Capítol LXVIII

Com los jutges del camp donaren sentència que Tirant hagués la glòria de la batailla

Com per la magestat del sereníssim^[1] senyor rey sia stada dada licència e facultat a nosaltres, jutges del camp, de jutgar e dar sentència en totes les batailles qui·s faran dins lo temps per la magestat sua consignat —axí en liça^[2] com dins palench^[3], en pla o en montanya, a peu o a cavall, ab tela o sens tela, armats o desarmats, en loch públich o apartat—, e per lo poder [a] nosaltres dat, sentenciam e declara[m] que lo senyor de les Viles-Ermes és mort com a bon cavaller e màrtir d’armes. E per quant no pot ni deu ésser admés a ecclesiàstica sepultura sens spressa licència de nosaltres, per què declaram, puix n’és mereixedor, que sia soterrat e admés als suffragis de sancta mare Sglésia, dada la glòria a Tirant lo Blanch de la dita batailla. E aprés que·ls responsos seran dits, que sia posat en aquella sepultura de aquells cavallers qui en les armes moren sens ésser desdits. Aquesta és nostra sentència, sagellada ab sagell de nostres armes.

»Com la sentència fon publicada, tot lo clero cantaren una molt bella letania sobre la sepultura del cavaller. E durà que era prop de mija nit la honor que li feren perquè no s’era desdit hi era mort fent armes.

»Aprés tornaren a Tirant al seu aleujament ab grandíssima honor que lo rey e la reyna li feren e tots los stats. E semblant honor de aquesta fehien a tots los altres vençedors cavallers.

—Axí ajau goig e consolació del que amau! —dix lo hermità—. Me digau que de tantes nobles festes que són stades fetes és stat vençedor Tirant del camp per tres cavallers qui ha vençuts? Yo·n prench molta consolació per la primera notícia que d’ell aguí, com ell és stat lo millor dels vençedors, e stich molt admirat que per tres camps que ha vençuts li hajen dada la honor, que lo defalt està en los altres cavallers e no en ell.

—No, senyor —dix Diafebus—, que encara ha fets de més singulars actes que no he reçitats a la senyoria vostra.

—De axò hauré yo molta consolació —dix lo hermità—, si plasent vos serà en dir-los-me, com hi prench molt gran delit.

—Senyor, la sanctedat vostra deu saber que dos mesos aprés que Tirant se fon levat del lit e podia bé portar armes, li seguí un cars que recitaré a la senyoria vostra. Emperò, senyor, yo leixe de reçitar les armes que han fetes molts altres bons cavallers, qui han vençuts camps e morts cavallers, per no ésser prolix, sinó scassament los actes de Tirant perquè la senyoria vostra conegua si ab rahó e ab justícia és stada dada la honor a Tirant e jutgat per lo millor cavaller de tots.

»En aquestes festes era vengut lo príncep de Gales ab molt gran stat de cavallers e gentilshòmens. E per quant és gran caçador, portava de molts grans alans^[4], molt braus, de presa. E estava aposentat prop la murailla de la ciutat. E fon sort que un dia lo rey, sol ab tres o IIII cavallers, era vengut al seu aleujament per festejar-lo per causa com en puerícia havien tenguda gran amistat, hi parents que eren molt acostats. E per quant lo príncep volia fer armes e véu lo rey en sa posada, supplicà’l que fes venir los jutges del camp per dar-li consell. Lo rey prestament los féu venir e, tenint son consell secret —era quasi migjorn passat, que en aquella hora les gents reposen—, Tirant venia de la ciutat perquè·s fehia brodar una roba de orfebreria. Com fon davant lo aleujament del príncep, un alà* havia rompuda la cadena e era exit de la posada, e havia-y molta gent qui·l volien pendre per liguar-lo e ell era tant brau que negú no tenia gosar de acostar-s’i. Com Tirant fon enmig de la plaça, que passava, ell véu venir lo alà* corrent devers ell per damnificar-lo. Descavalcà prestament e tirà la spasa. Com lo alà* véu la spasa, tornà atràs, e Tirant dix:

»—Per un animal no vull perdre la vida ni la honor de la vida temporal. E tornà a cavaill.

