Capítol CCLXIX

Replica Tirant a la Viuda, ignorant la sua maldat

—O escura seguedat de aquells qui desordenadament amen! Ab quin ànimo, ab quina solicitud e diligència treballen ensemps l’ànima e la vida perdre! O animosa temor de aquells qui recelant temen los perills de viciós morir e viure, e ab invencible e discret ànimo, per lo regne del cel la vida abandonen! Aquestes paraules, senyora Viuda, me són entrades en lo miserable cor e·m donen majors penes que jamés sentí, e és stada la primera hora que tals dolors sien causa de més agreujar la vida mia. Mas d’ací avant, per lo desorde que referit me haveu, si visch, tota la vida mia passaré ab infinides làgrimes e, encara que per mi no acostumades sien, tots los meus dies seran sens consolació.

»E en aquest punt mil maneres de pensaments corren per la mia pensa e quasi tots determenen en hu, ço és, que, puix ella ama a altri, yo do senyal de ma persona lansant lo meu cors de aquesta torre avall o en la profunda mar, ab los peixos, fes companyia. Per què us prech, virtuosa senyora, vos plàcia que los meus ulls vegen la mia dolor, car yo no daria fe neguna en paraules que sien tan contràries a natural rahó, car tinch per imposible que lo seu cors celestial posàs la sua bellea en libertat de hun salvatge negre, e tothom coneixeria que la bellea de sa majestat seria miserable do per a qui virtuosament viure desija.

»O tu, senyora princessa! Hon reposa ara lo teu pensament? Vine e hoyràs lo que dien de ta altesa. Yo no u crech, ni Déu m’o deixe creure, que tal defalt pogués fer dona qui gens stime sa honor, ni tal cosa li passàs per la pensa, mas lo teu cor sentit, allà hon és sent lo que dien de ta altesa? O senyora princessa, tu sola est la beatitud mia!

E dels pits de Tirant un suau sospir sortí que acompanyat venia de aquestes paraules:

—O piadosa fe! O reverendíssima vergonya! O castedat e pudícia inestimable de les honestes donzelles! Qual persona pot ésser en lo món qui et vulla o puga, per parentesch de sanch o per acostada amistat, te ame axí com yo? Mal creus si axí creus vanament que negú te ame axí com yo. Donchs, si yo més te ame, més pietat merite.

Callà e no volgué més dir. E la Reposada Viuda fon posada en gran pensament perquè Tirant no havia dada plena fe en les sues fictes paraules.

E stant ells en les desús dites rahons, entrà per la cambra lo emperador e véu allí a Tirant, e pres-lo per la mà e entraren-se’n en una cambra per parlar sobre los fets de la guerra. La Viuda restà sola. Pres-se a dir en si:

—Puix Tirant no ha dat fe en les mies paraules, no ha loch l’engan qui havia principiat. Però, yo faré tant que yo·l faré venir al que desige, encara que·n sàpia dar la pura ànima al diable per exir ab la mia intenció, car en altra manera no tendria cara ab què pogués jamés venir davant ell. E seria poca admiració que ell no u digués a la princessa e yo, en aquest cars, restaria ab la maldat. Mas vull-lo sperar ací fins que ixqua ab lo emperador del consell.

E pres-se a dir:

—O antiga ira! Sies certa hon que vages yo·t seguiré protestant, que serà tota pietat a part posada, e yo procehiré en la benaventurada obra ja per mi començada perquè no perda lo premi e virtut de la mia gloriosa fama. Doncs, per què tant tarde? Que dubtar no dech en res, car poderosa e destra só per acometre semblant maldat e major que no aquesta. E altra cosa no·m dol, per dar compliment a mon delit, com dies ha no comencí a fer hun tan singular acte.

Ab gran fúria se n’entrà en la cambra hon la princessa era. Ab fengides rialles li mostrà la cadena d’or que Tirant li havia dada, la qual passats X marchs pesava, e dix-li:

—Si vós, senyora, vésseu la última voluntat sua, admirada n’estaríeu, e si yo volia consentir en la sua gran culpa que vol cometre. Que vol fer adobar una galera e, de nit, per força, que us prenga. E vol-vos portar en la sua terra. E tot quant diu, li’n pren axí com aquell qui té la boca plena d’aygua e bufa al foch, e pensa ensendre-lo e apaga’l ab l’aygua —fengint e dient semblants paraules quasi a manera de burla.

La princessa, qui véu que·s burlava de Tirant, pres-hi molt gran enug en si mateixa, partí’s d’allí e entrà-se’n dins lo seu retret. Començà a pensar molt en Tirant, per la gran amor que li portava e los grans donatius que dava a les sues donzelles per causa sua. E ella, com pensava en la strema amor que ella li portava, causava en si molts pensaments e amargues dolors. Com hagué molt pensat, ligà’s e exí en la cambra de parament per parlar ab Tirant e per fer-li festa, per ço com sabia que molt presta devia ésser la sua partida per anar al camp.

