Capítol CXXXVIII

La resposta que Tirant féu als embaixadors dels altres caps de la embaixada

—Als cavallers és donat seguir la noble fi e lahors^[1] de les glorioses batalles en senyal de gran virtut. E la glòria antigua dels grechs és oblidada per vosaltres, mas la granea del seu nom no porà jamés preterir tant com durarà la memòria de Troya. E com la majestat del senyor emperador subsehesca en virtut e bondat de cavalleria a n’aquells gloriosos antichs cavallers grechs, és mereixedor per la sua gran dignitat e humanitat de senyorejar tots los reis de l’univerç món. E com lo soldà e lo Gran Turch, no tement Déu ni lo blasme de la gent del món, axí de crestians com de moros, com sien encorreguts en les penes de gentilea e de cavalleria, volent pendre e ocupar ab violència lo títol e dignitat imperial, per què yo confie en lo divinal auxili, car Déu, qui és coneixedor de totes coses, me darà virtut que yo daré mort al soldà e al Turch. E serà manifesta la veritat de la llur gran malesa que han feta a la majestat del senyor emperador, de haver-li levat la major part de l’imperi. E treballen en desposehir-lo del tot, de què·m par que és cosa de molt gran inhumana crueltat, on perjudiquen e encativen lur honor e fama. E per tot[e]s aquestes coses desús dites, direu al soldà e al Gran Turch que yo per res a present no·ls daria pau ni treva, si ja ells no juraven a l’alquibla, en presència de tots los bons cavallers qui de honor senten que, dins temps de VI mesos, ells e tots los seus ixquen fora de tot lo imperi e restituixquen totes les terres que s’han occupades de l’imperi. E no penseu lo que dich ho digua per menyspreu de vostres senyors ni per spècie neguna de supèrbia, sinó sols per no perdre a Déu per la bona justícia que tinch per la mia part, per ço com sé que en aquests fets tendré molts jutges e pochs advocats.

E donà fi a son parlar.

Levà’s lo embaixador Abdal·là Salomó e féu principi a tal resposta:

—O iniqua fortuna, com véns pròspera al novell capità fent-li obtenir triümpho de victòria de la passada batailla ab molta glòria, honor e fama virtuosa, en gran dan del poble morisch e de la antigua senyoria de aquell! E per sforçar lo teu virtuós ànimo, capità senyor, te vull mostrar ésser de tant conseller com enemich, reduynt-te a memòria aquelles coses qui conserven e augmenten la tua honor e fama, la qual la voluble fortuna t’à consentida, mostrant-te en tots tos fets valentíssim e discret capità. E deus guardar de no perdre aquella honor e fama gloriosa que deu ésser donada als cavallers qui usen de virtut. Los romans en llur temps foren stats contents de la tua pròspera fortuna, la qual de present has obtenguda, la qual se mostra ab senyal de la tua gran virtut: oblidada la granea del teu nom, mostres en tu majestat real. No penses tu yo demane pau sots menaces de batailla. E com fer no u volràs, spera aquella per al quinzén dia de la luna, a la qual vendrà tanta multitut de gent morisca que la terra no·ls porà sostenir.

E [el] savi Salamó Abdal·là girà la cara devers lo riu nomenat Trasimeno, e dix:

—O pacífich Trasimeno, com veig la tua cara blanca, e ans que passen molts dies seràs tot sangonós! Les quereles seran molt grans e la pública fama irà per tot lo món. E la lamentació que fas, capità virtuós, del teu emperador, no·t deuries de res admirar, car tant com lo regne és pus noble e més excel·lent e poderós, tant han major enveja los vehïns que prop li stan de possehir aquella. E per ço los grechs tostemps hauran més cruels enemichs e batailles mortals. E no és justa cosa, axí com tu dius, per dupte de tu ni dels grechs se’n tornassen en llur terra tants reys e grans senyors com hi à, tenint ells la major part de la senyoria de l’imperi, e vosaltres la menys. Lo millor que pots fer tu e los teus és que us afereu ab la vostra fe, axí com deuen fer bons crestians.

E pres comiat de tots e, com foren prop del riu, Tirant los tramés grans donatius a tots los embaxadors, e ells lo y regraciaren molt.

Passada tota la gent ab la petita barca, Tirant ordenà que aquella nit Diafebus partís ab molta gent de peu e de cavall, ab tots los presoners, per anar a Constantinoble.

Apleguat Diafebus prop de la ciutat, tot lo poble, axí hòmens com dones, li exien per los camins per veure los presoners que portaven. Com foren en la gran plaça —lo emperador a [l]es finestres ab totes les dames— tots los catius venien ligats ab cordes, uns aprés d’altres, ab la bandera del soldà e dels altres que presos havien roçegant —les per terra en senyal de victòria, lo emperador e tots conegueren Tirant ésser stat vençedor. E tots los cavallers foren exalçats, e la victòria fon molt gloriosa e alegra. E Diafebus donà a l’emperador, de part de Tirant, IIII mília e CCC presoners liberalment, perquè los grechs conegueren la sua virtut e gran liberalitat. Lo emperador los féu pendre e posar en bona guarda.

