Capítol CCXCI

Lamentació que fa Tirant

—Sobre tots los vivents dolorós e miserable! E com és poch spay lo que a mon voler contrasta e tant major ma desaventura aumenta, car no aumenten los meus mals ab sperança de varis remeys, puix los cruels fats la mia destrucció han ordenat en fer-me veure lo major mal que d’amor s’espera! E no meritaven los meus actes lo premi que en tan penosos mals ma vida hagués finir. E res tant no·m dol com és que als turchs reste fals nom de vencedors. Yo no ignore la destrucció que als grechs s’espera, que no sien punits per los mals que fets no han, mas per lo mal que més a mon interès toca. Car no pot ésser gran lo mal que voluntàriament se pren, e és miserable cosa no saber morir.

E féu-se dar lo crucifixi dreçant ses paraules de sanglots e dolorosos suspirs acompanyades, que gran treball portaven de acabadament ésser enteses. Dix:

—O Senyor clement e piadós! Yo, miserable peccador, per la vostra immensa bondat só reduÿt a verdadera notícia de mos peccats e defalliments. E suplich a la sacratíssima magestat vostra me vullau perdonar totes les ofenses que contra la divina Bondat vostra he comeses e comet cascun dia. E de molts mals que he fets, de tots vos demane misericòrdia e perdó, car per la vostra clemència e pietat volgués pendre mort e passió per salvar los peccadors tals com yo, e crech que no y ha major peccador de mi. O Déu eternal e alt Pare poderós! Com faràs la última sentència, fes Senyor, que yo sia hu dels elets benaventurats e no dels maleÿts.

Aprés plegà les mans e ab gran humilitat abraçà e adorà la creu, e dix:

—O fill de Déu, Jesús omnipotent! Yo muyr per amor e tu, Senyor, per amor volguist morir per liberar lo humanal linatge e yo. Per amor tu pasist tantes penes, ço és, açots, nafres e turments; e yo he passada dolor de vista de moro negre. Si no tu, Senyor, qui·s pot acomparar a la mia dolor? Senyor, la tua sacratíssima Mare e Senyora nostra, stant al peu de la creu passà dolor infinida. E yo stava ab una corda en la mà, ab dos spills^[1] qui·m representaven la major dolor que jo jamés sentí, la qual, Senyor, jamés senta negun crestià. E qui és qui·s puga acomparar a la dolor mia? Plàcia a la magestat tua, Senyor, que no vulles guardar als meus grans defalts, car ab la passió que tinch lo meu pobre enteniment varieja. Mas plàcia’t perdonar-me los meus grans peccats axí, Senyor, com perdonist al sant ladre e a la gloriosa Magdalena.

Lo emperador, ab totes les dames, era en la cambra, [e] lo cardenal, ab molts altres ecclesiàstichs. E tots staven admirats de les piadoses paraules que hoÿen dir a Tirant, tenint-lo en openió de bon crestià. E confessà’s del patriarcha, qui l’absolgué de tots sos peccats a pena e a culpa. Tirant se dreçà un poch en lo lit e dix semblants paraules:

—O piadosos hoynts! Scoltau lo que diré. Transportau les vostres penses ab dolor e trist pensament. Mirau la tristor qui en aquest cars me combat, sperant quan serà la fi de tan dolorós principi. E prech-vos, parents meus, que us conforteu, car yo stich en lo trespàs de la mia dolorosa vida.

E girà los ulls devers la princessa e dix:

—Ab dolor me partesch de vós. Dexe-us lo cors, e l’ànima a Déu. Bé pens que jamés no és stat cavaller qui de tristor morís, e no és negú qui·s puga acomparar a la dolor mia.

