Capítol CCCLXXIII

Com Plaerdemavida recità a Tirant la sua fortuna

—A mi no basta stil de conformes paraul[e]s en recitar les dolors e dubtosos pensaments que a la mia fatigada pensa combatien com me trobí nua en la vora de la cruel e tempestuosa mar, compresa de inestimable fret e fatigada del treball que sostengut havia de venir de la galera fins en terra, d’on restí molt torbada, emperò no oblidant-me de contínuament reclamar aquella sacratíssima e misericorde Mare de Déu, qui jamés fall a negú qui devotament la reclame. Car en aquell cars la mia ànima stava tan adolorida com pensava que la mia trista sepultura seria que voltors e corps e altres ausells de rapina la mia trista carn axí haguessen a menjar. E sinó que la nit scura —és cobrellit de dones e de donzelles— me socorregué, doble pena fóra stada la mia.

»E trobant-me tan aflegida e vehent-me sens degun consell, mirava a totes parts si veuria algun loch hon per ma honestat retraure’m pogués. E per sort, encara que la nit fos molt escura, viu una barca qui·m paregué que de pexcar degués ésser e, entrant dins la barca per amagar-me, trobí dues pells de moltó^[1], les quals ab una corda liguí la una ab l’altra e fiu-me’n una sobrevesta que m’aleujà gran part del mortal fret que tenia. E axí passí gran part de la nit, sens dormir, lamentant la mia gran desaventura.

»Suplich-vos, senyor Tirant, no·m façau més parlar de passions, car, com tinch recort del que he passat per causa de vostra senyoria, stimaria més cent voltes la mort que no més viure. E sapiau que la ira tira totes coses a crueldat, e amor inclina a pietat, e paciència tempra la ira. E més val que calle, que mal recordar-se fa dels passats mals, que no és dubte que l’ànima e lo cors no·n resten agreujats.

Com Tirant la hohí tan adoloridament parlar, pres-li gran dolor e no li consentí de més dir, sinó que ab amor afable la posà en altres rahons d’alegria, per ço com tenia d’ella molta compassió e los mals e treballs que havia passats li eren venguts per causa sua. E com la hagué hun poch aconsolada, de semblants paraules li féu principi.