Capítol CCCIX

La resposta que féu lo rey Escariano a Tirant

—Cavaller, quisvulla que tu sies, est entrecuydat que sens licència, davant mi hajes presomit parlar ab tan gran audàcia e dir tantes e tals paraules injurioses. Si no que tostemps tot misatger pot parlar libertament, ara de present te faria car comprar la laugeria de la tua lengua. E vull que ton senyor sàpia que yo, ab just títol, he presumit venir-li desús, car no ignora ton senyor, e tot lo món, que no ha gran temps que és stat tractat per algunes nobles persones matrimoni, ab delliberat consell de cascuna de les parts, de sa filla ab mi, e ferma, segura e donada jornada de dar compliment al matrimoni. E lo teu rey, per sola laugeria presomí de envergonyir-me. Donchs, com pots tu dir que no és justa cosa lo que fas contra ell? Car en tots los dies de ma vida no seré alegre ni content fins que a mort cruel lo haja portat. Mas los casos sinestres de fortuna qui algunes vegades han acostumat de venir als ergullosos, e per lur supèrbia son mesos abaix, e si fortuna tingués la culpa, yo no tinguera cura d’escusar aquella, car mal n’estich content per moltes desplasents coses que m’ha procurat. E com aquesta donzella que yo deman sots just títol de matrimoni, e com lo seu nom és molt stimat, que és Maragdina, e les sues virtuts fan més stimar perquè en lo món no té par.

»E per ço com sé que tu est crestià, tinch gran consolació en mi de parlar ab tu de les grandíssimes virtuts de aquesta donzella. E si d’ací a hun any no feya sinó parlar, jamés me enujaria. E si tu has amat en algun temps donzella d’estrema amor, per lo teu mal pots presumir lo meu. E per quant essent yo infant de poca edat tenia contínuament tres frares de l’orde de Sent Francesch, mestres en la sacra teologia, e moltes voltes me induhïen a tornar-me crestià, e conech bé que la ley crestiana és de més noblea e millor molt que la nostra, e si no fos stada la mia mare, que m’o tolgué ab les sues tristes làgrimes, que cascun dia plorava davant mi fins a tant que de mi los frares féu partir. Mas dir t’é açò: que la strema bellea de aquesta virtuosa senyora me ha tant cativat que jamés hauré repòs fins que a ella o la mort haja aconseguida.

»E tu, qui tens plena notícia de la sua gran e strema belle[a], pots pensar yo ab quanta rahó stich agreujat que ton senyor me vulla levar una tan virtuosa senyora que al món no té par ni ha tengut. E encara que yo haja lest de moltes virtuoses senyores qui en lo món són stades, axí com fon aquella animosa Urícia, reyna de les amaçones, a la qual Eristeu, rey de Grècia, li tramés aquell invencible Èrcules, perquè era cosa imposible per causa del gran ànimo que tenia, que li donàs les armes. E per lo semblant se lig de aquella virtuosa Semiramis, reyna dels asirians. No solament regia, ans vencia los medians e edeficà Babilònia. Com ella stigués en sa cambra pentinant-se lo cap, hoý dir com Babilònia se era rebel·lada. Acabà de pentinar la una part e l’altra restà per pentinar, e ab los cabells scampats que stava, no u pogué comportar, sinó que prestament pres les armes e anà a sitiar la dita ciutat, e ans que s’acabàs los cabells de pentinar hagué cobrada la ciutat. E fon feta una ymatge de dona de coure en Babilònia, qui fon posada en loch alt, ab la una part ligada e l’altra scampada, en recordació sua.

»E axí mateix se lig de Tamarits, reyna de Sicília, la qual no fon de menor ànimo, car en venjança de la mort de son fill, per consolació sua, matà en batalla aquell famós e molt temut Círius, rey de Dàsia, ab CC mília persians. Aprés féu levar lo cap al dit rey, e féu-lo posar dins hun odre de sanch, e dix als seus que semblant sepultura merexia l’ome que sedejava de sanch scampar.

»Què·t diré de la virtuosíssima Sinòbia, que s’intitulava reyna de Orient? Longa seria la sua istòria de recitar, mas los seus fets, dignes de molta recordació. E com vengué a la batalla ab Cornèlio, príncep dels romans, e lo dit Cornèlio obtengué d’ella victòria e se’n gloriejà tant com si hagués vençut lo major príncep del món.

