Capítol CCCLV

Rèplica que fa Plaerdemavida a Tirant

—Humana cosa és haver compassió dels afligits, e majorment de aquells qui en algun temps han tenguda prosperitat, e dolre’s de aquells miserables qui en lur temps han trobat alguns qui·ls han sabut donar remey en ses passions e congoxes, entre les quals, si jamés ne fon neguna, yo só stada una de aquelles. Los cavallers entesos, axí com tu, de mi te deuries dolre si pensaves en los qui en algun temps t’an servit, mas veig que com a desconexent vols acomanar a l’arbitre de hun cars afortuÿt tants grans fets e tan generosos, posant en tanta de adversitat les nostres vides e que en hun sol dia se destroexqua tanta bellea d’anys. No tens al món consell millor que és refrenar la fortuna pròspera, donant fi en los perills que l’om és posat, e no és poca saviesa servar e tenir manera e temprança en la favor molt gran de la fortuna plasent e honorosa, car si li soltes les regnes portar-te ha a l’espenyador. En moltes maneres te poria informar y amonestar de aquesta matèria, e no penses tu en tantes rahons que m’has dites yo no y pogués bé satisfer.

»Però no penses que yo sia de aquelles que en les mànegues me moque, car la mia acostumada fe ha induït a esta senyora ab les sues donzelles de venir davant la tua senyoria per ço que ab lurs premis l’ànimo teu, a protecció induhït, sia pus prest a la voluntat mia que a la del vencedor sies. E si fer no u volràs, al nostre Déu suplicaré digna gràcia me’n reta que de tan ingrata fama a tu e als teus al cel ab degudes laors^[1] no porte. Però si·l consell teu de la violència que fer-nos vols, sens virtut de cavaller, la obres, iré per lo món bandejada, donant cruels lamentacions de tu fins a les confines de Ytàlia, Spanya, França e Alamanya per donar fi al meu desig. E si aquesta ley és en vosaltres, crestians, la libertat mancar no pot ne degú de la supèrbia no serà constret a soferir, e als forts hòmens menys lo morir honestament los serà lícit. Tots los nostres majors dels regnes d’Orient ab innumerables honors han haguts triümphos de batalles e conquestes justes, no tals com tu ara vols fer.

»Mira què diu hun poeta nostre appellat^[2] Geber: com era gloriós capità Pompeu, com partí’s de sa terra ab honor inestimable e ab gent d’armes molt eleta e, si·s volgués, ab honor excelsa, se’n poguera tornar en son regne, mas, com no volgués tirar les regnes de fortuna ne retenir lo seu excessiu decorriment, caygué miserablement en tan improperós abatiment que, enderrocat de la honor sua, fon gitat en menyspreu, la qual, si Pompeu hagués tenguda la mijania, no posant-se en l’estrem de fortuna, haguera apagada per a sempre la fama de misèria. Mira què diu lo profeta Ysahïes: que en la terra de Barberia la fortuna és plasent e favorable. Saviesa és lunyar-se de les faldes a poch a poch de la dita fortuna e no confiar massa d’ella ne de sos abelliments. Mira què diu Aristòtil: “com pots dar fe ni crehença a la fortuna com en negun temps cessa de moure entorn, ab moviment soptós, la roda instimable? La qual fortuna no solament és sega, mas encara fa cechs tots aquells qui abraça e reb dins son si e no exalça ni dóna de sos falsos dons sinó a aquells qui d’alt loch de les honors molt insignes fa caure en bassa de dolor”. E Salamó diu, en hun tractat que fa, que les bevendes verinoses són cubertes ab dolçor de mel; la mort és anap del qual degú no·s pot scusar que ab ell no bega. E vós, capità senyor, vos prech, puix sou bon crestià, que ab virtuosa vida vullau comprar virtuosa mort, car la mort és cosa verdadera e la vida cosa sens veritat. Donchs, no oblideu la mort, car ella no us oblidarà, si bé·s diu Virgili: “hom deu amar la vida e no tembre la mort”. E les honors, qui són coses divinals, se han procurades axí com a robadors, que com volen robar no curen de entrar per la porta, mas per la paret, amagadament, e per la paret ixen, axí com a ladres, davant tothom. Car, a qualsevulla part que tastes la mar, salada la trobaràs.