»Lo rey e los jutges staven en loch que u podien bé veure. Dix lo príncep de Gales:

»—Per ma fe, senyor, yo conech aquell alà* de tan mala condició, que puixell és solt, que lo cavaller que passa, si és gens valent, entre ells veureu una gentil batailla.

»—Par-me —dix lo rey— que aquell és Tirant lo Blanch. E ja l’à fet fugir una veguada, no pens hi gose tornar més a ell.

»Com Tirant agué passat vint passes més avant, lo alà* fon tornat ab gran fúria devers ell, que Tirant agué a tornar a descavalcar altra volta. E dix:

»—Yo no sé si est diable o cosa encantada.

»Tornà a tirar la spasa altra volta e cuytà^[5] devers ell. E lo alà* li anava entorn, mas, per temor de la spasa, no tenia atreviment de acostar-s’i.

»—Ara —dix Tirant—, puix conech tu has temor de les mies armes, no vull que diguen de mi que ab armes sobergues me só combatut ab tu.

»Lanssà la spasa detràs e lo alà* donà II o III salts e cuytà* tant com pogué. E ab les dents pres la spasa e apartà-la un tros luny, e tornà corrent enverç Tirant.

»—Ara som a la cominal —dix Tirant—. Ab aquelles armes que·m vols damnificar, ab aquelles te damnificaré.

»Abraçaren-se ab gran furor lo hu a l’altre e a morssos mortals se daven. Lo alà* era molt gran e soberch e féu caure tres voltes a Tirant en terra, e tres voltes lo sotssobrà. Entre ells durà aquest combat mija hora, e lo príncep de Gales manà a tots los seus no s’i acostàs negú per departir-los fins a tant que lo hu fos vençut. Lo pobre de Tirant tenia moltes nafres en les cames y en los braços. A la fi, Tirant ab les mans lo pres per lo coll e strengué’l tan fort com pogué, e ab les dents mordé’l en la galta tan ferament que mort lo féu caure en terra.

»Lo rey ixqué prestament ab los jutges e prengueren a Tirant, e portaren-lo en la casa del príncep e allí feren venir los metges, e curaren a Tirant.

»—Per la mia fe —dix lo príncep de Gales—, yo no volguera, cavaller, per la millor vila de Anglaterra, vós aguésseu mort lo meu alà*.

»—Senyor —dix Tirant—, axí Déu me deixe guarir d’aquestes nafres que tinch! Per la mitat del vostre heretatge, no volria star en lo punt que stig.

»Com la reyna e les donzelles saberen lo cars de Tirant, prestament lo vengueren a veure. Com la reyna lo véu tan mal aparellat, dix-li:

»—Tirant, ab mal e trebaill se guanya honor: exiu d’un mal e donau en altre.

»—Sereníssima* senyora, complida de totes les humanes e angèliques perfections, la magestat vostra sia jutge de mon peccat —dix Tirant—. Yo no anava per mal a fer. És-me aparegut un diable en forma de goç, ab consentiment de son senyor, e desigí mon desig complir.

»—No us deveu de res entrestir —dix la reyna— per molts mals que seguir-vos puguen, car aquí mostrareu més la virtut.

»—Jamés fon negú, sereníssima* senyora, que·m ves trist —dix Tirant— per gran pèrdua que fes, ni menys alegrar més per molt de bé que aconseguís. Està en veritat que la pensa de l’home stà vaçil·lant e lo cors algunes veguades se mostra alegre, altres fa demostració de tristor. Mas qui ha acostumat de sostenir treballs e congoixes, e nafres e forts desaventures, no·s pot esmayar^[6] de res que li pugua esdevenir. Més nou a la mia persona una sinrahó que veja fer, que tots los perills en què yo·m pogués veure.