»E no ignore los admirables fets de Pantasilea, reyna de les amaçones, en los fets de Troya, e de Tamil·la en Ytàlia. E qui·t pot negar que Minerva no hagués donats diverses arts, y en Grècia no hagués sobrepujats tots los hòmens ab la sua sciència e enginy? E qui·t pot dir l’amor natural de Ysipitràcea, que hagué a son marit Mitritades, rey de Ponto, la qual no solament lo seguia en la longa guerra e dubtosa que hagué ab los romans? Aprés que fon vençut e desemparat per los seus, jamés no·s partí d’ell, seguint-lo a cavall e armes, lexant l’àbit femení e oblidada la sua gran bellea e delicadura. E aquella Pòrcia, filla del rey Tràcio, sabent que lo marit seu mort era, e com no pogués haver ferro prest ab què·s matàs, cobejant seguir l’esperit de aquell, begué carbons foguejants e morí. No fon de menor amor, a mon juhí, aquella virtuosa Júlia, filla de Július Cèsar, que hagué a Pompeu, marit seu; que vehent la vestidura de aquell sangonosa, e pensà que puix no·l veya en casa, que fos mort, sclatà e morí ella e hun fill que tenia en lo ventre. Més fon cordial e memorable l’amor que Artemisa, reyna, hagué a Menàculo, marit seu, lo qual, aprés que ell fon mort, e li hagué celebrades solemnes obsèquies, lo féu polvorizar e begué’s la pólvora, mostrant que ella volia ésser sepultura d’ell.

»Què·t par de Mèlia, muller de Cipiò-Africà? Com son marit adulteràs ab una cativa sua, en negun temps ho volgué descobrir, per ço que no·l difamàs, ans de continent que aquell fon mort, ella li donà libertat e marit. E deu-te recordar, ho hauràs bé entès a dir com Mirilla, cavaller fort e virtuós, matà hun altre dins Sant Johan de Letran, e fon condemnat que morís en lo carçre^[1], de fam. E com pervengués a notícia de la muller, cascun dia ella lo anava a vesitar, jatsia^[2] fos ben guardada si portava alguna cosa per sustentació de la humana vida perquè li pogués la vida alargar. E la muller, ab la sua let donant-li a mamar, lo sostingué per gran temps sens que per les guardes jamés fon sabut. Aprés fon publicat lo cars e obtengueren remissió graciosa.

»De gran stima e de alt enginy foren totes les nomenades senyores, excel·lint qualsevulla home qui sia stat de la creació del món ençà, de què meriten grandíssima honor e fama gloriosa, majorment com ab lur indústria han aconseguit lo que natura no·ls ha donat. Yo t’é volgut fer aquest incident, recitant-te totes aquestes coses, per ço que tu sàpies que la donzella que yo ame e adore excel·leix en virtuts a totes aquestes altres. E per ella és principiada aquesta guerra e per ella se ha de finir, e altrament no. E aquesta és la resposta que·t done.

Lo rey girà les spatles e anà-se’n, que no volgué més scoltar a Tirant, mas féu-lo molt bé aposentar. E en la nit lo rey pensà de provar de paciència a Tirant per conéxer si era gentilhome de natura. Convidà’l a dinar e féu-li posar de moltes natures de viandes davant ell. E lo rey seya al cap de la taula, e Tirant quasi al sòl de la taula. E les unes viandes eren molt millors e mils aparellades que les altres. Tirant, axí com aquell qui era destre en totes coses e sabia tant com ell, no curà sinó de menjar de les bones viandes e lexà les altres. Com foren levats de taula, portaren la col·lació en hun gran plat d’or, en lo qual havia citronat e pinyonada, e amelles e pinyons confits a la una part del plat. E Tirant pres dels millors e majors que hi havia. Aprés lo portà dins una tenda hon hi havia hun gran munt de dobles d’or, e altre de ducats e altre de moneda blanca, e hun altre munt de vexella d’argent, e moltes robes e joyes qui·s mostraven dins la tenda. E havia-y molts arnesos y X cavalls, molt bells, encubertats, e al cap de la tenda hi havia una barra ab tres sparvers. Com lo rey lo tingué dins la tenda, dix-li semblants paraules:

—Embaxador, lo meu costum és aquest: que quants embaxadors vénen en presència mia, que sien de prínceps, han de pendre del que m[i]ls alte, tant com ne vullen. Per què·t prech que prengues tot lo que vulles, car com més pendràs, més ne seré content.

