Capítol CCLXII

Rèplica que fa la emperadriu a Ypòlit

—Encara que la mia pensa sia stada turmentada, no resta que no·m trobe en lo més alt grau de conexença de tu, la qual cosa, per no ofendre tanta singularitat que·n tu yo trobe, no·m clamaré de tu, ni menys de Déu ni de mi matexa, puix ab tan gran partit meu t’é sabut guanyar.

—Senyora —dix Ypòlit—, no és ara temps de fer moltes rahons, sinó que us deman de molta gràcia e mercé que anem al lit, e allí parlarem de altres negocis que aumentaran lo vostre delit e serà molta consolació mia.

E dit açò, Ypòlit prestament fon despullat, anà a la gentil vella e despullà-li la roba que vestia e restà en camisa. E tenia la sua noble persona de tanta gentilea e disposició que coneguera, qui en tal so la ves, com era donzella, que possehïa tanta bellea com en lo món trobar-se pogués. E sa filla Carmesina, en moltes coses li era semblant, mas no generalment en totes, car aquesta en son temps la excel·lia. Lo galant la pres al braç e pujà-la en lo lit. E aquí stigueren parlant e burlant axí com de persones enamorades se acostuma. Com fon passada mijanit, la senyora lançà hun gran sospir.

—Per què sospira vostra magestat? —dix Ypòlit—. Digau-m’o, yo us clam mercé, si Déu vos dexe tot vostre desig complir. Seria stat per poca contentació que tingau de mi?

—Tot lo contrari és del que dius —dix la emperadriu—, cars ans me és aumentada la voluntat, per ço com en lo principi te tenia en figura de bo, ara de molt millor e més valent. Mas la causa del meu sospir no és stat per pus sinó que·m dolch de tu, que·t tendran per heretge.

—Com, senyora! —dix Ypòlit—. Quines coses he fetes yo que per heretge me hagen a tenir?

—Certament —dix la emperadriu—, sí poden fer, per ço com te est enamorat de ta mare e has mostrada la tua valentia.

—Senyora —dix Ypòlit—, negú no té notícia del vostre molt valer sinó yo, qui mire la vostra galant persona qui té compliment de tota perfecció e no veig res qui desmesiat sia.

De aquestes coses e moltes altres passaren los dos enamorats ab tots aquells delits e lepolies qui solen passar per los qui bé·s volen. E no dormiren de tota la nit, que quasi lo dia volia venir. E bé dix veritat la emperadriu als metges que poch seria aquella nit lo seu dormir. E ja cansats de vetlar, adormiren-se, que ja era de dia.

Com fon ja gran dia, la donzella Eliseu, que ja s’era acabada de vestir, entrà en la cambra de la emperadriu per demanar-li com stava ni si volia res manar-li. Com se fon acostada al lit, véu hun home al costat de la emperadriu, qui tenia lo braç stès, e lo cap del galant sobre lo braç e la boca en la mamella.

—Ay, sancta Maria val! —dix Eliseu—. Qui és aquest traÿdor renegat qui ha decebuda ma senyora?

Fon en temptació de cridar grans crits, volent dir:

—Muyra lo traÿdor que ab cautela e ab decepció és entrat en aquesta cambra per possehir lo goig de aquest benaventurat lit!

Aprés pensà que negú no tinguera tan gran atreviment de entrar allí sens voluntat sua, e lo enparamentar de la cambra no era stat fet sens gran misteri. E feya son poder de conéxer-lo e no podia, per ço com tenia lo cap baix e no·l podia bé devisar. Tenia dubte que les altres donzelles no entrassen en la cambra per servir a la emperadriu, axí com havien acostumat. Eliseu entrà hon dormien e dix-los:

—La senyora vos mana que no ixcau de la cambra perquè no façau remor, perquè no ha prou contentes los seus ulls del seu delitós dormir en què stà.

Aprés mija hora passada, los metges vengueren per saber la emperadriu com stava. La donzella anà a la porta e dix com la senyora reposava, per ço com en la nit havia hun poch congoxat.

—Nosaltres starem ací —digueren los metges— fins a tant que sa magestat sia desperta, car axí nos ho ha manat lo senyor emperador.

