Capítol CCCI

Com Tirant féu relació ficta de sos fets a l’embaxador

—De gran humanitat proceheix haver pietat e compassió dels miserables, e a mi és molta glòria ésser vengut en poder de ta senyoria per catiu o presoner, per tu ésser cavaller tan magnànim e virtuós que m’has promés premiar del que la fortuna de sa pròpia auctoritat me ha levat dignament, com aquell sia lo seu ofici de donar e tolre a qui li plau. E com la senyoria tua me atorgue licència en dir ma desaventura e desija aquella saber, yo só molt content recitar aquella a ta senyoria, perqué tinch notícia de la tua molta virtut e bondat, e és gran descans als miserables com recitar poden lurs dolors a persona fel e piadosa. E vull que·t sia notori com la mia condició és de gentilesa, per bé que no sia príncep ni gran senyor. Mas com a home jove, desijant adquerir honor y fama, he cercat lo món. E trobant-me en les parts de Levant, per ma desaventura parí la orella a una viuda, la qual ab ses fictes paraules e diabòliques obres, enmig del dia me féu veure dins hun ort lo major mal e adolorida pena que lo meu cors e ànima sentir podien. E tanta fon la strema pena que sentí que del major enemich de la mia atribulada vida, ab les mies pròpies mans, prenguí venjança complida. E restant molt adolorit, me partí ab una nau per passar en la Súria e de aquí passí a la Casa Santa de Jherusalem, hon és lo sant sepulcre de Jesucrist, perquè pogués fer smena de mos peccats. E tornant, me’n pugí en aquesta galera, segons ta senyoria ha vist. E ací pots veure tota la mia desaventura e com, despullat, tot nuu, liberat del perill de la tempestuosa mar, per la divina Misericòrdia só arribat en Barberia. Per què prech a la senyoria tua que·m vulles tenir per recomanat.

Lo missatger, responent, dix:

—Tard és vist que de foll navegar se puga atényer segur viatge. Yo só Capdillo-sobre-los capdillos: dona’t confort car yo tinch molta terra e gran riquea. No dubtes en res, que, com hi siam atesos, tot lo que·t plaurà tu hauràs. Mas prech-te no·m denegues lo teu nom, car yo·t jur per Mafomet^[1], lo meu Déu, yo t’hauré com a fill.

—Dich-te, senyor de mi —dix Tirant—, que yo fas infinides gràcies a la senyoria tua del que m’as ofert. E prech a la divina Bondat que m’o lexe servir. E puix tant desiges saber lo meu nom, ab tota veritat, senyor, te dich que lo meu dret nom és Blanch.

Ab molta pietat respòs lo Capdillo:

—Beneyta sia la tua mare, qui de tan bell nom te dotà, car lo teu nom se concorda ab la tua singular perfecció.

E prestament lo fill se despullà una aljuba^[2] e donà-la-y, e feren-lo cavalcar en les anques de hun ginet^[3], e axí·l portaren fins al loch hon fon molt ben vestit a la morisqua.

E perquè lo rey de Túniç no sabés nova d’ell, per ço com en sa terra lo havien pres, lo féu cavalcar en una adzembla^[4] e tramés-lo en hun castell dels seus, que·l tinguessen ben guardat perquè no se’n fugís.

Com Tirant se véu vestit e hagué vistes les afables paraules del Capdillo-sobre-los-capdillos, pres molt gran consolació en si. E girà’s devers la mar alsant los ulls al cel, reclamant a nostre senyor Déu e a tots los sants que la mar mudar degués los seus costums, car lo vent e la mar se eren concordats en la sua desolació, axí com l’ome qui està en l’estrem de la sua fi e no troba loch per hon se’n puga anar.

E volent caminar en la nit, lo cel se demostrava blau, la luna era en lo ple, que lansava molt gran claredat, que paria que fos de dia. E cessat lo vent, en aquella hora lo feren partir. E lo primer pas que donà exint de la casa, caygué tot stés ab los braços uberts e stesos. Digueren tots los moros:

—Açò és hun gran mal senyal. Com aquest catiu crestià és caygut ab los braços stesos, poca serà la sua vida.

Tirant se fon prestament levat, qui havia entés tot lo que los moros havien dit, e dix:

—No haveu levat bon juhí, car yo he nom Blanch e la luna és clara, blanca e bella, ara en aquesta hora que só caygut. E la luna resta endret del meu cap e dels braços, senyalant lo camí que yo dech fer, e no és restada atràs ni al costat. E les mies mans són restades ubertes e steses devers la luna, per què demostra que yo, ab ajuda de la divina Potència, tinch de conquistar tota la Barberia.