Tirant, com véu la voluntat del rey, dix que era molt content de pendre, puix no feya càrrech a son senyor, sinó vergonya a si mateix. E pres hun sparver, lo millor que a son grat sabé triar. Lo rey fon de açò molt admirat e presomí que aquest devia ésser home d’estima e molt virtuós, car en lo seu gest se mostrava. E axí mateix, veya’l que la sua persona era proporcion[a]da, ab tanta singularitat, que natura en ell no havia en res fallit, dient que en tota sa vida tan bell cavaller no havia vist, e desijava’l molt en sa cort tenir. Emperò creya en lo parlar de Tirant que havia fet en presència sua, que no dexara lo servey de son senyor per star en la sua cort: delliberà de no dir-li res.

E Tirant, cobrada sa resposta axí com és stat rahonat, partí e tornà-se’n a son senyor, lo rey de Tremicén. E féu-li fidelíssima resposta de tot lo que era passat entre ell e lo rey Scariano. E lo rey demanà a Tirant, son enemich si tenia molta gent.

—Per la mia fe —dix Tirant—, senyor, ells són molts, e tots dies li vénen gents de socors. Yo no·ls he poguts veure tots justats, mas he’n vists fora de la vila, en camp, que·n stan passats LXXX mília.

Tingueren consell e fon determenat que lo Capdillo, ab Tirant, prenguessen deu mília combatents que·ls eren restats —que los altres eren morts e alguns que se n’eren passats als enemichs. Partiren ab aquella gent e anaren per guardar una ciutat que havia nom Alinach, car si aquella ciutat se perdia, tot lo regne era perdut. E per quant sabien que los enemichs y devien venir, aquests se posaren dins. E Tirant en aquell cars usava de son saber, fent enfortir bé tota la ciutat, e féu fer moltes barreres fora de la ciutat, en tal forma que, si ells hi venien, fossen ben servits. E a la part que era pus flaca féu fer molts fossats, que per davall terra podien entrar e exir sens obrir les portes de la ciutat, les quals responien en huns orts qui prop de la ciutat staven.

Com lo Capdillo véu fer tan subtils e artizades obres a Tirant, stava lo més admirat home del món, e deya que jamés de sa vida havia vist home que tant en les armes ni en la guerra sabés. E per tal forma staven sperant los enemichs que vinguessen.

E lo rey stava en la sua ciutat de Tremicén, molt ben proveÿt de totes les coses necessàries. E los enemichs anaven conquistant per tot lo regne.

Seguí’s que hun juheu qui dins la ciutat de Tremicén stava, lo més rich que en tota la ciutat fos, ixqué-se’n de la ciutat ocultament e se n’anà hon era lo rey Scariano, e ab gran cautela e propòsit maliciós, li dix:

—Senyor, per què la senyoria tua laura en arena? Tot quant fas és no res si ans de totes coses no prens lo rey de Tremicén, car hagut aquell, en dos dies seràs senyor de tot lo regne, e no iràs destemtat per les cauteloses vies, e ab gran seguretat de tu e dels teus poràs anar y estar. E si la senyoria tua fa una concòrdia ab mi, yo·t faré vencedor de tots los teus enemichs, e més, te daré lo rey e sa filla en ton poder.

Com lo rey Scariano tal cosa hoý dir, tingué-u per una burla e, responent, dix:

—Com se poria fer tant de mal com dius? Però si tu tal servey me fas, yo·t promet, a fe de rey, de fer-te lo major senyor del regne. Però no puch pensar que tu pugues fer tant com dius. Més te val que te’n tornes e no vulles per fer enuig e dan a ells ofenesses a mi, car no sé si est home celerat e de pèssima vida, no sabent lo aguayt de la fortuna si seria per a mi pròspera o adversa, segons la tua openió, que no negués a mi e fos glòria per als altres, per los meus peccats.

En hoyr lo juheu semblants paraules, no tardà en fer principi a tal resposta.