Capítol LV

La resposta que lo déu de Amor féu a la reyna

»—Lo molt meréixer vostre, graciosa reyna, me obligua fer-vos senyora de mon voler, acceptant-vos per filla obedient e dispensera de les gràcies que hixen de aquest delitós paraís, donant-vos potestat absoluta de poder premiar e punir tots aquells y aquelles que en la mar de amor naveguaran, donant a uns tempestat vàlida, sens atényer al port que desigen, als altres pròsper vent per atényer a port de llur voler, acceptant-ne tots aquells hi aquelles qui ab frau e engan amen, que sien exempts de trobar en vós merçé.

»E dites aquestes paraules, lo déu de Amor desaparegué, que jamés pus no fon vist, ni los àngells, e tots los draps se començaren a moure quasi com a terratrèmol. E tots pujam alt a l’apartament de la reyna e, com nos fem a les finestres del pati, no vem drap negú sinó la bella praderia. E diré a la senyoria vostra cosa de gran admiració de aquesta roca, que de continent que los draps foren fora, la vem en quatre parts partida. E en cascuna part de aquestes: en la una se aposentava lo rey ab tot són stat; en la segona stava aposentada la reyna ab tots los françesos qui ab ella eren venguts; en la terça staven aposentats tots los strangers, axí com eren los de Alamanya, de Ytàlia, de Lombardia, de Aragó, de Castella, de Portogal e de Navarra.

»Senyor, sé-us dir que en cascuna part de aquestes havia moltes sales molt bé emparamentades e mols lits molt ricament abillats^[1], en tant que tots quants eren allí staven molt ben aposentats e, si més gent hi agués dos voltes més que no havia, tots hi tingueren bon lloch. Açò han dit tots los strangers qui han cercat lo món: que jamés veren ne han hoït dir que negun gran senyor agués feta una festa de tanta magnaminitat e abundància de totes coses ne que tant duràs.

»E trobareu que en lo aleujament del rey stava una dona tota d’argent quasi ab lo ventre un poch ruat e les mamelles que un poch li penjaven, e ab les mans les stava sprement e per los mugurons exia un gran raig d’aygua molt clara qui venia del riu per canons d’argent, e l’aygua que cahia de les mamelles dava en un bell safareig de cristaill. En l’altra estància hon la reina stava havia una donzella tota d’or smaltada e tenia les mans baixes endret de la natura, e de allí exia vi blanch molt fi e especial, e aquell vi dava en un safareig de vidre crestaill(l)í. En l’altre apartament stava un bisbe ab sa mitra al cap, qui era tot d’argent, e tenia les mans pleguades mirant devers lo cel, e per la mitra li exia un raig de oli qui dava en un safareig fet de jaspis^[2]. En l’altre apartament stava un leó tot d’or, ab una molt rica corona d’or al cap ab moltes pedres fines, e per la boca llançava mel qui era molt blanca e clara, e dava en un safareig qui era fet de calcedònies^[3]. E enmig de aquestes quatre estàncies stava un nan molt diforme a natura e tenia la una mà al cap e l’altra al ventre, e exia-li per lo melich un raig de vi vermel molt fi e special, e dava en un safareig qui era fet de porfi. Lo dit nan era lo mig d’or e mig d’açer, e mostrava’s cubert de mig manto. E stava enmig del pati de les quatre estàncies e no podia entrar negú dins la roca que no·l ves. E cascú podia pendre libertament de tot lo que y havia. E un poch més amunt del nan stava un home tot d’argent. Mostrava’s ésser vell ab la barba molt blancha, era molt geperut, ab un bastó en la mà, e en la gran gepa que tenia stava carregat de pa, molt bell e blanch, que tothom ne podia pendre.

»E totes aquestes coses, senyor, no pense vostra senyoria sien fetes per encantament ni per art de nigromància, sinó artificialment. E no·s trobà dia, tant com les festes han durat, que de totes les coses que dites vos he no fos més abundantment lo darrer dia que lo primer, e sé-us ben dir que aquest bo de paniçer no stava jamés que no tingués prop de si passats trenta mília pans, que stava molt abundós. Les taules jamés se desparaven sinó per mudar tovalles netes, e cascun dia havien viandes en gran abundància, e en cascun apartament havia son bell tinell parat contínuament ab molt bella vexeilla d’argent, que tots quants eren menjaven e bevien en argent.

»Senyor, jamés acabaria de recitar a la senyoria vostra les grans magnificències que són stades fetes en aquestes festes, car cascun stat menjava per si e tots eren molt ben servits de molta volateria de diversses natures, de potatges molt singulars, de vins de quantes natures se poden nomenar, de confits, en molt gran abundància de totes coses, que tots los strangers n’estàvem admirats.

»En les spatles de la roca havia un jardí molt ben arborat hon lo rey molt sovint entrava per deport, perquè era molt delitós, e en aquest ort havia una porta que entrava en un gran parch hon hi havia diverses natures de animals salvatges, ço és, honços, cervos, cabirols, porchs salvatges e de totes altres bèsties de mont que lo rey hi havia fetes posar per son delit, perquè prenia molt gran delit de veure-les. E tenia-y moltes tendes parades, que paria fos un real.

»Aquell dia, senyor, tot fon de festes. E lo dia següent, que era divendres, de matí, aprés la missa e lo offici, anam a la ribera ab moltes barques, totes cubertes de drap de seda e de brocat e de draps de raç, cascun stat ab sa divisa. E anam per lo riu solaçant e peixcant e prenent plaer, ab moltes trompetes, clarons^[4] e tamborinos^[5]. Aprés que lo rey e tots foren dinats, vench lo muntero^[6] major ab tota la munteria* e tots anam ab lo rey a caçar.

Gran plaer pres lo hermità en les festes per Tirant recitades e, ab cara afable, pronuncià semblants paraules.