»En açò ixqué lo rey ab los jutges e digueren a Tirant, per ço com ells havien vist lo combat d’ell e de l’alà* —e per quant havia lançada la spasa e los dos eren eguals d’armes—, los jutges li daven honor e premi de la batailla com si agués vençut un cavaller en camp. E manaren als reys d’armes, erauts^[7] e porsavants^[8] fos publicat per tots los stats e per la ciutat de la honor que a Tirant fon donada en aquell dia. E com lo portaren al seu aleujament, li feren aquella honor que en les altres batailles li havien acostumades de fer.

»Aprés, senyor, de tot açò —segons sabem per relació de molts cavallers e gentilshòmens—, com lo rey de Frisa e lo rey de Apol·lònia, germans de pare e de mare, se amaven de amor strema e desitjant-se molt veure, deliberaren de anar en Roma l’any passat perquè era la sancta perdonança del jubileu. E trameteren-se a dir lo hu a l’altre que·s trobassen en certa jornada en la ciutat de Avinyó. E de allí ensemps partiren per anar en Roma. E per semblant hi anaren molts altres grans senyors per guanyar la sancta perdonança.

»E trobant-se los dos reys germans en Roma dins la sglésia del gloriós senyor Sanct Pere, lo dia que mostraven la sagrada Verònica e les altres sanctes relíquies —e aquests dos germans eren venguts desfreçats ab molt poca gent perquè no fossen coneguts—, acabades de mostrar les relíquies, un vaylet del duch de Burgunya conegué lo rey de Pol·lònia. Acostà’s a ell e féu-li gran reverència segons a rey se pertany. E lo rey li demanà son senyor lo duch si era allí.

»Sí, senyor —dix lo vaylet—. En aquella capella stà fent oració.

»Dix lo rey:

»—Gran plaer tinch que sia açí, e major lo auré com lo veja.

»Los dos reys anaren a la capella hon era lo duch. Lo vaylet cuytà* a dir a son senyor com los dos germans reys eren allí, que·l venien a veure. Lo duch ne agué gran plaer, ixqué prestament de la capella e, com se veren, fon molt gran la consolació entre ells, per ço com Burgunya confronta quasi ab Apol·lònia, e molt sovint se veyen e tenien molt gran amistat. Entre ells passaren moltes rahons de llur venguda.

»—Ara —dix lo rey—, puix la sort és stada tan bona que axí·ns siam vists, yo us prech que us dineu huy ab mi, e tant com en aquesta terra aturarem.

»Lo duch li regracià molt la sua bona voluntat e dix-li:

»—Senyor, per a huy la senyoria vostra me haurà scusat, car açí és Phelip, duch de Bavera.

»Dix lo rey:

»—És aquest lo qui féu testimoni contra sa mare e la féu morir en presó?

»—Sí, senyor, hi és fill de l’emperador de Alamanya. Car no pot ésser emperador si no és de aquests dos linatges, de Bavera o de Estalrich. E la electió de l’imperi és venguda al pare de aquest. E yo tinch-los convidats a ell e al duch de Estalrich.

»—No’s pot fer —dix lo rey—. O vosaltres haveu tots a menjar ab mi, o mon germà e yo nos hirem a dinar ab vós. Gran serà la gràcia que la senyoria de vosaltres me farà si venir-hi volreu.

»Tots cavalcaren. E anant per la ciutat encontraren-se ab lo duch de Bavera e ab lo duch de Estalrich. E aquí lo duch de Burgunya posà’ls en conexença dels reys, de què·n foren molt contents de haver llur amistat. Dinaren-se tots ab molta consolació e foren servits abundantment de totes les coses pertanyents a tals senyors. E tant com en Roma aturaren, menjaren ensemps. E aprés, fins que·ls posaren en la fossa.

