Capítol CCXXXIX

Com lo duch matà lo metge e Plaerdemavida se n’anà de la cort

—La virtut de paciència és falida en mi, com pens en lo gran atrev[i]ment que ha tengut aquest indiscret metge, qui ha volgut posar en perill de apaguar la llum del linatge de Rocha Salada. E per causa de açò s’és encesa en mi ira, supèrbia, tristícia, fúria e dolor, qui serà causa de castigar un cars tan inreparable, digne per a sempre de recordació per als altres e càstich per aquest.

E ab furor strema anà lo duch ab l’espasa alta devers lo metge, lo qual, per restaurar la miserable vida, volgué fogir e valgué-li poch, car, aconseguint-lo ab l’espasa, li donà tan fer colp per mig del cap que lo y partí en dues parts fins als muscles e sortí-li lo cervell.

Com l’emperador sabé tal nova de la mort de tan singular metge, cavalcà prestament e anà hon era Tirant. E trobà’l dins una ermita, que lo duch l’avia fet posar, que·s nomenava la Ermita relig[i]osa, e alí fon molt ben servit de tot lo que mester havia. Com lo emperador véu a Tirant en tal punt estar, pres-li’n molt gran compassió e féu venir allí tots los seus metges, e volgué veure la cama en quina disposició stava. Los metges la trobaren molt agreujada e feren-li relació, segons lo que vist havien, que si una legua més avant fos anat, que s’i fóra posat foch e, de mort o la cama levada, no·s podia scusar.

Tots los majors barons de l’imperi foren venguts per veure a Tirant. Lo emperador tingué alí son consell e deliberaren, puix Tirant no podia anar, que tots aquells qui sou havien pres que l’endemà deguessen partir. Dix Tirant:

—Senyor, a mi dóna de parer que la magestat vostra donàs sou de dos mesos a tota la gent, per bé que no sia conplit car tenen de servir un mes e mig, e tota la gent se alegrarà e farà de millor cor sa guerra.

L’emperador respòs que u faria fer de continent, e dix:

—En aquesta nit he rebudes letres del nostre camp, del marquès de Senct Jordi, avisant-me com és venguda infinida morisma, que la terra no·ls pot comportar, que forçadament són aguts de anar en lo regne de Líbia per a conquistar-lo, qui afronta ab lo meu imperi, per sperar que les treves passades sien. E açò han fet per causa com tenim en nostra presó lo Gran Caramany e lo rey de la sobirana Índia. Ací·s diu que és vengut lo rey de Gerusalem, qui és cosín germà del Gran Caramany, e porta ab si la muller e los fills, e ben LX M combatents, los quals són de la terra de Enedast, qui és una província que és molt fèrtil e abundosa. De continent que naix algun infant mascle, lo manifesten a la senyoria, e aquel fan criar ab gran diligència. Com és de edat de X anys, li mostren de cavalcar e de jugar d’esgrima. Com sab bé de açò, posen-lo ab hun ferrer perquè los braços li tornen asits e forts e sàpien colpejar en les armes com mester ho han. Aprés los fan amostrar de luytar e de tirar lança e tota cosa que bona sia per a les armes. E lo darrer ofici que·ls mostren és carnicers, perquè s’avehen a esquarterar la carn e no hajen temor de menejar la sanch. E ab tal ofici tornen cruels e, com són en les armes e poden pendre los crestians, que·ls squarteren e no·ls tinguen neguna pietat de la carn ni de la sanch. E fan-los-ne beure dos vegades l’any de sanch de bou o de moltó^[1]. Aquests tals són los més singulars e pus valentíssims hòmens que en tota la pagania sien, que més valen deu de aquests que XL d’altres. Ací és vengut lo rey de la menor Índia, e diu-se que és germà de aquest pres de la sobirana Índia, és home molt rich e porta ab si XLV mília combatents. És-hi vengut hun altre rey que·s fa nomenar Menador, ab XXXVII mília combatents. E lo rey de Domàs hi és vengut ab LV mília, hi lo rey Verumtamen hi és vengut ab XXXXII mília. E molts altres en companyia de aquest y són venguts.

Respòs Tirant:

—Lexau-los senyor, venir, que yo tinch tal sperança en la divina clemència de nostre Senyor y en la sua sacratíssima Mare, senyora nostra, que ab l’ajuda de tants singulars cavallers com la magestat vostra té, que si ells eren deu vegades més que no són, que d’ells serem vencedors.

Complit lo parlament, l’emperador comanà a Déu a Tirant. Manà als metges no·s partissen d’ell ni·l dexassen partir de allí.

La princessa estava molt enujada del mal de Tirant. Venint lo dilluns, tota la gent d’armes fon presta per partir. Lo emperador e totes les dames staven mirant los duchs e senyors qui partien. Lo duch de Pera e lo duch de Macedònia tenien càrrech de tota la gent de capitanejar aquella.

Com foren aplegats al camp per jornades, lo marquès de Sanct Jordi e tots los altres foren molt aconsolats de la lur venguda. E del dia que ells aplegaren fins al dia que les treves finaven, havia de passar prop de hun mes.

Tirant stigué en la hermita fins a tant que los metges li donaren licència que entràs dins la ciutat, e fon-li plasent a Tirant, com era restat allí, puix no era pogut anar ab los altres. E no restà ab ell sinó lo senyor d’Agramunt, qui jamés lo volgué deixar, car deya que ell no era partit de sa terra per altra cosa sinó per amor d’ell e que en la sua malaltia no·l deixaria. Ypòlit restà en sa companyia, e Ypòlit anava cascun dia a la ciutat per les coses necessàries e, molt més, per portar noves a Tirant de la princessa, en la qual ell tenia molt gran sperança. E com lo volien fer menjar o altres coses que los metges volien que fes, puix lo y diguessen de part de la princessa, ell ho feya de continent.

Com aquest cars de Tirant se fon seguit, la princessa molt sovint reprenia a Plaerdemavida del que fet havia, volent-la posar dins una cambra molt scura per dar-li allí penitència, sinó que ella defenie’s ab moltes paraules bones e, altres voltes, ab burles e ab jochs axí la passava, dient:

—Si vostre pare ho sap, què dirà? E sabeu yo què li diré? Que vós m’o consellàs e que Tirant se n’ha portat la despulla de la vostra verginitat. Vostre pare vol que yo sia vostra madrastra y, com ho seré, yo us asegur que us castigaré, que altra vegada, com aquell valerós de Tirant y vendrà, vós no cridareu axí com fés, ans stareu segura y no us moureu.

La princessa s’enfelloní^[2] e dix-li que callàs, en tota mala ventura.

—Puix, senyora, en tan mal so m’o dieu, yo·m vull partir de vostra altesa e no vull més servir-vos, ans me’n tornaré casa del comte, mon pare.

Isqué’s prestament de la cambra e pres totes les sues robes e joyes, e comanà-u a la viuda de Montsant, qui en la cort era. Cavalcà en una aquanea, en companyia de V scuders, partí del palau sens dir res a negú. Cavalcà devers aquella part hon Tirant era.

Com la princessa sabé que Plaerdemavida se n’era anada, fon posada en mortal congoxa per fer-la tornar, e tramés molta gent per moltes parts, perquè la tornassen per força o per grat. E ella, per camins apartats, cavalcà fins que fon en la hermita hon Tirant stava. E com ell la véu, no sentí de la terça part del mal que tenia. Com Plaerdemavida li fon prop, que·l véu ab la color tan alterada, los seus ulls no·s pogueren tenir que no destilasen vives làgrimes e, ab dèbil veu e gest piadós, féu tal principi.