Lo emperador, ab tots los qui eren en la cambra, ploraven e dolien-se molt de la sua mort. E no era negú qui de bon grat no ploràs, tant per lo meréxer seu quant per la molta fretura que faria a tots generalment. E girà lo cap Tirant devers lo emperador, mostrant dolre’s d’ell, e dix, ab cara afable e piadosa veu:

—O Senyor Déu, empara la mia ànima per ço com a nosaltres est tan piadós, car l’ànima de aquest cors partir-se vol! O desaventurat, que la lum dels ulls me fall! Fes, Senyor, per ta mercé, que yo veja la tua claredat, car yo conech que la mia mort se aproïsma, que m’hauré a partir de vosaltres molt prest. E vosaltres me dàveu gran confort, mas una senyora me à dada gran dolor e pensament, e no me’n vaig d’aquest món ab altra tristor. E no penseu que lo meu mal sia mortal, mas la pena que passe me·[l] fa mortal ésser.

»Digau, senyor emperador, qui farà per l’altesa vostra les forts e cruels batalles, ara que tots los bons cavallers són presos e lo vostre servidor, e qui més vos desija servir, Tirant, sia mort, lo qual amava més a la magestat vostra que a tots los prínceps del món? E no·m dol sinó com no he pogut portar la conquesta a fi. Déu li vulla per sa mercé perdonar que en tal dolor me ha posat, car no és en lo món semblant dolor com és la mia.

»O senyora emperadriu, e del món la més alta en dignitat! Jamés pensi en desservir vostra altesa, ans de tot mon cor e voluntat desijava aumentar l’estat vostre e la corona de l’Imperi Grech. Si en res vos he fet defalt, vos demane mercé e perdó.

»E a vós, senyora princessa, que del món sou la tremuntana hon tots los mariners prenen govern, tant com la vida me hagués acompanyat, tostemps fóra stat en ajuda vostra contra aquells que ofensa vos volguessen fer, mas ja no puch altra cosa fer ne dir sinó dolre’m del que he vist. Mas, qui pot dir que jamés tal dolor haja sentida com és la mia?

Aprés se girà a totes les dames e dix-los:

—Senyores, puix fortuna no ha consentit que yo us pogués mostrar per speriència la bona voluntat que us tenia, per què us prech que vullau pregar a Déu per mi que me haja mercé.

Aprés baixà lo cap e tornà a plànyer e a lamentar-se, car la mort l’estava sperant. Dix a Ypòlit:

—Fill meu, vet ací la miserable vida de aquest món en què·ns aporta. Mira la mia cara si és tal com solia.

E Ypòlit, tanta era la dolor e tristícia que tenia, que no li pogué respondre. E Tirant li tornà a dir:

—No plores, car yo us he recomanats al senyor emperador e ara de present lo y tornaré a dir: Senyor emperador, si en algun temps la magestat vostra conegué en mi voluntat de servir-vos, ara vos suplich ab tota aquella amor que puch ni sé, a mos amichs, parents e servidors en vostra custòdia e protecció los vullau tenir.

Mas tanta era la strema passió que lo benigne senyor tenia que no li pogué dir sinó:

—Serà a vostra voluntat complit.

En aquell punt a Tirant lo cap li fallí del coxí, ab los ulls closos que paria que dormís, e mostrava’s que fos privat de la vida de aquest món. Dix Ypòlit:

—Ay mort! Per a quina vida tu·m dexes trist e dolorós, sens ventura neguna?

Envers Tirant féu una gran lamentació, mostrant que l’amava sens ficció neguna. E vengueren allí tots los criats de Tirant, que tenien strema dolor per la mort qui·l sperava. E bé·s mostrava la sua cara del tot cambiada. E tornà a dir Ypòlit:

—Si aquest cavaller mor, tota la cavalleria del món serà morta.

E cridà ab grans crits:

—O mon senyor Tirant! Per què no voleu hoyr les paraules de tots los vostres servidors que són ací?

Respòs Tirant:

—Qui és lo qui·m crida?

—Yo só, lo desaventurat Ypòlit, lo qual vós me donau congoxa e ocasió de dolorosa vida, car totes les dames me blasmen per les mies abundants làgrimes. E dien que benaventurat és aquell qui ignocent stà en la solícita vida. E si vós en suma misèria passar desijau, no cerqueu la mort per ço com és ultimum terribilium. E veus ací lo senyor de Agramunt, que us demana.