La Reposada Viuda sperà a la porta del consell a Tirant, e dix-li:

—Senyor capità, yo·m volria asegurar de vostra mercé que, a burles ni a de veres, lo que yo us he dit en gran secret no u sabés ma senyora la princessa, car no passaran de les hores XXIIII que yo us ho faré veure de vostres propis ulls.

—Senyora Viuda —dix Tirant—, axò us hauré yo a molta gràcia que m’o façau veure. E per ço que de mi siau ben segura, vos promet per lo benaventurat lo senyor sent Jordi, lo qual yo en nom seu la honor de cavalleria tinch, de no dir-ne res del que haveu dit a persona del món.

L’emperador fon-se girat e véu la Viuda; li dix:

—Anau prestament e digau a la emperadriu e a ma filla que de continent vinguen a l’ort, que allí les speraré.

E molt prestament totes les dames foren hon era l’emperador e aquí parlaren de moltes coses, e com l’emperador havia tramès al camp perquè venguessen dos mília lances per acompanyar al capità. La princessa, com hoý dir semblant nova, stigué tota alterada, mostrant lo cap li feia mal, e dix:

—Ja per açò no staré, per bé que lo capità sia ací present, no·m desligue davant ell.

Levà’s tot lo que tenia al cap e restà en cabells, los més bells que jamés donzella tingués. Com Tirant la véu ab tanta resplandor, stava admirat e doblà-li lo voler. E stava devisada aquell dia la princessa ab brial^[1] de domàs blanch e, sobre lo brial*, portava una tavardeta qui era de tela de França e totes les costures eren de trenes d’or molt amples. E·n aquell cars mostraven les sues mans barallar-se ab la cordonera del seu brial*, descordant-se a gran pressa, mostrant grandíssima congoxa, passejant-se sola per l’ort. L’emperador li volgué demanar de son mal, e si volia los metges vinguessen. E ella respòs que no.

—Que lo meu mal no fretura de metge ne medecina.

En açò la Viuda reposada levà’s de allí hon seya e pres una companyona ab si e dos scuders perquè l’acompanyassen e anà a casa de hun pintor e dix-li:

—Tu qui est lo millor qui sia en l’art de la pintura, pories-me fer a ma voluntat una cara encarnada qui fos sobre cuyro prim negre posada, qui fos tal com lo Lauseta, ortolà del nostre ort, ab pèls en la cara, huns blanchs e altres negres. Car ab gomes se poran bé tenir, per ço com som prop de la festa del Corpus Christi e volria fer aquell entramés^[2], ab guants en les mans per ço que tot mostràs ésser negre.

—Senyora —respòs lo pintor—, ell se pot ben fer, mas al present yo tinch molta faena. Però si vos me pagau bé, yo contentaré la voluntat vostra, que deixaré tot lo que tinch a fer perquè vós siau servida.

La Viuda se posà la mà en la bossa e donà-li XXX ducats en or perquè anàs bé. E féu-lo pròpiament tal com era Lauseta.

Com la princessa per bon spay se fou per l’ort passejada, véu lo Lauseta, que stava adobant hun taronger, per ço com ell tenia càrrech de adobar l’ort. Aturà’s a parlar ab ell. La Viuda, la qual era ja tornada, stava mirant a Tirant e féu-li senyal que miràs a sa senyora com parlava ab lo negre Lauseta. E Tirant se fon girat, que stava al costat de l’emperador, e véu la princessa star parlant a grans rahons ab lo negre ortolà, e dix en si:

—O de aquesta mala dona reprovada de Viuda! Encara farà, ab sos falsos ginys, fer-me creure lo que m’ha dit ésser ver! E per molt que ella faça ni diga, no és presumidor que tan gran defalt la princessa fes. E yo per res fe no y daria si de mos ulls no era vist.

En açò l’emperador cridà una donzella e dix:

—Vine, Pràxidis —que axí havia nom—. Vés a ma filla e digues-li que cride al capità, e diga-li que ella lo prega que ell dega prestament partir per anar al camp, car moltes vegades s’esdevé que los cavallers jóvens fan més per les donzelles que per hom mateix.

E la princessa respòs que u faria puix sa magestat lo y manava. Com hagué stat per bon spay parlant ab lo Lauseta dels tarongers e de les murteres, tornant en son deport, passejant-se per l’ort, com fon en dret de l’emperador, cridà a Tirant e dix-li com stava tota cansada e que la prengués de braç e axí·s passejarien per l’ort. Sab Déu Tirant quanta consolació pres com la princessa de tal socors lo havia amprat. E com se foren hun poch lunyats, Tirant féu principi a paraules de semblant stil acompanyades.