La donzella, no sabent pendre remey en si —ni sabia si la despertàs o no—, stava en aquell pensament, e durà-li tant fins que l’emperador tocà a la porta de la cambra. La donzella, enujada e no ab prou paciència ni ab molta discreció, anà cuytadament^[1] al lit e cridà ab veu baixa:

—Levau, senyora, levau, que la mort vos és veÿna! Lo trist de vostre marit toca a la porta e sab que ab deslealtat, en perjuhí de la sua pròspera persona, lo haveu indignament ofés, sens causa ne rahó alguna. Qui és aquest cruel qui tanta dolor ab si porta que prop de vós stiga? És rey no conegut? Prech al subiran Déu que corona de foch al cap li veja yo posar. Si és duch, en carçre^[2] perpètua lo veja yo finar. Si és marquès, de ràbia les mans e los peus li veja yo menjar. Si és comte, de males armes dega morir. Si és vezcomte, ab spasa de turch lo cap fins al melich lo veja yo en hun colp partir. E si és cavaller, en fortuna vàlida, en la mar, tota pietat a part posada, en lo més fondo fins sos dies. E si en mi habitàs tanta virtut com possehïa la reyna Pantasilea, yo·l ne fera penedir, mas lo trist costum és dolre e plorar.

Com la emperadriu se véu despertar en tal mal so, pijor que de trompeta, l’ànimo no donà sforç a la lengua que pogués parlar, ans restà inmoble, que no pogué parlar. Ypòlit no entengué les paraules de la donzella sinó la veu. E per no ésser conegut, posà lo cap davall la roba. E véu la gran congoxa que la senyora tenia, posà-li lo braç damunt lo coll e féu-la abaxar davall la roba e demanà-li què era la causa de la gran passió que tenia.

—Ay lo meu fill! —dix la emperadriu—. En aquest món no·s pot atényer hun goig complit. Leva’t! Vet l’emperador a la porta! La tua vida e la mia, en aquesta hora, en les mans de Déu stà. E si yo no·t puch parlar, o tu a mi, perdona’m de bon cor, car sí·m faré yo a tu, que ara veig que aquest dia serà stat lo principi e fi de tota la tua felicitat e delit, e darrer terme de la tua vida e de la mia. Molt serà cosa enujosa a mi que aprés la tua mort yo no puga banyar lo teu sepulcre ab les mies adolorides làgrimes e portar los meus cabells arrufats. No·m poré lansar sobre lo teu cors mort dins la sglésia e pendre de aquell frets besars, trists e amarchs.

Com Ypòlit hoý dir semblants paraules a la emperadriu, pres-li gran pietat de si mateix, axí com aquell qui en semblants negocis jamés se era vist. E ab poca edat que tenia, féu companyia a la emperadriu, servint-la de làgrimes més que de consell ni remey. Emperò pregà a la donzella que li fes gràcia que li portàs la spasa qui en lo retret stava, e dix:

—Cobrat ànimo, ací vull pendre martiri davant la magestat vostra e retre l’esperit, e tendré la mia mort per ben spletada^[3].

En aquell cars la emperadriu no sentí remor neguna. Dix a Ypòlit:

—Vés, fill meu, salvat en aquell retret! E si és cosa de gran importància, yo·ls tendré a noves e tu poràs dar passament a la tua vida, la qual desige ab honor e stat visques en aquest món.

—Qui·m dava tot l’Imperi Grec e quatre voltes més que no és, yo no desempararia la magestat vostra. La vida e tot quant he vull abandonar ans que partir-me de vostra altesa, e suplich-vos que·m beseu en senyal de fermetat —dix Ypòlit.

Hoynt dir la emperadriu les paraules desús dites, li aumentà la dolor e, axí com aumentà en molta dolor, necessitat la requerí que aumentàs en molta amor. E no sentí remor neguna. Anà a la porta de la cambra per scoltar si sentiria gent d’armes o altre indici de mal, e véu, per una poqueta fenella que·n la porta era, a l’emperador e als metges qui del seu mal disputaven. E axí hagué plena notícia que lo fet no era res. E tornà corrent devers Ypòlit e pres-lo per les orelles e besà’l stretament, e dix-li:

—Lo meu fill, per la molta amor que·t porte, te prech que vages en aquell retret fins a tant que l’emperador ab los metges yo·ls puga donar alguna justa causa d’escusació.

—Senyora —dix Ypòlit—, en totes les coses del món seré pus obedient a la magestat vostra que si m’haguésseu comprat per catiu. Però no·m maneu partir-me de ací, perquè yo ignore si vénen per algun mal a fer en la vostra persona.

—No dubtes en res —dix la emperadriu—, car gran tumult fóra per tot lo palau, e yo conech bé que no és res del que Eliseu m’à dit.

Ypòlit prestament se n’entrà en lo retret e la emperadriu se tornà al lit e féu obrir les portes de la cambra.

L’emperador e los metges vengueren al lit e parlaren ab ella, demanant-li del seu mal ni com se era trobada aquella nit. La emperadriu respòs que la dolor del cap ab la passió del ventrell no la havien deixada en tota la nit dormir ni reposar fins que les steles del cel se foren amagadaes.