Aprés, Diafebus pujà alt e féu reverència a l’emperador, e a la emperadriu e a la excelsa princessa; aprés, a totes les altres dames. Lo emperador lo féu desarmar allí davant ell, e féu-li dar, que·s vestí, una roba d’estat brodada de or e de perles, largua fins en terra, perquè no·s refredàs. E féu-lo seure en un scabel davant la sua cadira, e totes les dames entorn de ell. E féu-li recitar, del dia que de allí partiren fins al present dia, tots los actes que fets havien. Creure podeu que Diafebus no s’oblidà res que fos en honor e lahor* de Tirant. La glòria que de tants singulars actes lo emperador sentí, no u cal demanar, car si lo emperador n’estava content, molt més ho era la princessa. E Diafebus aquella nit fon ben servit dins lo palau de totes les coses necessàries, e tots los servidors seus. E no comportaren que altri lo servís sinó donzelles.

Aprés lo sopar, lo emperador pres sa fila Carmesina per la mà e Diafebus pres la emperadriu del braç, e entraren-se’n en una cambra, que avien aparellada per a Diafebus, ab totes les dames. E tots li fehien molt gran honor. E Diafebus donà del genoll en la dura terra e regracià molt a l’emperador e a totes les dames la molta honor que li fehien. E stigueren parlant, fins a la mija nit, de la guerra; e lo emperador demanant lo capità què havia al cor de fer. E Diafebus li dix que certament no·s scusava en neguna manera del món que en breus dies no aguessen una fort e cruel batailla. Lo emperador, perquè Diafebus pogués reposar, partí de la cambra ab totes les dames, e no volgué consentir que Diafebus ixqués de la cambra.

L’endemà lo emperador contà los presoners, e pres del seu tresor XV ducats per cascú presoner e donà’ls a Diafebus perquè·lls donàs al capità.

Com la princessa conegué que Diafebus era fora de fahenes, tramès-li a dir que vingués a la sua cambra. E Diafebus no desijava altra cosa sinó que pogués parlar ab ella e ab Stephania, de la qual ell era molt enamorat. Com la princessa lo véu, prestament li dix:

—Lo meu bon jermà, quines noves m’aportau de aquell virtuós cavaller qui té la mia ànima cativa? Quant serà aquell dia que yo·l veuré, e que·l pugua tenir prop de mi sens recel negú? Car ab veritat podeu creure que més lo desig veure que a totes les coses del món. Mas yo só ben certa que el pensa molt poch en mi, e lo que el falleix per natura, yo u recobre per amor. Atorgant vós bona fe, coneixereu que yo dich gran rahó e veritat.

Respòs Diafebus e dix:

—Les paraules afables que la celsitut^[2] de la majestat vostra ha dites alegrarien la ànima de aquell famós cavaller, si les agués hoÿdes, que la sua ànima fóra exalçada fins en lo novén cel, com la fama del vostre nom resplandeix sobre totes les altres donzelles del món en gràcia, bellea, virtut e dignitat. E yo no seria sufficient a poder satisfer en paraules ni en obres lo gran donatiu que la celsitut* vostra li à offert de la vostra noble persona. Per què, humilment e devota, vos regracie per part de aquell virtuós Tirant, e per mi offir a vostra altesa la persona, la ànima e tot quant he posar a tot perill per la majestat vostra, e promet-vos ab pura fe en res jamés fallir-vos. Mas la majestat vostra m’à fet admirar de les paraules offensives que la altesa vostra ha rahonat, de inculpar de poca amor aquell qui és tot pura amor, car Tirant, per natura, no té negú defalt ni de amor ni de honor, ni de res qui fos en derogació de la excel·lència vostra. E si sabia la celsitut* vostra los treballs que passa per la vostra amor, no l’inculparíeu de res, ans lo y pendríeu en algun comte. Car, cascuna nit stà armat fins passada mija nit com si agués entrar en batailla, e tots los del camp dormen e reposen hi ell vogeix e cerca tot lo camp, e moltes voltes ve ab la pluja a l’esquena. E com ve a les sues tendes, ve-sse’n dret a mi e prestament me parla de vostra altesa. E si plaer li vull fer ne servir, done-li dues hores de vida e tostemps és allí la majestat vostra present. E si entra en fet d’armes, no invoca sanct negú sinó lo nom de Carmesina. E yo, moltes voltes lo y dich, per què no invoca, ab lo nom de Carmesina, algun altre sanct perquè li ajude en les batailles. Diu-me que per res no u faria, car aquell qui a molts serveix no serveix a negú.

