Capítol CCLXV

Rahonament que fa Tirant a la Viuda Reposada

—Reduhint-vos a memòria, senyora, lo que ara me haveu dit, la consolació que vós en ma vista preniu, e que per mi és il·luminat lo fosch palau de la mia deessa, yo us ho tinch a molta gràcia del que·m dieu, per bé que conech que la mia trista sort no consent que puje al terç ni al quart grahó de la scala. E si egualment lo vostre voler posehís, la honor e los béns vos volria haver dats, e negú més de mi benaventurat dir no·s poria. E pensant, senyora, que los prechs que a nostre Senyor puch referir, e aprés a vós, que per mijà vostre obtenir pogués la salut mia, per tant benefici com per vos me seguirà de ma treballosa vida remeyat descanç aconseguir, e de tal remey ésser-vos molt obligat. Car de la passió que fora pensava ésser, ara veig en mi molt més aumentar. E si la fortuna me era pròspera en fer-me atényer tant de bé quant de vós ma vida spera, e lo atreviment vull me sia levat e de no voler pus ab vós contendre, mas a la bona voluntat que us tinch satisfaré recitant-vos de hun mercader hun exemple, qui era nomenat Gaubedí.

»Anant per mar, lo qual era partit de aquella gran e magnífica ciutat de Pisa, e navegant per les mars d’Espanya, tot lo seu cabal e sustància havia posat en hun barril de jochs de naÿps, pensant que ab aquell arribaria a port salvador e que la sua mercaderia vendria en gran aument de la sua sustància. E aplegat en les mars del Royne, prop lo port de Aygües-Mortes, en la scura nit la nau tocà en hun scull de roca, que tota s’obrí. Tots los mariners, ab la sperança perduda, se lançaren en mar per restaurar la vida. Aquest pobre mercader, pensant en restaurar més lo barril que la vida, devallà sots la coberta e véu la nau mija d’aygua, que se n’entrava a fons. Ab gran fatiga e major perill, tragué lo barril de la sua mercaderia, lansà’l en mar y ell aprés d’ell. E aferrà’s ab lo barril per poder-lo traure en terra. E tant sforç no féu que, dos o tres voltes perdent e cobrant lo barril, pensà perdre la vida. A la fi, a mal grat seu, lo hagué a desemparar e, anant per aconseguir a terra, ab tota la sperança perduda de recobrar son barril, encontrà’s ab una gran caxa. E per lo gran treball, axí de la mar com del perdut barril, li fon forçat de sostenir la sua persona en la caxa e, a poch instant, la mar los lansà en terra. Lo aflegit mercader, assegut sobre la caxa, féu aquí grans lamentacions, dolent-se de la perduda mercaderia dels naÿps. E trobant-se nuu, sens camisa, desijava més la mort que la vida. Com per bon spay se fon lamentat, partí’s de la caixa com a home desesperat e anà dos tirs de ballesta^[1]. E pensant en lo menys dan, tornà a la caixa per veure si y hauria alguna cosa de què·s pogués vestir. E rompent aquella, trobà moltes robes de brocat e de seda, e molts gipons^[2] e calses, e tot lo sòl de la caixa cubert de ducats e de fermalls e de moltes pedres precioses, que valia tot hun infinit tresor.

»Si bé, senyora, açò sia poca glòria a la stima del vostre valer —e dich-vos ab pura veritat que, en semblant loch, me vull sotsscriure yo ésser la caixa—, e perdent vós lo barril, sereu pròspera e benaventurada en aquest món. E ans que de vós haja resposta, vos prech porteu aquesta cadena per la amor mia, perquè mirant aquella siau en recort de mi, qui desige fer molt per vós.

No tardà la Viuda daurada de fer principi a hun tal parlar.