Com Tirant los hoý obrí los ulls ab gran pena e dix-los:

—Per bé siau venguts, cavallers, per veure los meus darrers dies, que seran pochs. E com só en recort de la mort, que·m tinch a partir de la vostra companyia e que no us he poguts premiar al plaer meu, me és doble pena. Però partiu-vos tots los meus béns haguts e per haver.

E ab gran fatiga tragué la mà e donà-la a tots los parents e servidors. E ab la veu fosca se pres a dir altra volta, besant e abraçant lo crucifixi:

—O Senyor, ver Déu omnipotent! Infinides gràcies fas a la tua sacratíssima magestat com me dexes morir en los braços de mos parents e amichs e davant la magestat del senyor emperador, e de la senyora emperadriu e de sa filla. E per ço, Senyor, com yo só gran peccador en aquest món, per ço vos clam mercé que·m vullau perdonar tots los meus peccats e defalliments e que·m lanseu de [a]quest enganador món he us plàcia en les vostres precioses mans rebre lo meu sperit. E per la vostra sacratíssima misericòrdia e pietat vullau pendre venjança de la mia carn, huy qui és lo darrer dia de la mia corporal vida, perquè lo meu cors sia turmentat e la mia ànima sia col·locada entre los vostres gloriosos sants en la glòria de paradís.

Aprés de açò, girà’s devers los seus e dix:

—Hon és la flor del nostre parentat de la casa de Bretanya e de Roca Salada? De vosaltres me partesch, car la negra mort tant me atribula, car ja no puch alsar lo cap e ja l’altre món me fa requesta^[2], cové que faça aquell dolorós camí. O Diafebus, duch de Macedònia! O vezcomte de Branxes! De vosaltres me partesch e prench dolorós comiat. Stau en presó en poder de infels per amor de mi, car si yo no fos, no fóreu vosaltres venguts en aquesta terra. E qui serà aquell qui us puga traure de presó? Los meus trists fats e la desaventura mia no han volgut sinó lunyar-me de vosaltres. O Diafebus, com sabràs la mia trista mort e com muyr per aquella qui de mi ha haguda mercé ab engan e gran maldat! Ara puch dir que só orfe, tant me sopta la mort dolorosa. A tots vos coman lo meu parentat e vosaltres, que ací sou, restau en cambi meu ab la magestat del senyor emperador, car la sua benignitat a tots vos haurà per recomanats.

»Prech-vos lo meu cors sia embalsamat e fet portar en Bretanya als bons cavallers. Lo bacinet^[3] e la spasa e la camisa de la sobrevesta que en les batalles e en esta terra he portat, en la sglésia major, damunt la mia sepultura sia posat, hon stan los IIII scuts que·n batalla vencí, cors per cors, dins en liça^[4], ço és a saber, lo rey d’Apol·lònia e lo rey de Frisa, lo duch de Borgunya e lo duch de Bavera. Si fer-se pot, lo meu cors a l’ansià de mon pare ni a la beata de ma mare no li sia mostrat, ans los sia defès de veure’l. E sobre lo meu vas seran pintats caps de moros negres, ab letres scrites entorn del meu sepulcre: “Causa odiosa per què morí Tirant lo Blanch”.

Aprés pregà a tots que no li diguessen res. Los metges no li podien fer ni dar remey negú, tanta era la dolor que soportava. E lo vell emperador, ab tots los qui allí eren, no·s delitaven sinó en plorar e plànyer, batent-se los ulls e la cara, no tenint gana de menjar ni de reposar, ans pensaven tots ésser sots lo jou de captivitat. E tota la lur sperança stava en nostre senyor Déu y en Tirant. Com lo veyen star en tal punt, tots tenien la sperança perduda e, donant loch e spay a lur dolor, tots ixqueren de la cambra. Los metges ordenaren-li moltes coses, mas valien-li molt poch.

Venint una vella juhïa a la fama del seu mal, presentà’s davant lo emperador e, ab gran audàcia, li féu present de semblants paraules.