»Senyor magnànim e virtuós: per lo que·t dich pot pensar la senyoria tua que ame la tua ànima e no volria que fosses asseyt en cadira de perpètua dolor, axí com féu Èctor, Alexandre, Aníbal e altres bons capitans. E per venir al que vull dir e satisfer al que la senyoria tua me ha dit, yo bé pens que sempre volràs perseverar en la tua desconexença. E sabs què diu lo salmista? “Aquell és cavaller malvat qui no ret guardó e més malvat qui oblida les honors e serveys que li són stats fets”, axí com tu has acostumat fer. O quina tan grandíssima desconexença com és la de ta senyoria! E si bé lo meu cor plora gotes de sanch, ab lengua torbada parlaré davant la excel·lència de aquest rey Scariano, lo qual ha mostrat molt major amor a la reyna, sa muller, que no has fet tu a aquella excelentíssima princessa.

»Mira, capità virtuós, yo parle ab sperit de profecia. Tens recort de aquell benaventurat dia que rebist la honor de cavalleria en aquella pròspera cort del rey de Englaterra e les batalles tan singulars que en aquell temps fist? E vencist ab molt gran honor sens engan negú los dos reys e los dos duchs de glòria molt memorable e matist molt virtuosament aquell famós cavaller, lo senyor de les Viles-ermes, sens frau ni engan negú, ans ab molta honor tua e càrrech seu fon portat e mès dins la sepultura. E no·t deu oblidar de Quirielayson de Muntalbà e de son germà en aquelles honrades festes. Qui fon millor dels millors sinó la tua noble senyoria? Què direm de Phelip, fill del rey de França? Ab lo teu gran saber lo fist rey de Sicília e ara posseheix la filla, lo regne e la corona. No·m dech oblidar de dir com la tua senyoria socorregué la religió de Rodes, com lo dia aprés que fuÿst arribat per fam se devien tots donar e posar-se en perpètua captivitat en poder del gran soldà. Y ell, ab la sua pròpia nau, no tement los perills que seguir-se podien, fon per ell la dita religió socorreguda. O senyor Tirant! Déus te aumente l’estat, vida e condició e, aprés la tua mort, la glòria de paradís poseyr pugues com a merexedor de glòria en aquest món y en l’altre! Car, havent hoÿda la tua virtuosa fama aquell benaventurat senyor, de tots los del món de major excel·lència, l’emperador de Contestinoble, qui ab ses patents letres te féu venir en la sua ciutat de Contestinoble e per sa alta magestat te fon donat lo bastó de la capitania general, mostrant als enemichs turchs lo teu sforç e poder, vencent-los una e moltes voltes ab ànimo sforçat de cavaller. Digues, capità senyor, tens recort de aquella sereníssima^[3] princessa, sobre totes les donzelles del món la més bella e virtuosa, qui·s sperava succehir, aprés mort del pare, en la corona de l’imperi grech? E est en recort de aquell famós cavaller, cosín germà teu, nomenat Diafebus, al qual tu graciosament li donist lo comdat de Sentàngel, aprés lo fist duch de Macedònia e li donist Stephania, neboda de l’emperador, per muller?

»O linatge de Roqua Salada, lo més digne de bondat e virtut que en lo món sia! Què és ara de vosaltres? Stau trists e desaventurats, detenguts en cruels presons en poder de infels, ab amarga captivitat, e lo vostre mestre e parent qui us solia ésser amich, Tirant lo Blanch, lo qual és ací present, de vosaltres no té cura ne recort. O cavallers del parentat del bon duch de Bretanya, tots del noble linatge de Roqua Salada! Qui us ajudarà ni us traurà de captivitat? Qui serà aquell qui en franqua libertat vos pose, car aquell per qui haveu lo dan que teniu, perduts los béns e los heretatges, vos té oblidats? Donchs, qui parlarà per vosaltres sinó la mort, qui és a tots comuna? E yo, qui só mora e parle per adevinalles, lo meu cor plora gotes de sanch per dolor que tinch de tants bons e tan singulars cavallers, car ja no n’exiran sinó ab los peus primers per lo trist comport e poca sperança que tenen. Plorau, trists de vosaltres e lamentau que Tirant lo Blanch vos ha oblidats! E no tinch admiració que a vosaltres desconega, que a una senyora —no diré qui és, mas puch dir que és la major e millor de tota la crestiandat— ha desconeguda per conquistar aquesta terra malvada e per ella a tots ha oblidats.

Molt fon admirat Tirant de hoyr semblants paraules e, ab cara afable, la pregà li volgués dir com sabia ella tant en sos fets, fent-li principi a semblant demanda.