—E en aquell cars, los meus ulls no podent comportar la vetla, me adormí. E sent-me ara molt pus alegra e contenta que no en lo principi. E fon-me semblant que, si més hagués durat aquell plasent dormir, lo qual me paria que la mia ànima en una nit tanta consolació sentís. Però en aquest món la persona no pot atényer sol hun dia o una nit goig complit, car, en lo dolorós despertar que aquesta donzella me ha fet, me só tant alterada que lo meu sperit és restat ab la major passió que dir no·s poria. E si yo podia tornar en aquell cars mateix, me seria molt gran consolació, podent tocar e tenir en los meus braços les coses que ame hi he amades en aquest món. E crech que, podent yo attényer açò, me seria paradís en aquest món e compliment de glòria. E podeu creure, senyors, que si yo podia tornar en aquell gloriós repòs, la mia ànima seria tan contenta que yo seria prestament guarida.

Dix l’emperador:

—Digau, senyora, què era lo que en los vostres braços teníeu?

Respòs la emperadriu:

—Senyor, lo major bé que en lo món yo he tengut, e encara lo ame sobre totes les persones del món. E puch dir ab veritat que, yo stant en la piadosa vetla, me adormí e prestament me donà de parer que stava en camisa, ab una roba curta forrada de marts gebelins, de color de vellut vert, e que era en hun terrat per dir la oració que acostume dir als tres reys de Orient. E complida que haguí la beneyta oració, hohí una veu qui·m dix: «No te’n vages, que en aquest loch hauràs la gràcia que demanes». E no tarda que viu venir lo meu tan amat fill, acompanyat de molts cavallers tots vestits de blanch, e portava a Ypòlit per la mà, e acostant-se a mi, me prengueren les mans los dos e besaven-les-me, e volien-me besar los peus, e yo consentir no u volia. E aseguts en lo paÿment del terrat, passam moltes rahons de consolació en les quals yo prenguí molt gran delit, e foren tals e tan delitoses que jamés del cor me exiran.

»Aprés nos ne entram en la cambra, tenint-lo per la mà, e mon fill e yo posam-nos en lo lit, e yo posí-li lo meu braç dret dejús^[4] les sues spatles, e la sua boca besava les mies mamelles. Jamés tan plasent dormir no sentí, e deya’m lo meu fill: “Senyora, puix a mi no podeu haver en aquest miserable de món, teniu per fill a mon germà Ypòlit, car yo l’ame tant com fas a Carmesina”. E com deya aquestes paraules stava gitat prop de mi. E Ypòlit, per obediència, stava agenollat enmig de la cambra. E yo li demaní hon era la sua habitació e dix-me que en paradís era col·locat entre los màrtirs cavallers per ço com era mort en batalla contra infels. E no li poguí més demanar per ço com Eliseu me despertà ab més adolorit so que de trompeta.

—No us ho dich yo —dix l’emperador— que tot son parlar no era sinó de son fill?

—Ay senyor —dix la emperadriu—, que a negú no costà tant com a mi! E·n aquest braç lo tenia yo, la sua plasent boca tocava los meus pits. E los somnis que en la matinada se fan, molts ne ixen verdaders. E yo pens que encara no se’n deu ésser anat. Volria sperimentar, dormint, si·m tornaria a parlar, e que tornàs en lo delit que stava.

—Yo us prech —dix l’emperador— que no us poseu aqueixes follies en lo cap, e levau-vos del lit si bé stau, car tals coses com vós rahonau, qui més hi met més hi pert.

—Yo us suplich, senyor —dix la emperadriu—, que per la salut mia e per lo delit que yo espere aconseguir, vos plàcia lexar-me hun poch reposar, car tots los ulls tinch entelats de poch dormir.

—Senyor —digueren los metges—, bé se’n porà anar la magestat vostra e dexem-la dormir, que si aquest delit li levam seria poca admiració no aumentàs la sua malaltia en major grau que no és.

L’emperador se partí e feren exir totes les donzelles de la cambra sinó Eliseu, que y restà. Com les portes foren tancades, la emperadriu féu tornar a Ypòlit en son loch e dix a la donzella:

—Puix la sort ha permés tu has hagut a sentir en aquests afers, dóna orde que de tot ton poder vulles servir a Ypòlit més que a la mia persona. E posa’t en aquell retret fins tant hajam hun poch dormit, e tu seràs en ma openió e més favorida de totes les altres, e yo·t casaré mes altament de totes. Aprés, Ypòlit te darà tant de sos béns que tu·n seràs ben contenta.

—Ja no m’ajut Déu —dix Eliseu—, si yo tinch voluntat neguna a Ypòlit, de servir-lo ne menys en amar ne honrar-lo, mas per suplir al que·m mana la magestat vostra ho faré. Altrament no·m volria ésser abaxada en terra per pendre una agulla per ell, ans vos dich jamés portí més mala voluntat a home del món com fas a ell des que l’é vist en tal so star prop de vostra altesa. Leó famejant volria que li menjàs los ulls e la cara e encara tota la presona!