»Estant un dia sobretaula, vengueren a parlar del rey de Anglaterra e de la reyna —dient que era de les bellíssimes dones del món—, e parlant de les grans festes e de les honors que feyen als estrangers e a tots aquells que y anaven. E per semblant, de les armes que cascú fehia, qui fer-les volia a ultrança o retretes. Més parlaren entre ells de la molta gent que y anava, uns per fer armes, altres per veure lo triümpho gran de les festes que dins la Roca se feyen. Parlà lo rey de Frisa e dix:

»—Yo seria molt content de anar-hi, puix só stat en aquesta sancta perdonança.

»Aquest rey de Frisa era de edat de XXVII e lo rey de Pol·lònia ne havia XXXI. Dix lo duch de Estalrich:

»—Per ma consciència, si no fossen los grans bandos e guerres que són dins la mia terra, jo de bon grat vos hi faria companyia e volria esperimentarla mia persona ab aquells virtuosos cavallers, los quals dien que són XXVI, e volguera fer armes retretes. Aprés, fer-les a tota ultrança.

»Parlà lo duch de Burgunya:

»—Senyors, voleu fer bé de aquestes festes hi honors: no·n pot hom haver cascun dia. Si a la senyoria de vosaltres serà plasent de anar en Anglaterra, yo leixaré tots los afers que tinch a fer açí ab lo pare sanct e de bon grat vos faré companyia. E promet en poder de vosaltres, com a cavaller que só, de jamés tornar en la mia terra fins a tant yo haja combatut un cavaller a tota ultrança.

»—Senyor duch —dix lo rey de Apol·lònia—, puix lo meu jermà, rey de Frisa, té voluntat de anar-hi, de bon grat vos ofir de anar ab vosaltres e de fer armes axí perilloses com negú que y sia.

»Lo fill de l’emperador, duch de Bavera, dix:

»—Senyors, no restarà çertament per mi la ampresa, que de bon grat yo no y vaja.

»—Puix som concordes —dix lo rey de Frisa—, siam tots quatre juramentats de servar amor e lealtat los uns als altres en aquest viatge, e no y haja entre nosaltres majoritat ni senyoria, sinó que tots siam eguals germans e frares d’armes.

»Tots loaren e aprovaren lo dit del rey de Frisa e, tots ensemps, anaren a la sglésia de Sanct Joan de Lletrà e damunt l’altar feren son jurament solenne. Aprés meteren-se en orde de tot lo que·ls era necessari, axí de armes com de cavalls e moltes altres coses que aprés se nomenaran. E per ses jornades per terra e per mar arribaren a la delitosa ylla de Anglaterra, que jamés se donaren a conéixer a negú. E ells, ben informats de la pràtica e manera del rey, una nit arribaren prop la Roca hon lo rey stava, quasi a II tirs de ballesta^[9] poch més o menys.

En aquella nit feren parar IIII grans tendes e per lo matí, al sol exit, los poms, alt de les tendes, relluïen molt per lo sol qui·ls dava, e perquè les havien parades en una poca de altura parien molt millor.

»Los qui primer les veren ho anaren a dir als jutges del camp e aquells ho digueren al Rey.

»Deliberà lo rey, ab consell dels jutges, de trametre-y un rey d’armes per saber quina ventura era aquella. Fon elet Hierusalem que y anàs. Vestí’s la cota d’armes e tot sol anà a les tendes. Com fon a la portade la tenda, ixqué-li un cavaller ançià ab la barba molt blanca e largua, ab un gros bastó en la mà, ab roba de vellut negre d’estat forrada de marts; e en l’altra mà portava uns paternostres de calçedònies^[10] e al coll portava una grossa cadena d’or. Com lo rey d’armes véu lo cavaller sol, fon admirat. Levà’s lo barret del cap e féu-li honor de cavaller, e lo cavaller ançià ab gran afabilitat li reté les saluts, emperò no li parlà ne li dix res. E Hierusalem li dix:

»—Senyor cavaller, quisvulla que vós siau, mon senyor lo rey ab los jutges del camp m’an manat venir açí per visitar e haver notícia de vós si sou mestre e senyor de aquesta companyia, o dels altres qui capitans són. Per ço que yo pugua fer verdadera relació, vos hauré a molta gràcia que·m digau tot vostre ésser. E si yo us poré servir de mon offici, yo seré prest de obeir a tots vostres manaments.