La princessa prenia molt gran plaer en lo que Diafebus li recitava de Tirant. Dix S[t]ephania:

—Puix vosaltres haveu parlat, la tanda ve a mi. Supplich-vos que·m vullau hoyr. Digau-me, senyora, per vostra noblesa: qui és aquell qui mereix ésser digne de portar corona de emperador sinó Tirant? Qui és aquell qui és mereixedor de ésser vostre marit sinó Tirant? E vós, senyora, teniu lo bé en les vostres mans e no·l voleu pendre. Algun dia vos ne penedireu, car hom deu amar als qui us amen. Yo sé bé que Tirant no ama a vostra altesa per los béns ne per la dignitat que vós teniu, mas, sabeu per què us ama? Per les virtuts que la vostra noble persona posseheix. Què anau cercant, mesquina de senyora? En tot lo món no trobareu cavaller qui ab ell se pugua egualar. E vostre pare no desija altra cosa en aquest món sinó que us ves casada. A qui podeu vós pendre millor que aquest jove dispost, valentíssim en les armes, liberal, animós, savi e destre en totes coses més que tot altre? Per què Déu no·m féu a mi filla de l’emperador, e que vós fósseu Stephania e yo Carmesina? Yo us asegur, res que fos en la mia persona no li fóra denegat. E si ell me alçava la falda del meu brial^[3], yo li alçaria la mia camisa, que ell no ves. Ell contentaria en gran part. E si vostra altesa pren algun rey estranger, què sabeu si us farà viure ab dolor? E si preniu algú de aquesta terra, parlaré contra mon pare, lo qual per major dignitat deu ésser vostre marit. E com vós volreu jugar, ell roncarà; com volreu parlar, ell volrà dormir. Si preniu lo duch de Pera, no és pertanyent a vostra edat. Aquest és lo que vostra altesa ha mester, que sàpia guardar de mal a vós e tot lo imperi, e·l sàpia defendre e augmentar axí com fa. Aquest és aquell qui us farà cercar tots los racons de la cambra, adés tota nua, adés en camisa.

La princessa reya molt fort de ço que Stephania dehia. Dix Diafebus:

—Senyora Stephania, digau-me, per vostra noblea, una veritat: si la senyora princessa, per bona sort de Tirant, lo prenia per marit, vostra merçé, a qui pendria?

—Diafebus, senyor —dix Stephania—, yo us fas cert que si la bona sort aporta que la senyora princessa sia muller de Tirant, yo per dreta rahó pendria lo més acostat parent seu.

—Si per linatge de parentesch ha de ésser, yo per dreta rahó hauria de ésser aquell, majorment perquè só obedient a vostra merçé axí com Tirant és stat de la majestat de ella, que tot lo món senyoreja per bellea e dignitat. Donchs, sia de vostra bona merçé acceptar-me per cambrer major de la vostra cambra, e que·m beseu en senyal de fe.

—A mi no seria justa cosa ni honesta —dix Stephania— que yo us fes ni us atorguàs neguna cosa sens manament de ma senyora, la qual m’à criada de poca edat, majorment en presència de sa majestat.

Diafebus donà dels genolls en la dura terra e ab les mans pleguades suplicà a la princessa, axí devotament e humil com si fos una sancta de paradís, que la y leixàs besar. E per molt que la supplicàs, tal licència no pogué obtenir. Dix Stephania:

—O, cor endurit a crueltat! Jamés s’és volgut inclinar a pietat per moltes supplicacions que li sien stades fetes a sa majestat. E no serà jamés alegra ne contenta fins a tant que yo veja ab los meus hulls aquell gloriós Tirant.

—Ay Diafebus jermà! —dix la princessa—. Ara de present no·m demaneu coses injustes, car no poríeu subvertir lo virtuós àbit de mon coratge.

Estant en aquestes plasents rahons, lo emperador tramés per Diafebus perquè partís prestament e se’n tornàs al camp.

Vengueren les guardes de la mar, e digueren a lo emperador com V naus grosses venien de levant. E lo emperador, duptant no fossen de genovesos, detingué aquell dia, que Diafebus no partís. E féu posar molta gent en les sues naus e galeres que en lo port eren. Com les naus foren apleguades, saberen com lo mestre de Rodes les trametia ab gent d’armes. Ixqué en terra lo bon Prior de Sanct Johan, ab molts bons cavallers de la creu blanca. E Diafebus stava en lo port, vora mar, ab tota la sua gent, sperant-los. Com se veren, conegueren-se e Diafebus los féu molta honor. Anaren ensemps al gran palau de l’emperador e trobaren-lo asegut en son stat. E lo prior de Sanct Johan, feta la reverència, féu principi a tal parlar.