzelles, e dix semblants paraules:

—Capità, puix la fortuna és stada tan contrària al nostre gran conestable, comte de Bitímia, ésser mort, a qui consellau façam nostre conestable?

Tirant donà dels genolls en la dura terra e dix:

—Senyor, si la magestat vostra era contenta de dar tal ofici de gran conestable a Diafebus, a molta gràcia e mercè ho hauria a la altesa vostra.

—Yo no·m partiré de vostre voler —dix lo emperador—. E per amor vostra, ara de present, per lo seu molt meréxer, yo li fas gràcia a Diafebus de l’ofici e capitania de gran conestable, e a vós del comdat de Sent Àngel, e leu-lo a ma filla e done’l a vós ab tots aquells drets, pertinències e emoluments que en dit comdat són, ab la tinença d’Altafulla, la qual, entre tot, és de renda arrendada setanta-cinch mília ducats. Tinch sperança en Déu ans de molt yo us daré altres coses, les quals seran molt millors. E per ço vull que demà se faça la festa e prengau títol de comte. Més vos ame donar títol de comte que de marqués, per bé que lo marqués de major grau sia que lo comte. Però comte vol dir frare d’armes, e per ço vos vull donar títol de comte perquè siau més conjunt ab mi.

Tirant li dix:

—Senyor, infinides gràcies fas a la magestat vostra com vos és stat plasent de fer-me una tan gran honor. E yo u tinch en tan gran stima com si ell valia CCCC mília ducats de renda. Emperò yo per res no·l pendria ni l’acceptaria per dues rahons. La primera, per yo no haver-vos-ho servit, car tan poch temps ha que yo só en servey de la altesa vostra que no merite tan gran premi. La segona, si lo pare que m’engendrà sabia yo tingués títol algú, perdria la sperança de ja més veure’m; quant més aquella qui·m parí e tantes dolors que passà en aquells nou mesos que·m portà. Porien pendre tan gran alteració que yo seria causa de abreujar-los la vida, e poria ésser dit fill homeyer, com ells jamés se agen vist altre fill sinó a mi, e no seria menys que no·m donassen la lur maledicció. E a mi no és deguda cosa cobrir la lur dolor. E fas-ne a la majestat vostra més de mil gràcies, tals com de servidor a son senyor més humilment se poden fer.

—Per res yo no permetria —dix lo emperador— que aquest comdat que us he ofert no sia vostre. E si títol de comte no voleu pendre, preniu la senyoria e la renda.

—Molt tem enujar l’altesa de la senyora primcessa —dix Tirant— de levar-li lo comdat e donar-lo a mi.

—Aquest comdat —dix la princessa— me donà per sa benignitat una mia tia. E les coses que són mies són de la magestat del senyor mom pare, que ací és present. E de tots los meus béns e de la persona pot manar a tota sa voluntat com de filla obedient, e aquells pot donar e lançar axí com a la sua majestat serà plasent. E no stigau per res de acceptar lo que graciosament vos dóna e ab molta liberalitat. E yo ara de present conferme la donació per a vós e als vostres.

Lo emperador lo tornà a pregar e a fatigar que·l prengués. Dix Tirant:

—Senyor, per res no l’aceptaria.

—Ab gran rahó se creurà de vós tot lo contrari del que la vostra lengua manifesta —dix lo emperador—, e yo restaré ab ma verita[t] manifesta. Deuria la virtut vostra pensar que lo que us he ofert aumenta la honor vostra, e deuríeu ésser content e no recusar, per yo ésser donador e vós rebedor. Yo us he conservat aquell bell do de fortuna que tots los hòmens van per tot lo món çercant, ço és, honor e profit. Per lo qual, si sens fició parlau, no deveu ésser tan desmenjat que no u degau acceptar. E si per ventura voleu que la gent cregua que açò sia per premiar-vos de la honor e benefici que fet me haveu, no tingau tal error, car encara la opinió de les gents, e dones e donzelles, stà encara morta. E per vós no voler acceptar lo que tan àmpliament vos he ofert, vinch a pensar que la vostra virtuosa persona de mi·s vol partir.

—No plàcia a Déu —dix Tirant— que yo·m partís de la maj[e]stat vostra durant lo temps de la necessitat. Però, senyor, puix tant me força la magestat vostra, yo acceptaré lo comdat e per aquell vos faré homenatge de feeltat. E per quant Diafebus m’és parent tan acostat e ço que és seu és meu, e lo meu és seu, ell pendrà lo títol de comte.

—Què em fa a mi —dix l’emperador—, puix yo·l vos haja dat e vós acceptat, que·l venau o·l doneu a qui us serà plasent?

Lavors Tirant se lançà als peus de l’emperador e besà-li lo peu e la mà per la gràcia que feta li havia. Dix l’emperador:

—Demà aturarem ací e farem la festa de Diafebus, e darem-li lo títol de comte e l’ofici de gran conestable.

—Per ço, senyor, suplich a la magestat vostra demà siau nostre convidat ab la senyora princessa e totes les dames.

E de tot açò Diaphebus no sabia res. Lo capità se partí de l’emperador e donà orde ab lo senyor de Malvehí de haver molts pagos, capons, perdius e gallines per a l’endemà. E feren coure molt pa e haver totes les coses necessàries. E Diafebus ab altres cavallers que venien de fora del castell, véu a Tirant que anava tot afaenat vers ell, e dix-li:

—Cosí, què és açò que ab tanta pressa anau? Ha y nova de enemichs?