»Lo cavaller, hoït lo per què venia, sens parlar-li mot tornà’s a levar lo barret del cap, abaixant un poch lo cap, mostrant li regraciava tot lo que dit havia. E pres-lo per la mà e, primerament, lo posà en una tenda hon havia IIII cavalls çiçilians molt grans e bells, ab les selles açerades e les brides totes daurades. Aprés lo portà en altra tenda on hi havia IIII lits de camp molt singulars e molt bells.

—Quina era la singularitat d’ells? —dix lo hermità.

—Senyor, yo us ho diré. En cascun lit hi havia còçeres e matalafs, e los papalons eren de brocat vert, la forradura dins era de çetí carmesí, tots brodats d’orfebreria ab molts batents que penjaven, e com gens de vent feya tots se menejaven. E tal era un llit com l’altre, e tots de una color e de una fayçó sens que no y havia milloria neguna. Als peus de cascun lit stava una donzella galantment abillada^[11] e de inestimable bellea; e açò feya, senyor, lo lit singular. E los dos lits staven a l’un cap de la tenda e los altres dos staven a l’altre cap e, com entraven, en dret de la porta de la tenda, estaven IIII scuts penjats, molt bé pintats.

»Aprés lo portà en una altra tenda. E a la porta staven IIII grans leons coronats e, com veren ha Hierusalem, tots se levaren en peus e ell hagué molt gran temor. E prestament fon aquí un petit patge e, ab una vergua prima, donà a cascú un colp e prestament se tornaren a gitar en terra. Com fon dins la tenda, véu IIII arnesos molt bé febrits e bé en punt, ab IIII spases molt ben guarnides e ben daurades. E al cap de la tenda, un poch més de la mijania, stava una cortina de vellut verd. E véu que un altre petit patge tirà la cortina, e lo rey d’armes véu IIII cavallers asseguts en un banch. E tenien endret dels hulls una gran tovallola de fil de seda ben clara: ells podien benveure a tots los qui eren en la tenda e los altres no els podien bé divisar. E tenien sperons^[12] calçats e spases nues, la punta en terra e lo pom prop dels pits. Com lo rey d’armes agué stat mirant un poch spay, lo cavaller ançià lo tragué defora e posà’l en una altra tenda.

»E totes aquestes tendes que dites vos he, de part de dins eren de carmesí y totes brodades axí com los papallons dels lits. Com fon dins aquella tenda, véu un gran tinell parat ab molta vexella d’or e d’argent, e moltes taules parades. E no entrava negú en aquella tenda que, per força o per grat, havien a menjar e a beure. E si no volien menjar, tots lo leixaven e venia un leó qui·s posava a la porta de la tenda e no·l leixava exir. Molta de honor fon feta al rey d’armes e, com agué menjat, que se’n volia anar, lo ançià cavaller pres del tinell un gran plat de argent qui pesava XXXV marchs, daurat, e donà-lo-y ab lo comiat.

»Com lo rey d’armes fon davant lo rey, recità-li tot lo que havia vist e li dix que jamés en tota la sua vida no havia haguda més temor. Dix lo rey:

»—No·s deu negú admirar de res que veja, car cascú ve ab sa fantasia. Si cavallers són d’estima, ells vendran açí.

»Lo rey anà a oir missa e, aprés dinar, que era ja hora tarda, veren venir los IIII cavallers. Lo rey, com ho sabé, posà’s a la porta de la Roca, e la reyna, asseguts lo hu prop de l’altre, e tots los stats stigueren de peus, e apartaren-se ha una part e a l’altra fehent carrer.