Tots los moros ne feren grans rialles e tingueren-ho per burla. E tiraren son camí, tant que per ses jornades arribaren en hun fortíssim castell. E lo fill de aquest Capdillo era luny de allí tres jornades —lo qui era sposat de la filla del rey de Tremicén—, e digueren-li com son pare havia tramés allí hun presoner crestià, lo qual era home de molt bella disposició e de bona gràcia. L’esposat manà que fos ben guardat e li posasen cadena e grillons. E axí fon fet. Tirant restà molt agreujat e tornà entrar en sos trists pensaments.

Seguí’s aprés que, passats dos mesos, l’embaxador Capdillo-sobre-los-capdillos hagué cobrada resposta del rey de Túniç. Tornà-se’n a son senyor ab la resposta e trobà lo dit senyor molt desconsolat, la muller e los fills, per ço com sabia que lo rey Scariano, home fortíssim, tot negre e de molt desmesurada figura segons los altres hòmens, qui era rey molt poderós de si, de molta gent e de gran riquea, e ajustà contra ell tot son poder, e molts reys que li venien en ajuda. En special li era molt parcial aquest rey de Túniç e per ço detingué tant al Capdillo-sobre-los-capdillos ab la resposta, per ço que aquella hagués ajustada tota sa gent.

Aquest rey Scariano confrontava la sua terra ab lo regne de Tremicén e volia que li donàs sa filla per muller ab tot lo tresor que tenia e, aprés son obte, li donàs tot lo regne. Aquest rey de Tremicén era de flach ànimo e tramés a dir al rey Scariano com tenia sposada sa filla ab lo fill del Capdillo-sobre-los-capdillos, e que ell no devia voler dona qui d’altri fos possehïda, e encara, que la tenia prenyada, per què li consellava que en sa casa no volgués tenir ni criar fill d’altri. Emperò que si u feya per cobdícia del tresor ajustat que tenia, ell era content de partir ab ell, perquè·l lexàs star en pau a ell e a sos fills. Lo rey Scariano li tramés a dir que ell no flixaria que no hagués sa filla ab lo tresor. E los altres fills, ell los volia tenir en custòdia sua dins hun castell.

A la fi, ells no·s pogueren concordar e lo rey Scariano vench ab tot son poder, en nombre de LV mília combatents entre de peu e de cavall.

Aquest rey de Tremicén no era més lo seu poder de XX mília combatents e, sabent que l’altre venia y era prop, pres los passos y sperà’l a la batalla combatent de alt de les muntanyes. E aplegant lo rey Scariano a una ribera, al passar perdé molta gent. Però, passada l’aygua, pujaren per les muntanyes e, alt, trobaren lo rey de Tremicén e setiaren-lo en una vall molt bella, abundosa de totes coses per les moltes aygües qui la ennoblien, la qual per los moros era nomenada la Vall Delitosa. E havia en la dita vall tres castells ab ses grosses viles e molt de singular fortalea. E allí tenia lo rey contínuament la sua casa, la muller e los fills, e allí fon asetjat.

Los dos castells staven a la una part del riu e l’altre stava a l’altra part, ab hun gran pont de pedra que y havia. E moltes voltes donaren combat a l’hun castell e prengueren-lo per força d’armes. E lo rey stava en hun altre castell molt més fort que aquell que havien pres. Lo rey de Tremicén se tingué tostemps per perdut.

Lo Capdillo, com fugí de la batalla, vench-se’n en lo castell seu hon Tirant era, car no volgué recullir en lo castell hon lo rey era. Mas dix a son fill:

—Tu deus ésser més desijós de la mort que no ésser desposeÿt de la sposada, la qual ve de tan gran e alta sanch. Per què·t man e consell que te’n vages ab ton senyor e, servint aquell, faràs com a bon cavaller, segons los teus han acostumat fer. E qui servint son senyor pot fer armes braves, no deu cercar de domèstiques. E sies en recort com honor te ha fet en tan alt grau pujar, car en semblant cars dóna la sua glòria a qui la sap percassar^[5]. E si lo teu bonvoler és ab efecte per complir les coses que honor ab si porta dretament, iràs lla hon és ton senyor. E yo veuré si remey poré dar ab alguns prínceps per alguna via indirecta o directa, si porem levar lo siti de allí hon stà.

Respòs lo fill, e dix:

—Senyor, yo só molt content anar davant aquell famós rey e mon senyor natural, delliberant fer mort e vida ab ell.

E pres comiat de son pare, besant-li les mans e la boca, e aprés, ab stil de semblants paraules, féu principi a hun tal parlar.