—No —dix Tirant—, mas anau a la cambra de l’emperador e besau-li lo peu e la mà per ço com vos ha donat lo comdat de Sent Àngel e l’ofici de gran conestable. E yo faré ací adobar les coses que són necessàries per a la festa de demà.

E Diafebus ho féu axí. E aprés anà a la cambra hon era Stephania ab les altres dames. E cascuna li demanava un ofici per al comdat o per a la guerra, burlant-se axí ab ell.

Ixqué la princessa y ell fon prest agenollat e besà-li la mà, de la gràcia que lo senyor emperador feta li havia. E la princessa li donà en hun mocador deu mília ducats que havia mesos, e dix-li:

—Lo meu germà, preneu açò. E prech-vos que fins siau en la vostra cambra no u regonegau, e de açò vull seguretat de vós.

E ell li donà la fe que faria tot lo que trobaria per scrit. Diafebus ho pres e sentia lo pes, mas no presomia lo que era.

Partí’s de allí e anà-se’n hon era Tirant e dix-li:

—Puix yo he besat lo peu e la mà al senyor emperador, e la mà a la excelsa princessa, bé·m par que sia rahó, puix vós me haveu dat lo comdat e haveu-lo levat a vós per dar-lo a mi.

Agenollà’s prestament en terra e pres-li la mà per voler-la-y besar. Però Tirant jamés ho volgué consentir, mas posà-li la mà sobre lo cap e besà’l en la boca tres vegades. E los dos passaren moltes rahons, dient-li Tirant que no curàs, que allò era molt poch en sguart del que ell desijava fer per ell:

—Mas yo tinch sperança en Déu que per avant yo us daré altres coses que seran de major stima.

E Diafebus li’n féu infinides gràcies.

—Ara, senyor capità, voleu que vejam què és lo que m’ha dat la virtuosa senyora?

Posà-u en mans de Tirant e trobaren-hi hun albaranet que deya:

Al meu germà, e gran conestable e comte de Sent Àngel, prech ab molta amor prenga en paciència lo petit do per a fer la festa. En mi resta lo gran menyscapte per lo poch que us do, però la vostra molta virtut me tendrà per scusada considerant en lo loch hon só. E confés lo meu defalt que he comés en dar tan poca quantitat a hun home que és gran en virtuts.

Com ells veren açò, stigueren en pensament cascú. E Diafebus dix, per provar a temptar de paciència a Tirant:

—Voleu que no u prengam e que lo y tornem?

—No u fésseu! —dix Tirant—. Que entre pare e filla tenen lo cor tan alt e generós que si lo y tornàveu ho tendria en molt gran ofensa.

Com totes les coses foren posades en orde per a l’endemà, ells anaren a la cambra de l’emperador e aquí parlaren molt sobre la guerra. E Diafebus acostà’s a la princessa e féu-li infinides gràcies —y Stephania les hi ajudà a fer— del que la magestat sua havia fet.

Lo emperador devallà baix envers lo riu, hon véu allí molts hòmens que staven adobant taules e banchs. Lo emperador demanà lo que feyen a què tenia de servir. Dix lo senyor de Malvehí que per al convit e a la festa que l’endemà se devia fer.

E Tirant portava de braç a la princesa anant-se’n vora del riu passejant. Dix la princesa:

—Digau, Tirant, quina és la rahó que vós acceptar no haveu volgut lo comdat meu que·l senyor emperador a requesta* mia vos dava? E tres vegades m’esforcí de parlar, e tres voltes la mia lengua stigué sens profit, que la paraula me fallí com volguí començar de parlar per dir-vos: «Acceptau, puix dat vos és». E de vergonya no tenguí atreviment, per lo vell emperador que no conegués lo meu mal, car cosa convinent és que la vergonya sia mesclada ab amor. Emperò, totes les coses per vós fetes, acceptes són als meus ulls, restant en dubte que no l’haveu volgut acceptar perquè és stat meu.

—No veja yo Déu —dix Tirant— si tal cosa és passada per lo meu enteniment. Ans aquell comdat tinguera yo en més gràcia e mercè que si m’agués dats deu ducats o marquesats sol per ésser stat de la magestat vostra. Axí, Déu vulla complir les coses que yo li deman, ço és, que vulla confermar lo vostre voler a complir lo meu desig. E per ço que la celsitut* vostra sàpia més clarament ma intenció, jamés pendré títol negú, tant com la vida me acompanyarà, sinó emperador o no res. E sabeu ab què·m matau? Ab la strema bellea que la altesa vostra posseheix. Car aquell primer dia que us viu, vestida ab brial^[9] de cetí negre, e los vostres pits donaren als meus ulls entrada, ab los cabells hun poch scampats que semblants a madexes d’or resplandien, e la color de la vostra cara paria, de vergonya, roses ab liris mesclades, que de aquell dia ençà la mia ànima és stada cativa de vostra altesa. O! Bé és cosa cruel voler dar pena a qui tant vos ama! Encara me dolch de vós, que no poreu soferir les penes que sou merexedora per haver tan poca pietat de mi, com la mia querella sia justa e bona, e lo meu clam crida contínuament davant la magestat divina: «Justícia!». E vós, en aquell cars, direu: «En mal punt com yo no amí aquell verdader Tirant, lo qual ab tanta de amor me amava». E si suplicacions de vasall a senyora y poden valer, o de cavaller a donzella de tanta noblea e dignitat se consent adorar, agenoll-me en terra e fas-hi lo senyal de la creu e aquella ador axí com a la vostra persona, que per part de la celsitut* vostra me sia atorgat hun do. E quasi li vengueren los ulls en aygua prenent-li pietat de si matex. No tardà molt la princessa respondre en stil de semblants paraules.