»Ara, senyor, recitaré a la senyoria vostra ab quina magnificència vingueren davant lo rey. Primer de tots venien IIII patges de poca edat —ab gipons^[13] tots d’argenteria, jaquets sens mànegues trepats fins a la cinta e les trepes e lo cors ben brodat, les calçes totes brodades de perles molt belles—, e cascú portava un leó ligat ab una trenyella d’or e de çeda, ab grans collars d’or que los leons al coll portaven. E los patges anaven primers en la forma que dit he. Aprés venien los IIII cavallers a cavall, ab sengles aquanehes totes blanques ab guarniments de vellut morat e brodats de una divissa e de una color. Les robes que portaven eren de domaç burell, les mànegues ubertes e feses a costats, ab gipons* de brocat carmesí. Portaven papafigos de vellut negre —al cap portaven capells de palla cuberts tots dalt de planches d’or a forma de teulada— e, sobre los papafigos, portaven grosses cadenes d’or. Los stivals eren de çetí negre, ab les llargues polaynes que parien molt bé, ab los esperons ben daurats^[14]. E los stivals eren forrats de fina grana e, la volta dalt que fan prop la cuxa, eren brodats de grosses perles orientals molt fines. Los papafigos portaven tan alts que scassament los ulls mostraven. Ab les spases senyides, que los llurs gests se mostraven ésser de grans senyors que venien de camí. E ab veritat se pot dir que, de tots quants grans senyors hi són venguts, no n’i ha vengut negú qui ab tan gentil orde sia vengut, ne més acceptes a totes les gents.

»Com foren prop del rey, descavalcaren e saludaren-lo ab lo cap. E a la reyna, perquè és dona, feren-li una poca reverència de genoll. E lo rey e reyna los reteren les saluts e tornaren-se a seure. E los cavallers estigueren segurs, sens fer negun moviment més de miga hora sinó mirant l’estat e lo comport del rey e de la reyna. E no era negú que·ls pogués conéixer e el[l]s coneixen a molts, axí de sos vasalls com d’estrangers. Com agueren bé mirat a tot llur plaer, acostà’s hu dels patges a ells ab lo leó que portava per la trenyella e lo un cavaller mès en la boca del leó un scrit, e baixà’s a la orella del leó e parlà-li. No·s pogué saber què li dix. Lo leó anà devers lo rey e conegué’l, axí com si fos una persona. Com la reyna véu venir lo leó solt, no pogué star que no·s levàs del costat del rey, e totes les donzelles ab ella. Lo rey la pres per la roba e aturà-la, e dix que·s tornàs a seure, que no era de pensar ni creure que tals cavallers que fossen venguts en la sua cort que ab animals aguessen de enujar negú. E la reyna, més per força que per grat, se tornà en son loch. E no era admiració que la reyna se espantàs, que cosa era de temorejar.

»Lo leó era tan domèstich que no feya mal a negú. Lo leó anà dret al rey ab la letra que portava en la boca, e lo valerós rey sens temor alguna li pres de la boca l’escrit, e lo leó prestament se gità als peus del rey. Lo qual scrit era del tenor següent:

Sàpien per cert tots aquells qui la present carta veuran com aquests IIII frares d’armes són compareguts en presència del senat de Roma, e del cardenal de Pisa, e del cardenal de Terranova, e del cardenal de Sanct Pere de Luçembor, e del patriarca de Hierusalem, e de miçer Alberto de Campobaixo, e de miçer Ludivico de la Colonda. An request^[15] a mi, notari per auctoritat imperial, que fes acte públich com aquests són cavallers de IIII quarters, ço és a saber, de pare e de mare, de avi e de àvia. E negun senyor del món reprochar no·ls pot per linatge ni per títol negú.

E per senyal de veritat pos açí mon acostumat signe de notari públich.

(†)Ambrosino de Màntua.

Dada en Roma a II de març, any M.