Respòs Ypòlit:

—Donzella, jamés pensí en fer-vos enuig que ab delliberada pensa ho fes. E yo us vull amar e fer per vós sobre totes les donzelles del món.

—Féu per les altres —dix Eliseu—, que de mi no hajau cura, car no·m plau acceptar res que de vós sia.

E prestament se n’entrà en lo retret e allí se pres fortment a plorar.

E los dos amants restaren en lo lit, tant que era quasi hora de vespres com ells se levaren. E trobaren la donzella que encara stava plorant. Com los véu entrar per lo retret cessà son plor e donà remey a la sua dolor la emperadriu, aconsolant-la. E preguà-la no·s donàs res en lo fet de Ypòlit. E açò fehia havent dupte que no descubrís lur fet.

—Senyora —dix la donzella—, no dupte la majestat vostra de mi, que yo pendria pacientment la mort ans que yo parlàs res sens manament vostre a persona del món, car yo veig la pèrdua de vostra altesa seria tanta que tot martiri ne passaria, e més cruel que no donaren a nengú dels apòstols. Lo segon dupte no temau: en presència o en absència yo faré tots los serveis que poré a Ypòlit per contemplació de la magestat vostra.

La emperadriu restà contenta, lexà Ypòlit en lo retret e tornà’s al lit, fent obrir les portes de la cambra. E prestament fon aquí sa fília e totes les dones e donzelles e lo emperador e los metges. E tornà’ls a recitar lo plasent somni que fet havia.

Lo dinar fon prest e la emperadriu menjà axí com a persona cansada de molt caminar, e la donzella posà sa diligència en molt ben servir a Ypòlit, e donà-li a menjar un parell de faysans e tot lo que li fon mester per a la humanal vida, e tenint-lo a prop de colacions singulars perquè no s’enujàs. E com no volia menjar, preguava’l-ne de part de sa senyora. Ypòlit la posava en noves ab moltes burles y ella jamés li responia sinó en lo que tocava a son servir.

Axí stigué la emperadriu, que no·s levà del lit fins a l’endemà, que lo emperador ja s’era dinat. E com se fon ligada, entrà en la capella per hoyr missa e fon gran contradició entre los capellans si a tal hora devien consagrar, com lo migjorn fos passat.

En semblant ventura e delit stigué Ypòlit dins lo retret per una setmana. Com la senyora conegué que prou l’avia spletat*, donà-li comiat dient-li que altre dia, com se seria descansat, poria tornar dins en la cambra e poria pendre d’ella tot lo que plasent li fos. E la emperadriu tragué de una caixa hon tenia les sues joyes un collar d’or fet a forma de miges lunes, e en les puntes de cascuna luna havia dues grosses perles, una en cascun cap, e alt, enmig de la luna un gros diamant, e davant venia una cadeneta d’acer ab una pinya d’or tota smaltada, e la meytat era uberta e l’altra closa, e los pinyons qui dins eren, grossos robís. No crech tan saborosos pinyons jamés foren vists. Aquesta sabor sabia Ypòlit, qui gustada l’avia. E en la part de la pinya que stava closa, en cascuna clofolla havia un diamà o un robí, o maracde, o safir, e no penseu que fos de tan pocha stima que no valgués pasats cent mília ducats. E la emperadriu, de ses mans la y posà al coll e dix-li:

—Pregua a Déu, Ypòlit, que yo·t vixcha, car pocha admiració serà que yo no·t faça, ans de molts anys, corona real portar. Ara açò per amor de mi portaràs e, com te serà present a la vista, seràs en recort de aquella qui t’ama tant com a la sua vida.

Ypòlit se agenollà en terra e féu-li infinides gràcies, e besà-li la mà e la boca, e dix-li:

—Senyora, com vol la magestat vostra desexir-se de una tan singular joya per donar-la a mi? Car si yo la tenia, la daria a vostra altesa, en qui seria mils spletada*, per què us suplich que la cobreu.

Respòs la emperadriu:

—Ypòlit, no refuses jamés res que ta enamorada te done, car regla comuna és, qui és major en dignitat, la primera vegada que prenen amistat, deu donar a l’altre, qui no u deu refusar.

—Donchs, senyora, què ordenau de ma vida? Què voleu que faça?

—Prech-te que·t plàcia voler-te’n anar, car yo tinch grandíssim dupte que lo emperador demà no entràs en aquest retret e no·t trobàs açí. Vés-te’n ara, que, aprés, altres dies seràs a temps a poder-hi tornar, e deixa passar aquest dupte que tinch.

Ypòlit se pres a riure; ab cara afable e humil gest li presentà paraules de semblant stil.